Es cert que a on manco t’ho esperes, bota la llebre. I la ‘llebre’ en este cas es la paraula ‘panoli’. Es d’us corrent i s’aplica a una persona sense maldat, no retorçuda, simple, bona en exces, credula i, per tant, facil d’enganyar.

Estos son els significats metaforics, vinculats a la ‘senzillea’ original de la coca feta en farina, aigua, oli, sucre i aiguardent (en la zona del Maestrat i Morella), segons el Diccionari català-valencià-balear d’Alcover; l’afegit de vi blanc que donen tant el Diccionari general de la llengua valenciana, de López, com el Diccionari normatiu valencià de la AVLl, son copia de l’anterior i correspon a Tortosa. Tambe tenim la variant, molt comuna, de pa, oli i sal, les conegudes ‘coques de sal’ valencianes. El terme pot derivar de qualsevol dels dos aliments, basicament ‘pa en oli’.

Es una paraula que ha traspassat les nostres fronteres i, a banda del catala, s’usa en castella. El Nuevo diccionario histórico del español la documenta en 1885 en l’obra Fortunata y Jacinta de Benito Pérez Galdós (consulta del CDH setembre de 2019). Aço vol dir que no es descartable que uns quants decenis abans, com a minim, ya circularia en la parla de la llengua veïna... a principis o mitat del XIX.

Els reculls lexics el donen com a valencianisme. En l’Espasa diuen “del valenciano panoli, buñuelo” (descripcio no massa encertada que digam); el de María Moliner explica “Del val. «panoli», contracción de «pa en oli»”; l’Alcover apunta que es una “aglutinació de pa en oli, «pa amb oli»” (ho ‘traduix’ per si no ho entenien). I la RAE tambe ratifica la procedencia “del valenciano panoli; propiamente ‘fruta de sartén’, contracc. de pa amb oli «pan con aceite»”.

Vaja, l’unic que escriu la preposicio de companyia mal no es l’Alcover, sino la RAE que nos diu ‘amb’... que no es valenciana. I no ho es, a pesar de l’us i abus actual i de que Sanchis afirmara “Encara que actualment el valencià parlat confonga els significats de les preposicions en i amb emprant-hi sempre en, és absolutament necessari mantindre’n la distinció dins la llengua escrita de tota mena” (Sanchis, 1950: 274).

Si la tenim documentada en castella a finals del XIX, no es pot asseverar sense mentir que l’indistincio es ‘actualment’. Pero es que ademes han aportat eixemples uns atres autors valencianistes en obres com els Furs, sigle XIII, “e retenir e metre en ferres o en cadenes” (Cremades, 1982: 376), tambe en la mateixa centuria en el Llibre de la Cort de Justicia de Cocentaina “en aquel diners” (Ballester, 2019: 16), o sant Vicent Ferrer, en el sigle XV, “que si algu era lligat en mil cadenes, e va’s a confessar ab contriccio” (Cremades, 1982: 375), o en sor Isabel de Villena “e en la mitat embolica lo Senyor” (Gimeno, 1997: 55).

Podria pensar-se que son pocs casos. No, no es aixina, n’hi ha mes, i es comprova la persistent i secular ‘confusio’ (totes les cites son del CIVAL, en linea, de la AVLl; estan traslladades lliteralment; la consulta es de setembre de 2019)

– “Donchs, pus yo us veig en tan bona volentat” (Jaume I, Llibre dels feits, 1380)

– “e yo prenguí del aygua en una scudella o altre vexell, el lancí-la-us damunt” (san Vicent Ferrer, Sermons I, 1410)

– “la segona és música, que·ns mostra a fer veus e sons, en cantar en òrguens e struments acordans los uns ab los altres” (Guillem de Copons, Llibre del tresor I, es una traduccio de Li livres dou tresor de l’humaniste italia Brunetto Latini, 1418)

– “volent esser batejat en aygua en nom del Pare” (san Pere Pasqual, Biblia parva, 1492; mes eixemples i per a un possible orige grecollati en Costa, 1998: 26-28)

– “y posant-se a parlar en ell” (Joaquin Ayerdi, Dietari, 1661)
–    “Dic que vull parlar en cifres / perque a voltes ve a importar” (Carles Ros, Altre rahonament, 1750),

– “yo menche arros en ells? (anonim, 1820),

– “Vols aigua en vi” (Eduart Escalante, Les chiques de l’entresuelo, 1877)
La conclusio es que s’ha de ser molt ‘panoli’ (o un mentiros) per a no saber que no es ‘pa amb oli’ sino ‘pa en oli’... des del sigle XIII.

Imagens: mitodorado.com

BALLESTER, Xaverio (2019), Història de la Paraula més Bandejada: en Valencià, Valencia, Real Acadèmia de Cultura Valenciana.

COSTA, Joan (1998), (edicio i transcripcio), Sant Pere Pasqual. Biblia parva, Valencia, Lo Rat Penat.

CREMADES, Francesc de Borja (1982),  La Llengua Valenciana, en períll, Valencia, Grup d’Accio Valencianista.

GIMENO, Manuel (1997), El lexic valencià proscrit a través dels classics, Valencia, Lo Rat Penat / Institut Valencià de la Joventut.

SANCHIS, Manuel (1950), Gramàtica valenciana, Palma de Mallorca, Torre.