I

En este cas, la normativisacio oferix un doblet, com unes atres voltes. La rao es evident quan es veu la fonetica del terme: [kástik] en catala i [kastíc] en valencià.

Comencem per vore qué diu el DCVB: “CÀSTIG (antigament escrit castich i pronunciat amb l'accent damunt la i).”, En la fonetica es veu, sense dubte, la singularitat del valencià: “Fon.: kástik (or., bal.); kastík (val.).”. Dos aspectes destacables, antigament la grafia era ‘castic’ (en c, no en g) i la paraula era aguda ‘castíc’.

Les contradiccions estan en el mateix articul, el diccionari dona la possible etimologia i apareix la sorpresa: “Etim.: postverbal per castigar. És curiosa la duplicitat en l’accentuació (càstig i castíc). Se veu que la pronunciació antiga era càstic, com ho demostren tots els textos rimats que hem citat [es referix a la documentacio, mes avall estan els eixemples]; la regressió de I’accent a la primera síl·laba no s’explica fàcilment; podria haver-la determinada l’analogia de fàstic, però l’accentuació d’aquest mot no ha tingut fins ara una explicació gaire satisfactòria.”

Si hem llegit be, al principi de l’entrada, l’accentuacio era en la i ‘castíc’. Ara va i resulta que la pronunciacio antiga era ‘càstic’. L’incongruencia entre les dos explicacions l’haurem de resoldre en la documentacio que, segons Alcover-Moll, per mig de la rima mostraria que era ‘càstic’. Anem a vore. Estos son tots els eixemples que dona (encara que no els he entrecomillats, son textuals, lo unic que he fet es separar-los).
 

(a) Aquell és bo e gran Amich | en qui en res hom no’s fadich, | e qui vol pendre done castich (Llull Rim. 289.)

(b) No volguem que passàs sens algun castich (Pere IV, Cròn. 288.)

(c) Vulles pendre bon castich, | no fasses brega ab hom rich (Turmeda Amon. 59.)

(d) Fortifica | tot lo que dich, | y és prou treball, pena y castic | lo comportar-uos (Viudes donz. 795.)

(e) D’assò’s deu fer un scarment y tal castich | qual lo testament Antich | y Sant Tresor | de Nabugodonosor | rey nos declara (Coll dames 831.)

(f) Fora la porta | del mur antich | per fer castich | d’un orrent cas (Spill 7316.)

(g) Li faré dar tal disciplina que a ell serà castich e als altres serà exemple (Tirant, c. 84.)

(h) Havia temut un càstig de Déu (Ruyra Parada 27.)
 

Les citacions (b), (g) i (h) son de prosa i podria ser qualsevol de les dos fonetiques-pronunciacions.

Pero hi ha sorpresa, perque totes les atres mencions versificades, catalanes i valencianes, tenen una unica llectura per a la paraula en qüestio: ‘castíc’. I no hi ha dubte perque les rimes son clares, especialment quan u dels termens es monosilap i no admet una atra diccio: (c) ‘castíc’ / ‘ríc’, (d) ‘díc’ / ‘castíc’, (e) i (f) ‘castíc’ / ‘antíc’. Nomes la ceguea ideologica impedix vore la contradiccio explicativa en uns renglons de distancia espacial-fisica.

II

Pero no queda aci la cosa. La norma es la norma i la documentacio antiga ha de reflexar l’ortodox i catala ‘càstig’, i aixina apareix en decenes de citacions en el CIVAL a pesar de les rimes inequivoques com una paraula aguda. Es pot vore que en la mateixa obra es transcriu en accent i sense accent. I inclus aplega el ‘càstig’ a un valencià del sigle XVII (Llorenç Mateu).

En el cas de s. Vicent Ferrer, l’academic i estudios del sant valencià, Jordi Colomina, en el seu detallat vocabulari vicenti, dona ‘castic’ (aguda), no plana.

La falsificacio no te llimits, perque en este mateix corpus, el CIVAL, tenim els contraeixemples que fan mes cridanera la mentira, tant en Ausias March com en uns atres autors valencians.

Els diccionaris han tengut un comportament aleatori (els dels paradigma catalaniste, els del valencianiste no, ‘castíc’). En Ferrer (1956, el de la rima) figuren les dos. Mes tart en Ferrer (1960) nomes te cabuda ‘càstig’, mentres que el de Valor, mes modern (1990), du ‘càstig’ i remet a ‘castic’. En el DNV de la AVLl tenen entrada ‘castic’ i ‘càstig’ (que remet a ‘castic’), mentres que el DOPV, tambe de la AVLl, figuren les dos ‘ castic’ i ‘càstig (fonetica [kàstic]) sense remissio. El DIEC2 te entrades per a les dos ‘càstig’ i ‘castic’ (en remissio a ‘càstig’), mentres que el El DCVB ‘càstic’ remet a ‘càstig’.

Els gramatics tampoc ho tenien massa clar. Sanchis (1950: 130) diu que s’escriu <g> darrere de vocal en casos com: “cartílag, aeròpag, càstig, pròdig”. Pero Josep Giner sabia que no era aixina i en la referencia de la gramatica apuntà: “Al § 147 caldria eliminar la grafia càstig, que és una errada de l’Institut [d’Estudis Catalans], posat que la g no té origen etimològic, ja que és una variant dialectal de castic. A més, la g de la terminació ‑ig té sempre valor de tx (cf. Càlig, Tírig). La grafia valenciana és castic (com en català antic, segons demostren les rimes).”, en Obra filològica (1931-1991), p. 287. Es mes, est argument es aplicable tambe a ‘pròdic’ (en amplissima documentacio antiga de ‘prodic’).

En est embolic, per no seguir la norma valenciana, ha caigut tota la lliteratura moderna autoctona dels sigles XX-XXI, excepte alguns que han optat per lo propi, ‘castic’, en son una caterva els que han seguit l’error catala i han utilisat abundantment ‘càstig’ (v. CIVAL). I encara seguixen si be la AVLl reconeix les dos formes. Lo que costa de deprendre no s’abandona facilment.

La conclusio mes nitida, vista la seqüencia diacronica des del sigle XIV fins al XIX, es que no te sentit que la AVLl incloga les dos paraules, quan està prou clar que l’unica que te tradicio, està viva i hauria de ser normativa, es ‘castic’. Pero s’ha de donar cabuda a la catalana (encara que siga una errada de l’IEC) perque l’ambit d’analisis i d’estudi no es el restringit ‘valencià’ sino l’ampliat ‘catala’.

Imagens: guiainfantil.com, facebook.com