Uns periodistes han declarat en el juï al fiscal general de l’estat Álvaro García Ortiz, per una suposta revelacio de secret (el no-acort de conformitat del novio d’Isabel Díaz Ayuso –la presidenta d’Espanya-Madrit-Espanya–, per uns presunts delits contra Facenda), i han afirmat que conexien el contengut del ‘secret’ abans que el fiscal general, motiu pel qual este no hauria comés ninguna revelacio (o com a minim, no fon el primer).

U dels periodistes, José Precedo (eldiario.es), declarà: “Tengo un dilema porque sé quien es la fuente y no lo puedo decir, pero se está pidiendo cárcel a una persona inocente”. I el president del tribunal Andrés Martínez Arrieta l’interrompe (en arrogancia, ho he vist) per a preguntar-li si estava ‘amenaçant’ al tribunal. Precedo replicà que lo unic que estava explicant era el dubte que tenía, coneixia l’informant pero no podia revelar-lo per secret professional (protegit per la Constitucio Espanyola) ya que no tenía l’autorisacio.

I ara ve la relacio en la pragmatica (ciencia que estudia la comunicacio en el context). ¿Cóm el president del tribunal aplegà a la conclusio –a l’amenaça–? Solament des de la prevencio prejuïciosa (provablement creu que el fiscal es culpable) i per aço es rebotà contra el redactor. Yo que vaig vore el fragment l’interpreti com que el periodiste els dia –implicitament i explicitament– que el jujat era inocent, que cometien un error i que en cometrien un atre si el condenaven.

Es mes, per a que hi haja una amenaça (un acte de parla) s’han de donar una serie de circumstancies: (a) que l’amenaçador estiga habilitat (yo no puc absoldre a un delinqüent perque no soc juge, no tinc capacitat llegal per a fer-ho), (b) que qui la formúla l’ha de poder complir (es impossible que yo amenace a Alcaraz en jugar una partida i guanyar-lo), (3) que l’amenaça siga creible (el mege no li pot pronosticar al pacient que si no deixa el tabac es morirà en una semana –sense cap atra patologia–; es el problema que tenen les prediccions catastrofistes climatiques, com el perill es molt diferit no es percep –qui no arregla una gotera ha d’arreglar la casa sancera, qui no aten lo poc ha d’acodir a lo molt–) i, per ultim, (4) hi ha un component comunicatiu que la visibilisa sense dubte i es el to de l’emissor i aci no hi hague tal cosa, el volum de la parla del testimoni era el d’una explicacio.

Es dir, del dilema expressat no es derivava ninguna conseqüencia per al tribunal perque el periodiste no reunia cap de les condicions necessaries per a amenaçar-lo i en conseqüencia la resposta del president de la sala no complia la maxima pragmatica de pertinença: ser colaboratiu i respondre a lo manifestat. Aixina quedava al descobert que un juge no es que haja de ser imparcial, es que tambe ho ha de pareixer i en este cas no ho pareixia.

Com a element coadjuvant, quan el correu motiu de la filtracio era conegut per moltes mes persones (de diversos orguens de la Fiscalia) i abans (com els periodistes que alvançaren la noticia), en qualsevol disciplina social no es pot atribuir una causalitat nitida i unica (el coneiximent i la prelacio son essencials)... excepte que la decisio (sentencia) estiga presa.

Imagens: Antena 3, EFE