Que no es pense ningu per el titul del articul que actualment hi haja algu que disponga del dret a maltactar als catalans, per molt que hi hagen catalans i sobre tot catalanistes que sí es creguen en possessio del dret a maltractar als valencians.
En primer lloc, anem a comprovar com els senyors catalans no conseguixen l’independencia juridica de França, fins a l’any 1258, quan Jaume I, firma el “Tractat de Corbeil” en Lluis IX, rei de França.
“Ludovicus, Dei gratia Francorum Rex…” es reunix en “Jacobum eadem gratia illustrem Regem Aragone…”. S’exponen les posicions: “...quod nos dicebamus comitatum Barchinone, Urgelli, Bisuldune, Rosilione, Empurdano, Ceritanie et Confluentis, Gironde et Eusone cum eorum pertinenciis de regno Francie et de feudis nostris esse. Es dir que Lluis IX diu que Barcelona, Urgell…, i totes les seues pertinentes son del regne de Francia i feudataris d’ell. Et idem Rex Aragone ex adverso dicebat se jus habere in Carcassona et Carcasses, in Rede et Redensi…” Es dir que Jaume I dia tindre drets en Carcassona…” I ve l’acort: “pro ipso Rege Aragone et nomine et vice ipsius deffinimus, quittamus, cedimus et omnino remmittimus quicquid juris et possesionis vel quasi habebamus siquid habebamus vel habere poteramus…in predictis comitatibus Barchinone et Urgelli Bisuldune, Rossillone, Empurdane, Ceritanie, Confluente, Gerundense et Ausone….” Lluis IX, lleva i cedix la jurisdiccio i possessio sobre Barcelona, Urgell…A canvi, Jaume I, renuncià als dret que tinguera o poguera tindre “…in Carcasona,...in Rede,…in Laurago,…in Termense,…in Menerba,…in Fonolleto,…in Petra pertusa,…in comitatu Amilliavi et Guialdane, et in Naumaso…et in comitau Tholose…”
A pesar de lo claret que es el text, els catalans s’encabudixen en parlar de la diferencia entre independencia “de facto” i “de iure”. Uns parlen de “Sobirania catalana” a partir de Guifré (840-897), uns atres a partir de Borrell II (947-992) i uns atres a partir de Ramon Berenguer I (1017-1035). El fet de que no sapien ni desde quan son “independents de facto”, demostra l’inexistencia de fets heroics darrere d’una finalitat identitaria, que es lo que els haguera agradat que passara, pero que no passà. Tot son bufes de pato, i si no, que li ho diguen a Jaume I. ¿Per que cedir res al rei de França si tan sobirans eren? ¿No sera que no ho serien tant? I es que la realitat es, que la descomposicio de l’Imperi Carolingi, i els problemas interns de França, tingueren com a consequencia que anaren debilitant-se les condicions exigides als comtats feudataris de la “Marca Hispanica” aplegant a que els comtes que inicialment eren imposts, passaren a ser hereditaris.
Ara, ¿Quina diferencia notaria el poble pla català entre que els seus “senyors” dependiren dels francs o francessos o foren “senyors sobirans”? I es que estos magnifics comtes, ensalçats per alguns -de forma ridicula i destrellatada- a la categoría de “comtes-reis”, es montaren la “paraeta” i fomentaren que els “senyors catalans” s’ho passaren de lo mes be usant i abusant dels “malorum usum” feudals. Lligc d’un català que “A Castella els habitants eren subdits i a Catalunya ciutadans”. I no es pot mes que amollar una bona tira de carcallades. Lliggam: “…Les servituts quels dits Senyors pretenen e dien haver sobre los dits pagesos; ço es, de redempcio de persones, de exorquia e intestia e cugucia e de arcina e de entrades e forma de espoli violents.” (ACA fol 88 reg 3314). Els “usatges” de Barcelona de 1150 ya establien la “exorquia”, la “intestia” i la “cugucia”.
Com no es el lloc de concretar en que consistia cada u dels “drets ciutadans” citats dels “pagesos” catalans, i a modo d’eixemple, comentem-ne un atre en mes detall. En 1202, tingué lloc “assemblea de Pau i Treva” en Cervera. Els catalans afirmen que estes “assemblees” eren un antecedent de les Corts. Anem a vore a que jugaven els “senyors catalans” en eixes “Corts”. En Cervera, encara que puga pareixer increible, els “senyors catalans” establixen com a mostra d’una brutalitat selectiva el “ius maletractandi”, es dir, el dret a maltactar. Com pot ser difícil de creure, anem a reproduir el text: “Aquí mateix encara inviolablement constitui, que si los senyors lurs pagesos maltractaran o las lurs cosas a ells tolran, axi aquellas cosas que son en pau e en treva, com las altras en ninguna manera sien tenguts al senyor Rey en alguna cosa, sino que fossen del feu del senyor rey o de religiosos locs, car ladoncs als feudataris no sera licit” (“Historia de la legislación y recitaciones del Derecho Civil de España” de A. Marichalar y C. Manrique. Tom VI. p 526) Es dir, els “senyors catalans” s’autoconcedixen el dret a maltractar i a furtar lo que vullguen als “seus” “pagesos”, passant-se per el ses “aquellas cosas que son en pau e en treva”, aixo si, sempre que no siguen feudataris del rei o de l’iglesia, perque en eixe cas, no els seria llicit. I yo em pregunte: ¿Se pot llegislar una bestialitat major? ¿Es aço un antecedent de les Corts Catalanes? En l’“assemblea de Pau i Treva” de Barcelona de 1198, es prohibix comprar bens de “pagesos” sense el permis del “senyor”. En 1200, s’acorda que el “senyor” pot capturar als “pagesos” que escapen de la “senyoria” sense infringir la “pau i treva”. En 1207 acorden que els “pagesos” es traspassen en el “manso” (mas) i tenen que redimir-se (pagar la seua llibertat com esclaus), si volen abandonar-lo. Si aço no vol dir que els catalans eren esclaus dels seus “senyors”, ¡que vinga Deu i que ho veja!
Pero no acaba tot ahi. En 1462, en el proyecte de concordia en el qual es pretenia posar fi a la rebelio dels “remences” (“pagesos” que tenien l’obligacio de pagar un rescat per a abandonar la terra), llegim: “… que lo senyor no puxe dormir la primera nit ab la muller del pages. Item pretenen alguns senyors que com lo pages pren muller, lo senyor ha a dormir la primera nit ab ella…” (E. Hinojosa, “El régimen señorial y la cuestión agraria en Cataluña durante la Edad Media”, Madrid, 1905, ap.p. 8). Si, si, el famos “ius primae noctis” o “dret de pernada”, evidentment no llegislat, pero present en les costums dels catalans.
Dos consequencies es desprenen de lo que hem expost:
-La primera, que fotut haurien de tindre-ho els catalans de la “Catalunya vella” que vullgueren vindre a repoblar Valencia, per a fugir dels seus “senyors”.
-La segon, que aço explica a la perfeccio el perque el Regne de Valencia va superar en tot tan rapidament a Catalunya. I es que la llibertat fa milacres i els qui disponen d’ella apleguen prou mes llunt que aquells que viuen en l’esclavitut mes humillant.
Agusti Galbis Cordova es Arquitecte.