Per a estudiar la continuïtat del cristianisme valencià fins al moment de la reconquista, partirém de mitan s XII, quan la major part dels cristians dimmis o protegits de l’Espanya musulmana patiren el fanatisme dels moments inicials de la conquista almohade. Els cristians del territori valencià, s’estalviaren estos moments inicials de fanatisme almohade, perque Ibn Mardanis el peniscoli, posteriorment conegut com a rei Llop, que fon rei de Valencia des de 1146, els feu front, i evità que els almohades chafaren territori valencià, practicament fins a la seua mort, que succei l’any 1172. Alguns dels cristians valencians d’esta epoca es troben presents en document del papa Adrià IV de l’any 1158, en el que es nomenen “ecclesias de… Pennam Golosam,… Aras, Morella… et castrum de Albalat cum terminis suis et ecclesias ibi constructas”, i en un atre d’Aleixandre III, de l’any 1172, en el que es referixen les “ecclesias de… Pennagolosa… et castrum de Albalat cum omnibus terminis suis, et ecclesias ibidem constructas…”.

El mateix Ibn Mardanis, era d’orige cristià i hispà, o “rumi l-asl”, com li diu Ibn al-Jatib, qui afig que “se vestía como los mozárabes y prefería la lengua de ellos”. Era acusat de “consumir abundantemente el vino que nubla su criterio”, lo qual no casava massa be en l’islam, pero sí en el seu orige iberorromà. Codera parla de la “fascinación que sus rubios cabellos y ojos azules ejercieron”. Ibn Sahib al-Sala el calificà en el s. XII com “ayami” o arromançat i Mahmud Sobh diu d’ell que era “llamado por los musta’rabun / mozárabes… El Rey Lobo”, encara que el nom que realment transcendí, es el que li dien els mossaraps valencians, que no era “Lobo”, sino “Llop” o “Lop”, en romanç valencià. Per aixo, els “Anales Toledanos”, parlen de l’any en que “Entró el Rey Lop en Toledo...”, els “Anales navarro-aragoneses” conten que “lidió Amorabahás en Granada con el rrey Lop”, i els diplomes castellans relaten el moment “quando Imperator havuit colloquium cum rege Valencie Merdenis qui idem Lop...”, coloqui possible perque el rei Llop parlava en romanç.

En estos antecedents, s’entenen facilment els pactes que el rei Llop feu en mandataris cristians d’uns atres territoris, enfrontant-se als invasors musulmans estrangers, aixina com el bon tracte que donà als cristians dimmis valencians. Segurament estes actuacions foren la causa de la negativa opinio que tenien d’ell alguns musulmans que parlaven de “sus compañeros los cristianos”, acusant-lo inclus de ser cristià o criptocristià, segons conta Ibn al-Jatib, quan diu que al seu fill li dien “cachorro de perro”, sent “perro” un apelatiu reservat a mossaraps i cristians. Contrariament, en el bando cristià, suscitava opinions favorables. El papa Aleixandre III, es dirigi ad ell en les dos ocassions documentades en que es cartejaren, dient-li “glorioso Valentiae regi Lupo”. Jiménez de Rada, escrigue d’ell en “Historia Arabum”, que “Erat autem inter Vandalos cismarinos uir prudentia preditus, liberalis, strenuus et benignus qui Mahomat Abençahat et rex Lupus postea fuit dictus”. En el rei Llop s’evidencia el concepte arap de la “asabiya”, o “sensación de pertenencia y de comunidad de destino en los marcos de una tribu o grupo étnico”. La religio no era impediment per a posar-se al costat dels que tenien un mateix orige i enfrontar-se als forasters.

En relacio als pactes que el rei Llop feu en mandataris cristians, en el seu moment vorem en detall els que feu en Ramon Berenguer, Alfons II d’Arago, Alfons VII i Alfons VIII de Castella, o en les republiques de Pisa i Genova. Vorem que mantenia relacions comercials en Lattes, en el Laguedoc, i que tambe mantingue relacions en Enric II d’Anglaterra. Sabem ademes, que en l’eixercit del rei Llop hi havien cristians. Ibn Sahib al-Sala conta que per a una batalla “reunió a toda la gente del Levante de al-Andalus… y llamó a sus auxiliares, los cristianos de Toledo y su territorio, y a los rebeldes y criminales de su región”, podent assegurar, que entre els calificats com a “rebeldes y criminales”, hi haurien alguns cristians valencians dedicats a les armes. En relacio al bon tracte que el rei Llop dispensà als cristians valencians, hi ha una carta del papa Aleixandre III, agraint-li’l “usque fama pervenit cultores et fideles Christi quadam speciali praerogative diligis et honoras et eis familiaritatis gratiam nosceris non modicam exhibere”.

Quan finalment, els almohades conseguiren entrar en territori valencià, una cita d’Ibn Sahib al-Sala corresponent a l’any 1171, nos parla dels cristians valencians d’Alzira dient que els musulmans “se levantaron contra los cristianos que estaban con ellos, invocando el “tawhid”, y los arrojaron de la población…”. Recordem els poemes d'Ibn Jafaya i Abd al-Yabbar d'Alzira, que parlen dels santons i de les iglesies cristianes d'Alzira, de les que sonaven campanes i de les que desapareixen els diners.

Les següents noticies que nos parlen dels cristians valencians, son dels anys 1177 i 1178, i per tant posteriors a l’any 1172 en que faltà el rei Llop. Es tracta de dos documents pels quals d’Alfons II donà certs drets que posseia en territori valencià, que posen de manifest, que en l’ultim quart del s. XII, els fidels cristians de la ciutat de Valencia, pagaven delmes i primicies a l’iglesia de sant Vicent, i que en la contornada de Castello, convivien cristians, musulmans i jueus.

L’orige dels drets d’Alfons II en territori valencià s’han de buscar en els pactes als que forçà al governador de Valencia Abu-l-Hayyay Yusuf b. Mardanis, per a alçar el siti a que somete a la ciutat de Valencia el mateix any 1172 de la mort del rei Llop. Sobre eixa accio s’aplegà a escriure que Alfons II “ganó el Regno del Rey Lop”, conseguint el vasallage del governador musulmà “recibióle por vasallo”, i sabem que li obligà a “dar de allí adelante doblado tributo”. Segurament Alfons II i Yusuf b. Mardanis, eren vells coneguts, perque este ultim ya havia segut governador de Valencia en nom del rei Llop, antic aliat d’Alfons II, havent segut confirmat en el carrec pels almohades.

Coneguem alguns dels drets que guanyà Alfons II sobre territori valencia, per dos donacions que feu d’eixos drets. En la primera d’elles de l’any 1177, donà a sant Joan de la Penya els drets sobre l’iglesia de Sant Vicent de Valencia o “Ecclesiam S. Vincentii de Valentia”, consistents en delmes, primicies i demes drets que tinguera o deguera tindre “cum omnibus directis suis, quae modo habet, vel habere debet, et cum Decimis et Primitiis”. Esta donacio es justificà pel servici que els de sant Joan de la Penya li havien prestat durant l’host de Valencia “pro servitio quod mihi fecistis in illa hoste de Valentia”. En la segon de les donacions de l’any 1178, Alfons II adjudicà a la catedral de Tortosa els drets que posseia sobre els imposts pagats pels habitants del territori de Fadrell, “castrum, vel villam de Hadrel”, entre els quals hi havien cristians, “et cum universo jure regali sive in xpristianis, sive in sarracenis et judeis, sive in leudis, sive in aliis rebus”.

Nomes un any mes tart d’esta ultima noticia que parla dels cristians valencians, l’any 1179 “com a data mes probable” segons Burns, Alfons VIII de Castella, confirmà la vitalitat del monasteri valencià de sant Vicent, fent-li donacio de Fuentidueña i unes atres propietats, manifestant que la donacio anava dirigida a tots a els frares presents i futurs que l’atenien “dono et concedo Deo et preciosissimo martiri Christi Vicencio de Valencia et omnibus fratibus eiusdem martiris ecclesie servientibus, presentibus atque fururis…”. Tambe en relacio a Alfons VIII de Castella, no s’ha d’obviar la curiositat, de que un privilegi que concedi el 21 de juliol de 1184, podria estar informant-nos de l’existencia d’un atre monasteri cristià en la Valencia musulmana, esta volta en Denia “donacionem quam comes Gundisaluus fecit Oniensi monasterio uillam Deniam…”.

Les fonts continuen fent referencia a cristians en territori valencià. En una “corregudeta”, que Armengol, conte d’Urgell i el seu germà Galcerà, feren l’any 1184 per territori valencià, en l’intencio de fer mal, es topetaren en cristians que els mataren. En les fonts llegim que “...interfectus est…apud Valentiam a christianis”, o “mortuus in ciuitate Valentiæ cum Galcerando de Sales, fratre suo per christianos”, i algunes califiquen ad estos cristians com a homens roins “interfectus fuit illustrissimus Ermengaudus, comes Urgellensis, a malis hominibus prope Valentiam”. Perfectament podria tractar-se de cristians valencians, farts de destructives intromissions forasteres.

La situacio dels cristians valencians, pogue vore’s influida per la mort d’Abu-l-Hayyay, germà rei Llop, que tingue lloc l’any 1186, a mig sigle de la conquista de la ciutat de Valencia. Segons García Moreno, la seua mort acabà en la tradicio d’un territori “identificado y enraizado en la tradición visigodo-mozárabe”, i a partir d’ell, practicament tots els governadors de Valencia tingueren orige africà.

Estem en una epoca, en la que els cristians valencians assistiren a un joc entre Tarragona i Toledo per a possicionar-se de cara a un final que es vea vindre. La documentacio de la “Ordinatio ecclesiae valentinae” nos parla del cristians valencians de fea 50 anys o “L annis citra”, que vivien en la ciutat de Valencia i es congregaven en l’iglesia de Santa Maria de Valencia “in ecclesia Sancta Marie Valentie et ministraverant spiritualia christianis ibidem commorantibus et convenientibus” a on acudien retors forasters de la provincia Tarraconense “vel catalani vel aragonenses”. Tambe nos informa dels cristians d’Almenara i Olocau, a on celebrava missa el bisbe d’Albarrasi, “Martinus” (m. 1220), en nom de la provincia Toledana “requirendo provinciam Toletanam, celebravit in Almanara et in Alocau”.

En el següent articul, continuarem parlant dels cristians valencians del s. XIII, fins a la reconquista de Jaume I.

Image 3: la marina plaza/Mary Evans Prints Onli/Wikipedia/Revista de Historia/Britanica/Wikipedia
Image 4: Sergio Reyes Puerta
Image 7: X.com