I

Se, perque lligc (¡atencio als refractaris a la llectura!), que els meus llingüistes genuïnistes de capçalera (Leo Giménez i Josep Lacreu) son proclius als ‘descobriments’: els accents son innecesaris (Giménez), preferix un model idiomatic alluntat de l’elitisme noucentiste o del valencià llibresc (Giménez), l’ortografia es una convencio (Lacreu; la sociollingüistica li deu un monument), determinats elements idiomatics son simbolics (Lacreu... si llegira a Toni Mollà, ho sabria) ...

He pronosticat que algun any d’estos ‘voran’ que els autors classics valencians usaven ya les grafies <ch> i <y>, tal com ho fem en les Normes d’El Puig (aclarixc, nosatres ho fem com ells). I tal vegada, es demanar molt, es donaran conte que el ‘amb’ es una barbaritat idiomatica, que ‘en’ ya es troba no nomes en els classics sino ben abans, en el sigle XIII, o que ‘atre’ figura en trobadors, en els sigles XI-XIII (o siga, que no nos l’hem inventada els valencianistes i que tambe es ‘catalana’).

Fa uns mesos (Levante-EMV, 5-4-2021: 48) Giménez nos anunciava que proximament tractaria de les 1600 paraules que hi ha en ele geminada normativa, “que cap valencià ni català ha pronunciat mai de manera geminada, llevat d’algun/a essencialiste/a en cerimonials «filològics»”. Una constatacio de 2021. Anem per bon cami.

En el mateix articul se felicitava per l’encert de la AVLl d’haver grafiat ‘alegal’ perque “Podia haver-hi el perill que alguna «autoritat» lingüística «il·luminada» disposara que s’escriguera amb «ele» geminada: «*al·legal», invocant raons o arcans «filològics», mitjanament justificats o inventats”. No, no hi havia tal perill perque els ‘arcans’ eren ininvocables, ‘alegal’ es simplement ‘legal’ + prefix ‘a-’ (= absencia, sense, carent de) i no li corresponia cap d’ele doble. I, segona rao en contra, figura ‘alegal’ en el Diccionari descriptiu de la llengua catalana (IEC), pero no està en el Diccionari de la llengua catalana de l’IEC (DIEC2). Repetixc, era un perill impossible. ¡Un fantasma!

Si, com anunciava, al remat escriu del tema (cosa que dubte) pronostique que ‘descobrirà’ que antigament tampoc ho tenien massa clar els lliterats del nostre sigle d’or, ni tampoc els anteriors ni els posteriors.

En general i de forma majoritaria, l'actual grafia de ele geminada (no hi ha apostrofament davant del nom de les lletres, siga l'articul, siga la preposicio) es el resultat de l’adaptacio –normativisacio– de paraules cultes, semicultes i de terminologia tecnica, en sufixos o radicals prefixos, grecs o llatins. Est es el principal problema i no crec que el 99% dels parlants conega ni sapia a ón van. Vejam un cas curios.

A voltes, repassar la documentacio te dona sorpreses com la que comente: hi ha una correlacio positiva entre lluntania temporal i escritura de ‘pali’ i proximitat temporal i escritura de ‘pal·li’. La norma oficial –catalanista– mana i ordena que la “Peça de tela fina penjada a modo de dosser sobre vares llargues, baix la qual va en provessó el Santíssim Sacrament o alguna image o, en determinades ocasions, el cap de l’Estat [suponc que ho diu per Franco], el Papa o algun prelat.” (DGLlV, v. pali) s’ha de grafiar en el punt alçat al mig de les dos eles, per a indicar la geminacio (‘pal·li’). Tots els seguidors, sectaris i obedients, la mantenen i aixina consta en els diccionaris d’este paradigma.

¿Tots? Si, tots. Pero algu nos dona una claricia i es el DCVB: “(pronunciat i antigament escrit amb l simple: pali)”.

Si mirem el CIVAL (consulta maig 2021) observarém que en les 17 pagines (329 registres) del terme, des del sigle XIII fins a hui, n’hi ha bona cosa de ‘pali’ perque les ocupa totes, inclus alguns escritors moderns que ignoren la norma. Aixina, tenim

II

Pero si busquem ‘pal·li’ trobem 6 pagines, en 102 eixemples, dels quals en son ‘classics’ nomes 8 (Canals, Porcar i un anonim), entre els sigles XIV i XVI. Per contra des de mitant del sigle XX ya va a orri ‘pal·li’ (Enric Duran, Joan Fuster, Josep Giner, Francesc Almela, Carles Salvador, Manuel Sanchis...), producte de l’implantacio d’una regla aliena, que no de la pervivencia d’una tradicio lliteraria desconfirmatoria.

En resum, te igual que la tradicio classica (des dels principis) i moderna valenciana siga majoritariament ‘pali’ i que esta fonetica la reconega el DCVB, als normativisadors no els tremola la norma i ahi tenim el ‘pal·li’... etimologic. Per la mateixa rao podien escriure: ‘traditio’ (tradicio), ‘battre’ (batre), ‘Valentia’ (Valencia), ‘palea’ (palla), ‘latre’ (lladre), ‘coppa’ (copa)... molt mes proximes al llati.

La casuïstica es mes ampla. La variabilitat (en el mateix autor o obra) es prou significativa i corrobora que no la pronunciaven, perque en cas contrari no errarien. Per a que s’entenga millor, si un valencià migeval dia ‘prolec’, ‘pot’ o ‘sort’, grafiava ‘prolec’, ‘pot’ i ‘sort’, esta seguritat de l’expressio oral es traduia en una seguritat escrita. Per contra, si la grafia depenia de la ‘tradicio’ o de la coneixença de l’etimologia llatina, perque fallava la fonetica, es normal que vejam vacilacions (com les del quadro següent, nomes uns eixemples).

En 1979 (en l’ortografia) i en 1981 (en la documentacio formal) de les Normes d’El Puig, la RACV ya sancionà el fenomen, comprovable directament per qualsevol valencianoparlant, i suprimi les eles dobles. Que passades quatre decades els ‘genuïnistes’ ho descobrixquen... ¡qué li anem a fer!

Pero els llectors ya saben que diga lo que diga Giménez, els de ‘baix’, els d’aci, els de l’Associacio de Vividors per la Llengua –AVLl–, no mouran un dit, vullc dir, un punt volat, mentres que els de ‘dalt’, me referixc a l’Institut d’Estudis Catalans, no diguen mu... i no crec que ho facen, sobre tot tenint en conte lo ‘elegant’, ‘singular’ i ‘internacional’ que queda este recurs grafic.

www.inev.org