Contrariament a lo que nos han inculcat que es una llengua (lo que està dins d’unes regles), esta no es unicament norma sino que es una practica que la constituix en el propi us.

Algu dira que es obvi. Si, pero el saber difus (la ciencia, l’universitat, els llibres, els experts) establix la necessaria vinculacio de qualsevol component a la norma, fora de la qual no hi ha ‘vida’. La prova mes evident son els genuïnistes valencians (els que estan ‘salvant’ la llengua valenciana de fa uns lustres), estos per a usar un element corrent de la parla primer ha d’estar autentificat per l’avaladora oficial, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua a la qual tant li tenim d’agrair, si no es aixina... paraules, morfemes, fonetica... continuaran en el territori dels planetoides o dels cossos estelars inclassificables. Sens ella i els seus portaveus (alguns son colaboradors de diari), els valencians no podriem dir ni ‘escalo’ ni ‘deport’ ni ‘finaliste’ ni ‘castic’ (aguda) ni ‘cop’ (o tancada) ni centenars de paraules proscrites per no se sap quína llei o que tenien la marca de ‘informals’, que tampoc sabem quí li l’havia posada (be, ho sabem, son els mateixos que ara les ‘autorisen’ i les proclamen als quatre vents).

Tot aço ve a conte perque recentment he llegit un interessant llibre de sociollingüistica: Discriminations: combattre la glottophobia (2022), del professor Philippe Blanchet. No es un desconegut per a nosatres ya que participà en el Seminari Internacional de Llengües Minoritaries (2002) i en el II Congres de la Llengua Valenciana (2003), la ponencia del congrés: «Occitanisme i catalanisme: elements per a una comparança en especial referencia al provençal i al valencià» es publicà en la desapareguda Revista de Filologia Valenciana (2004, n. 11, pp. 7-23).

En el llibre Discriminations... (pp. 39-41) explica dos conceptes molt utils per a la planificacio idiomatica: les normes constitutives i les normes prescriptives. Les normes constitutives son les derivades de la practica habitual, espontanees i inconscients; contrariament al saber establit, conformen una ‘gramatica’ que utilisen els parlants; tenen esta consideracio perque el propi fet de practicar-les conforma la llengua. Les normes prescriptives son les elaborades per institucions o persones de forma conscient i voluntaria, la finalitat es construir un estandart lo mes homogeneu possible, perque les regles prescriuen (autorisen) i proscriuen (prohibixen) un conjunt d’elements idiomatics, simultaneament servixen al poder que les instaura i generen diglossia (intrallingüistica, que acompanya a l’inseguritat idiomatica) i minoracio (un proces qualitatiu que condena o infravalora una practica social o un grup).

Pero estos processos socials no son naturals sino que estan produits per institucions, persones i productes, que tenen uns objectius. Estes (institucions i persones), per a anar a on volen anar, inculquen entre els parlants creences prejuïcioses o falses: les llengües preexistixen als usuaris els quals s’han de sometre a unes regles; nomes les llengües estandartisades son llegitimes (inclus formen part de les lleis); les varietats que no tenen ‘gramatica prescriptiva’ no son ‘verdaderes llengües’, i per ultim, lo mes important i que nos sonarà prou als valencianoparlants, la major part de les variacions lectals son ‘faltes’ en relacio a la norma.

Aixina es com es construixen els ‘registres’, els ‘estils’, les varietats ‘altes’ i ‘baixes’... i la convergencia (en el catala), pel simple fet de desvalorisar la ‘gramatica constitutiva’, la que usem diariament, en favor de la ‘gramatica prescriptiva’, que senyala el cami... i es el que marca aci l’Acadèmia Valenciana de la Llengua...

¡Quànta rao te Blanchet!

Una minima discrepancia, si be totes les normativisacions-estandartisacions inclouen i exclouen, elements i persones, yo crec que es possible una ‘estandartisacio constitutiva’, que sería aquella en que la norma es coextensiva de la-les varietat-s idiomatiques generals.

Imagens: devueltaapangea.files.wordpress.com, centenardelaploma-manises.com