En este mon n’hi ha de tot, n’hi ha qui cobra per informar i n’hi ha qui cobra per desinformar. Yo procure informar i no tinc compensacio economica. Cadascu triarà.
En la diaria columneta lexica de Josep Lacreu –treballador de la AVLl– i que publíca el Levante-EMV, una de les que m’ha cridat l’atencio es la de “pitxer” (12-2-2020: 4). Diu que la paraula està arraïlada en valencià i que es documenta en 1296 en la forma en que l’ha escrita i que yo reproduixc.
I nos ilustra del possible orige: “Pareix que prové del francés antic «pichier»”. No es descartable, com tampoc ho es l’ocultacio, ya que el terme ‘pechièr’ o ‘pichièr’ tambe apareix en llenguadocia en el nostre significat –segons el diccionari d’Alibert–. No caldria, per tant, referir-nos al frances... tenint-ho mes ‘prop’. Per cert, Alibert dona com a etimologia el llati ‘becarius’ procedent del grec ‘bikos’ (bec, bequeruda, becar...).
Es cert, com diu Lacreu, que el castella te ‘pichel’ (en un canvi de r per l, com ‘paper’ / ‘papel’).
L’atra qüestio es la grafia, i es que antigament –i modernament– el so palatal africat sort pot trobar-se escrit entre vocals de distintes formes (x, tx, ch, g...), motiu pel qual no dubte –de moment– que tal forma siga exacta. Lo que passa es que la parauleta me sonava haver-la vista ‘picher’ en el Tirant lo Blanch i ell no diu res.
Me’n vaig al CIVAL (Corpus informatitzat del valencià, de la AVLl) –com el paguem entre tots– i busque “pitxer” en variants formals per a trobar-ho tot (consulta: 18-2-2020). Molt be, m’apareixen 24 pagines (473 registres). I si, hi ha set cites de ‘pitxer’ dels sigles XIII-XV, uns poquius de ‘piger’ / ‘picher’ del sigle XIX... i 23 pagines de ‘pitxer’ del sigle XX. M’estranya.
Insistixc en el CIVAL, pero ara busque “picher” en variants formals (consulta: 18-2-2020). I be, perque m’ixen 26 pagines (517 registres), pero acte seguit m’emporte una decepcio. Totes les documentacions son de ‘piquer’ / “picher” (= piquer) com a llinage o ofici. L’estranyea es convertix un poc en indignacio. Yo estic segur que en valencià antic hi ha eixemples de ‘picher’ (en ch inexistent oficialment) com a utensili en ansa, per a aigua o per a vi. Comence a passar les pagines...1...2...3...4...5... res, 6...7...8...9...10... res, 11...12...13...14... ¡premi! Ahi, en mig de la mar, amagadets, estan els abundants ‘pichers’ dels sigles XV, XVI, XVIII, XIX... inclosos, naturalment, els de Joanot Martorell.
¿Qué hem depres? Que no nos podem fiar ni d’algunes persones ni de les primeres impressions.
Imagens: pixabay-bstad-biblioteca valenciana digital
Antoni Fontelles i Fontestad es Mestre (titulat) i Llicenciat en Comunicacio Audiovisual. Té estudis de periodisme, de filologia i de sicologia.