EDITORIAL

Una llei feta a mida

En la nostra societat ultimament estem assistint a uns desproposits llegislatius propis de republiques bananeres. Per mencionar nomes alguns dels casos mes cridaners, recordem que ya fa anys que se manté una llegislacio que permet les ocupacions illegals de vivendes; mes recentment tinguerem la llei del “Solo sí, es sí”, que ha favorit a mes d’un miller de condenats per agressions o violacions a dones; i ara assistim a una manera de llegislar novedosa, a mida del delinqüent: es el cas de la, de moment, tombada llei d’amnistia, eixa que vol borrar els delits que cometeren representants d’institucions politiques i civiques i “ciutadans” en general, instigats estos ultims per l’odi i conduits per la xenofobia i el supremacisme de certs liders –tambe politics–. 

Tots ells se rebelaren contra l’orde constitucional. S’ha de borrar que originaren destrosses que supongueren elevades perdues economiques, que assaltaren instalacions estrategiques i posaren en perill la vida dels agents de l’orde. Contra tot aço se vol aplicar la llei de que “no existi”, i el govern, com que es debil i dependent, assentix i ademes premia als insurrectes condonant-los deuda o, com ara mateix, donant-los solucions als problemes portant-los l’aigua d’unes atres comunitats autonomes perque patixen una sequia que es mes general de lo que aparenta… Tanta humiliacio val nomes per a mantindre en el poder a un president que a la mentira li diu “canvi d’opinio” i que te com a argumentari basic l’acusacio de “facha” contra tot el que aplica el simple sentit comu per a calificar les seues decisions. 

Posats a llegislar hi ha lleis mes importants i nobles que se podien aprovar; com per eixemple la que evitara l’infrafinançacio de moltes regions de l’Estat, aquella que permetera buscar solucions hidriques pactades i consensuades a l’hora que efectives i eficients, una atra que buscara la manera d’evitar els desequilibris territorials que generen malestars i enveges, rics i pobres, o una atra urgent que ajudara a solucionar els problemes del sector primari, al que este i els anteriors governs han abandonat, possiblement dirigits pels organismes europeus. No sols de turisme viu l’home.

Vaja per davant el nostre recolzament al sector agropecuari. Els productors estan acometent una movilisacio social en molts països europeus. Fins ara havien assistit impassibles a la falta de proteccio dels seus productes i del seu modus vivendi, i a la fi han explotat. No es deu solament a la pressio burocratica que el Parlament i la Comissio europeus han aplicat al sector, la protesta –tal volta mal encaminada en algun païs, com França– va mes alla i planteja que no es possible ser competitius quan t’ofeguen a imposts, a normatives que obliguen a l’us de productes fitosanitaris carissims mentres patixes, en l‘aquiescencia d’eixes institucions i dels seus satelits –els governs estatals–, una competencia deslleal de tercers països que no complixen les mateixes normes, que usen pesticides prohibits i en els quals deixa molt que desijar la situacio sociolaboral i els salaris dels treballadors que se dediquen a l’agricultura o la ganaderia, uns països que des de fa decades han rebut, i ara tambe reben, cantitats economiques desproporcionades –per als resultats que s’obtenen– destinades al desenroll d’eixes societats.

Europa, ara, segons la presidenta de la Comissio, va a mirar de paliar i posar remei; tingam present que estem en any electoral i no volen quedar-se sense cadira o que comencen a alçar-se veus que qüestionen l’Unio Europea. No cal dir que l’ideal europeiste dista prou de la realitat constatable, i que eixes institucions haurien de començar per aplicar-se elles mateixa mides restrictives, d’igual o mes calat que les que preparen a la ciutadania. ¿Quan viajaran en tren o en bus?, ¿quan faran us d’un transport public no contaminant?, ¿i quan acabaran en la macroburocracia? I en relacio ad aço ultim, ¿per qué dos seus del Parlament? Els viages mensuals de tots, dels funcionaris i burocrates, i de la documentacio entre Strasburg i Brusseles, a dia de hui, ¿te algun sentit? ¡Vixca el balafiament!

Com dia aquell: “Tu fes lo que yo te diga, pero no lo que yo faça”. Aço es lo que passa en els politics: diuen que estan per a atendre al conjunt de la ciutadania i nomes fan que condicionar-la mentrimentres passen a convertir-se en una casta que, entre unes atres coses, vol ser intocable.

Per ultim, un breu: els integrants del pancatalanisme mes cerrer, disfraçat de tolerancia i bondat, ya han obert la veda per a condenar a qui no pensa com ells. Hi ha casos concrets, com el de l’institut de secundaria (IES Historiador Chabàs) de Dénia o el mes recent de Meliana (IES La Garrigosa). En el primer, el secretari totpoderos ha vetat una revista valenciana, la que edita l’associacio Roc Chabas-La Marina, per estar escrita en Normes d’El Puig; en el segon, l’institut de Meliana advertix, per mig d’un escrit firmat per “l’assamblea del professorat”, a l’Ajuntament de la localitat (elegit democraticament) lo que ha de fer i no ha de fer en materia de llengua o en la cessio de locals per a realisar activitats culturals.

A poc que perden el control absolut, per poquet que siga, els ix el censor que porten dins. Esperem no deixar de donar-los motius per a que mostren la seua autentica faç.

Image 2: Libros-Ejemplares antiguos
Image 4: Invaluable.com

Lea la revista en su versión en PDF