Com es norma, en giner, ha aparegut la revista Paraula d’Oc 2023, enguany dedicada al centenari de Joan Fuster, el qual ha estat ben publicitat per la Generalitat Valenciana en 2022. En un atre moment parlare de l’hipertrofia hagiografica –ad nauseam– del fusterianisme militant, dels que ‘passaven per alli’ i dels neofusterians. S’ho mereix.

No soc llector de Fuster (algunes obres i una part de la correspondencia historica que m’interessava –en Casp i en Adlert–), pero el director de la publicacio Lluís Fornés me convidà i he colaborat. Alguns no estem per a perdre ‘menjades’... per l’edat.

Fornés expongue les seues idees idiomatiques en La Valéncia occitana (1995, editat per l’Ajuntament de Valencia), el ‘llemosinisme’, de llarga tradicio en les nostres terres. Abans participà (1993) en el seminari de llengua i lliteratura de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana en Gandia, en una apologia sobre «La llengua valenciana» (1994). M’havia sorpres que algu de la ‘atra banda’ com ell s’interessara per una qüestio que no favoria massa el plantejament glossoidentitari catalaniste.

Ell era assessor en Radiotelevisió Valenciana i yo era redactor en Ràdio 9 i coincidirem, fa un cabaç d’anys (vora 30), en un tribunal d’oposicions de periodistes-redactors de Canal 9. Li conti que a principis dels 80 tambe m’havia preocupat per coneixer de prop eixa realitat idiomatica i historica. Laura Garcia, Xavier Navarro i yo anarem dos estius consecutius a terres llenguadocianes, a les escoles d’estiu, per a vore qué era allo (gracies a dos subvencions que la Conselleria d’Educacio, dirigida per Ampar Cabanes, concedi a la seccio valenciana de la Lliga Espanyola de l’Ensenyança que dirigia Francisco Mengual, un socialiste historic depurat en 1981 per ser valencianiste).

Des d’aquelles oposicions hem mantengut la relacio i ademes colaboravem en el diari Levante-EMV. No ha segut permanent, pero les circumstancies de la vida a voltes te duen per a on volen. Passat el temps hem recuperat un major contacte.

De sa trayectoria vital polifacetica remarcare la constancia i la tolerancia de les quals fa gala. I ha experimentat la censura en persona (com un servidor). Coneix la meua opinio i les discrepancies que tenim li les he senyalades en privat, pero ha demostrat que confia en els valencians i les valencianes i els valora. Caracteristiques que no es poden dir de la majoria dels defensors de ‘la nostra llengua’ i ‘la nostra cultura’.

Son mes de dos decenis que en esforç i diners ha anat obrint el camp del paradigma occitaniste. Apunte que com a tal, encara no s’estilava massa, ya el vaig resenyar en una comunicacio al V Congrès International de l’Association Internationale d’Etudes Occitanes / Toulouse à la croisée des cultures (1996). Aixina ha anat fent un cami que quedara ahi. Es la seua obra –juntament a la d’uns atres investigadors– i es molt important, siga conscient o no.

En este numero trobem: «De cultura valenciano-occitana», de Lluís Fornés; «Un mon de noms. Un mon de conflictes», d’Antoni Fontelles; «La clau de volta del llemosinisme demogràfic», de Joan Martinis i Jaume Martinis; i «La Valéncia churra i Joan Fuster», de Josep Carles Laínez; a banda hi ha resenyes bibliografiques de dos llibres, u de Jordi Colomina sobre la llengua de sant Vicent Ferrer (Joan Carles Laínez) i un atre d’Antoni Fontelles sobre els Països Catalans (Manuel Gimeno). Recomane la llectura de la revista perque es bo vore uns atres plantejaments, siguen critics, contraris o partidaris. Sempre es depren alguna cosa.

Podra agradar-nos o no la proposta, podran ser de major o de menor calitat els treballs, podran ser mes convincents o menys, podran ajudar o no a resoldre conflictes socioidentitaris, podran contribuir molt o poc al pluralisme epistemic... pero hi ha dos qüestions significatives, el respecte intelectual i la valoracio personal, que no son poca cosa en temps de crispacio, segregacio intelectual, pensament unic, censura o ocultacio.

Image: culturavalenciana.es