EDITORIAL

Sense el 25 d’abril 

Enguany les Corts Valencianes han suprimit els actes commemoratius tradicionals en motiu del 25 d’abril. La proposta sorgi de Llanos Massó (Vox), presidenta de l’institucio, perque, segons diu, han de “contribuir a rebajar la tensión actual” i que “no es momento de celebrar nada” (Valenciaplaza, 16-04-25).

Respecte de la tensio, no pareix que n’hi haja ni mes ni manco que en qualsevol atre moment, i suspendre un acte que, ademes de ser el Dia de les Corts Valencianes, institucio que representa per si a soles la recuperacio de part de l’autogovern, contava en el consens de totes les forces politiques, no contribuix precisament a calmar els anims. ¿S’imaginen el Congrés dels Diputats suspenent els actes del 6 de decembre, dia de la Constitucio, en l’excusa de rebaixar la tensio, o qualsevol atra?

I per lo que fa a lo de celebrar, mai hem celebrat –en el sentit de fer una festa– lo que passà el 25 d’abril de 1707 (per allo que se sol dir de no celebrar derrotes), lo que hem fet es commemorar (que no es lo mateix) –com qui celebra un funeral, vaja–, i els valencians tenim tan curta memoria i –nos atreviriem a dir– tan minada l’autoestima, que nomes nos fa falta que se potencie oblidar dates significatives de la nostra historia, les quals haurien de ser reivindicatives per tants i tants agravis –ben reals– que venim sofrint: recuperacio del Dret Civil, conseguir una finançacio justa, donar viabilitat al corredor mediterraneu, vertebracio real del territori, aportar solucions reals i efectives als afectats de la barrancada de fa sis mesos i previsio i actuacions per a que lo ocorregut no se repetixca, i un llarc etc.

La conscienciacio politica no es nomes cosa d’abril, es cosa de tots els mesos de l’any, pero si fem referencia aci es perque el mateix dia 25 una agrupacio politica valencianista organisà una concentracio en Catarroja de solidaritat en els afectats per la barrancada i reivindicativa de solucions per a la zona i les persones.

Els assistens pogueren sentir cóm una persona –una dona, per mes senyes– intolerant, centralista i castellanista –perque cridava en esta llengua–, intentava retrucar el clam que procedia dels intervinents de Decidix, cridant desaforada consignes a favor del PSOE. A la fi, desisti del seu bram en vore que no li fea cas cap dels assistents a l’acte, en el que per cert s’esperava mes assistencia. No es mes que una anecdota, pero representativa de fins a quin punt la nostra societat es troba comoda en partits que la posen en venda a la primera de tanda; lligga’s: els que ara tenen representacio en les mes altes institucions.

El valencianisme cultural encara no ha segut capaç d’afrontar una situacio que nos asfixia des de la desaparicio d’UnioValenciana de les institucions. No tindre un partit similar de referencia nos està condenant a viure d’almoines i a ser la coa de l’Estat en tot. Bo, en tot segurament no, perque en turisme barat, de sol i plaja i de pisos turistics a orri anem prou prop de la capçalera.

Encara queda alguna cosa que dir sobre la decisio de les Corts de suprimir els actes del 25 d’abril. La presidenta pot fer una proposta, pero esta s’ha d’aprovar per la “Mesa” de les Corts (Si, si, “Mesa” continuen dient-li els qui catalanisen el valencià en l’excusa de que està molt castellanisat. ¡I volen que els prengam en serio!). En eixa Taula (que es com s’hauria de dir) hi ha una representant de Compromís, Mª Josep Amigó, que votà a favor de la proposta. El seu companyer Joan Baldoví explicà eixe vot perque “se le fue la cabeza”. I d’aixo ell deu de saber molt ya que ad ell tambe li passà alguna cosa similar quan en el Congrés dels Diputats comete un “erro” –es l’excusa que posà– que impedi que la reclamacio del Dret Civil valencià prosperara.

Per a despedir el mes, el dia 28 tingue lloc una especialment memorable festa de sant Vicent Ferrer, patro del Regne. Memorable perque eixe dia sofriem un apago que deixà a tota la Peninsula Iberica sense electricitat. Les greus conseqüencies son dificils de valorar en els dies mes proxims al succes, pero les perdues per esta “incidencia” si que podem alvançar que son multimillonaries; a banda queda lo que hague de sofrir la poblacio: transport, treball, sanitat, comunicacions, activitats comercials i molts i molts servicis mes que se suprimiren o reduiren i que generaren paralisacio i impotencia.

I aixo que la presidenta de Red Eléctrica de España, Beatriz Corredor, fa quatre anys assegurava convençuda que no era possible un apago com el que s’ha produit. Hem de recordar que està ocupant el carrec posada a dit pel president del govern espanyol a pesar de no tindre cap preparacio en temes d’energia.

Si ad esta dona li sumem la responsable d’emergencies de la Generalitat durant la barrancada, Salomé Pradas (cesada el 20 de novembre), que no coneixia el sistema ES-Alert, que permet enviar mensages d’emergencia als movils, i ademes afegim els dos “despistats”, Amigó i Baldoví, la paraula que inevitablement nos ve al cap es ‘incompetencia’, i el pensament que l’acompanya es el de que encara hem de donar gracies a que no estem pijor de lo que estem.

Lea la revista completa en este enlace al PDF