Guinot, en la p. 119 de “Els fundadors del Regne de Valencia”, pareix que es burla quan es pregunta: “…per què haurien de canviar els suposats batejats els seus noms islàmics per uns idèntics als catalans, en la gran majoria dels casos, si ja n’haguessen tingut un de romanç valencià anterior a la conquista? O es que segons això, en tenien dos de noms?”. I com a qui es burla, el dimoni li furga, el Sr. Guinot hauria de saber que, per eixemple, Anselm de Turmeda, que es va convertir a l’islam, es nomenava “Abdallah al Taryuman” ¿Tindria dos noms? Les croniques araps, li diuen a Alfons el Batallador, “Ibn Radimir” (fill de Ramir) ¿Tindria dos noms? L’any 1149, el rei Llop, firma un tractat de pau en la republica de Pisa. Llegim: “Ego namque rex Valencie Boadelle Machomet Abensat anc suprascriptam pacem manum suprascripto legato Pisanorum nomine Uberto...”. Del mateix rei, tenim document que diu “quando Imperator havuit colloquium cum rege Valencie Merdenis qui idem Lop...” ¿Tindria dos noms? ¿O tres? ¿No sap Guinot, que en dos sistemes llingüistics distints poden coexistir dos noms, sobre tot en una situacio de bilingüisme?

Per una atra banda, es pregunta Guinot sobre el per qué es prenien noms “...idèntics als catalans, en la gran majoria de casos...”. I es que Guinot partix del prejuï de que tot lo que olga a valencià es català. Vejam com s’enganya: José Luis Castán Esteban, doctor en Geografía i Historia, en un treball de l’any 2002 titulat “La influencia de la trashumancia aragonesa en la onomástica valenciana”, en acabant de dir, respecte del repartiment, que “...los problemas paleográficos han hecho relativizar algunas de sus conclusiones, pero en ningún modo negar datos como que un 60% de las casas de la ciudad de Valencia se concedieron a los concejos aragoneses.”, fa una relacio de “el nombre y apellido del ganadero que declara su rebaño ante las autoridades valencianas” circumscrivint-se a “...únicamente aquellos en los que tenemos la absoluta seguridad de que tienen un origen aragonés”. Afig: “En una simple lectura de la lista que publicamos como anexo I llama la atención la existencia de antropónimos tan frecuentes en Valencia como Aparici, Asensi, Climent, Dalmau, Dols, Doménech, Guinot, Miralles, Monfort, Romeu, Sanchis, Simó o Vives”. ¡Che tu! ¿Guinot aragones? ¡Quin disgust! ¿Sera que Arago tambe fon repoblat per catalans que no sabien parlar català? I es que resulta evident, que no tots eixos llinages son exclusivament aragonesos, com tampoc no ho son, catalans. Hem vist a un Sang (pare de Sanchis), i a un Vives, valencians, abans de la reconquista. ¡Aixo es a lo que du l’existencia de diverses llengues en contacte!

Es despren, que ni la teoria aragonesista ni la catalanista expliquen la realitat valenciana. Hem vist com els valencians que es convertiren a l’islam, en general, acolliren antroponimia musulmana, pero tambe hem comprovat que existiren uns atres, que mantingueren en distints nivells, antroponimia derivada dels iberorromans. Hem vist els noms de valencians que vixqueren “sots senyoria de moros” en distintes epoques, tant cristians, com convertits a l’islam. Les fonts, poden donar-nos els noms en llati (Arnaldus, Petrus, Santius, Ordonus, Guillelmi, Bartholomeus, Lupus...). A voltes, els noms en llati o romanç es troben transcrits del arap (Alfuns, Miqayl, Bitru, Yuwan, Gunsalbu, Baskwal, Thona, Sabatayr...). Tambe els trobem en romanç mes o manco evolucionat (Bono, Sang, Per, Miro, Lop, Garcia, Sanç, Vidal, Lobell, Fortuni, Forner, Borrel, Costa, Ferri, Marí, Loçà, Sarrio, Çaval...). Alguns noms s’estabilisarien en formes arcaiques i uns atres es modificaren paralelament a l’evolucio del romanç valencià.

Una volta tingue lloc la definitiva conquista cristiana de Jaume I, els valencians no cristians que es convertiren i que tenien noms en romanç, simplement els conservaren. Els qui els havien perduts, podrien haver pres els noms dels conquistadors, tant aragonesos com catalans, com d’atres llocs, de la mateixa manera que passà en l’invasio musulmana. No hem d’oblidar que les donacions senyorials, incloïen el poble que ocupava el territori: “...cum omnibus suis pertinenciis, heremis et populatis...”. Segur que una part dels valencians islamisats per als qui la religio era lo primer, se n’anirien. Pero tambe es segur, que la major part dels qui se n’anaren eren aquells que no tenien arraïls en la terra, encara que d’estos tambe n’hi hague dels qui es quedaren.

Per a acabar, he agarrat una llista de llinages de valencians publicada en el DOCV, i en algun llinage mes que m’ha vingut al cap, he comprobat la “Distribución territorial de apellidos” en data de 1 de giner de 2006, en l’aplicacio informatica que facilita l’Institut Nacional d’Estadistica. Crec que inicialment, poden ser destacables aquells llinages que percentualment es troben en territori valencia, en mes d’un 50%, respecte de tota Espanya. Son: Albalat; Albero; Amoros; Ballester; Barberà; Barrachina; Benlliure; Bernácer; Camarasa; Castelló; Cerdà; Cabanes; Comes; Chapí; Esteve; Fortea; Galiana; Garrigós; Gascó; Guinot; Iborra; Lloret; Minguet; Mira; Reig; Sales; Segarra; Selma; Sorribes...

Es troben en territori valencià entre un 60 i un 70% de les persones en els següents llinages: Alabau; Alandi; Albert; Almenar; Belda; Besalduch; Bort; Branchadell; Civera; Corbí; Cuartiella; Chiva; Feltrer; Fenollar; Giner; Gisbert; Gomar; Guillot; Llorca; Lloris; Monferrer; Nogueroles; Palací; Palop; Planelles; Poquet; Ribes; Richart; Sospedra; Taurá; Terol; Tolsá; Torregrosa; Verdú...

D’un 70 a un 80% de les persones en els seguents llinages, son valencians: Agulló; Albelda; Albiach; Albentosa; Alberola; Aldeguer; Armengot; Bayarri; Belenguer; Bellver           ; Belliure; Bernabeu; Borderia; Brotons; Campello; Sivera; Clausell; Climent; Cucarella; Cholvi; Deltell; Esbri; Femenia; Fitor; Galbis; Gomis; Guarner; Guaita; Llansola; Lloscos; Llopis; Llobat; Mascaros; Peñarroja; Monlleó; Oltra; Ortells; Palanca; Payá; Persiva; Peset; Pitarch; Porcar; Renau; Ribelles; Rumbau; Savall; Senabre; Silla; Suay; Tarin; Tro; Troncho; o Vernia...

La probabilitat de ser valencians portant els seguents llinages s’incrementa al 80-90%: Aleixandre; Alepuz; Aparisi; Asensi; Asins; Arlandis; Baixauli; Baldoví; Benlloch; Bisquert; Bodí; Bolinches; Cabedo; Calabuig; Cantavella; Carsi; Che; Chirivella; Daudi; Delhom; Enguix; Escoí; Escrig; Escrivà; Espert; Esplugues; Estellés; Falomir; Fayos; Frasquet; Furió; Llácer; Llidó; Llobell; Mascarell; Meneu; Micó; Molla; Morant; Moratal; Magraner; Miso; Moncho; Monsoriu; Moscardó; Nácher; Oroval; Orts; Parrés; Pelechá; Penades; Quilis; Quirant; Rogles; Santonja; Sanchis; Senent; Sifre; Talens; Tatay; Trilles; Verchili....

Com a maxim poden no ser valencians un 10% dels qui porten els llinages següents: Alagarda; Arnandis; Avargues; Barreres; Bauset; Bixquert; Bronchu; Cabrelles; Carregui; Chulvi; Faubel; Ferrandis; Goterris; Hernandis; Llavata; Madramany; Momparler; Montalvà; Mocholí; Montull; Nouselles; Puchades; Tellols; Tronchoni; Verduch; Vercher...

Llinages exclusius valencians son: Alacot; Beferull; Carrals; Cones; Costerà; Chaquet; Felanich; Fenellos; Flors; Forriols; Guixart; Lacreu; Llançol; Mencheta; Montull; Niclos; Rameta; Radiu; Rotglà; Usoles; Vedri...

Respecte de “Balanzà”, es curios lo que es llig en “Estadística y antroponimia” de Rafael Mir de la Cruz: “Mozárabe, y aunque hay una reivindicación euskérica -existe el apellido Balanzátegui- hay que admitir la hipótesis de Dauzat de que en el mediodía francés Balançà señalaba origen valenciano. El diminutivo Balanzó confirma la suposición.”

D’esta serie d’articuls, podem traure com a conclusio, que tambe en l’antroponimia existix una linea de continuïtat entre el poble valencia que existia previament a la vinguda del rei en Jaume i el poble valencià posterior a la conquista. A mes, hem constatat l’existencia d’una antroponimia valenciana propia, que evolucionà en terres valencianes, junt al romanç valencià orige de la llengua valenciana, lo qual conduix a l’existencia de llinages propis valencians. Crec tambe, que encara falta molt per estudiar sobre este tema, i estic segur de que els catalanistes no ho faran.

Angel Guimerà digue que “La llengua i l’historia son els botins mes preats a l’hora de sometre a un poble”. I per a evitar-ho, hem de combatre les mentires que escampen els acatalanats fantasmes (que no fantasmes acatalanats, perque son ben reals), que nomes busquen la submissio del poble valencià a un atre poble estrany i foraster.

www.inev.org