Llegenda hagiogràfica

A Sant Jordi se'l representa sempre lluint un flamant trage de guerrer, i traspassant al dragó d'una llançada des de lo alt d'un briós cavall blanc. Pero pareix ser que no sempre fon aixina. Al menys hi ha algun escrit antic insinuant que el Sant cavaller pertanygué un temps a l'infanteria.

Veja'm per qué.

A lo llarc de molt anys –no puc precisar ara quants–, mantinguí una relació amistosa en don Albert Comín, afamat mege, que eixercia en una localitat pròxima al lloc on yo solia passar els mesos d'estiu.

Este doctor, contant en son haver alguns anys més que yo, sempre manifestà tindre tres amors als que dedicà la major part de sa vida: sa professió, sa família, i l'estudi de les llengües mortes. Bo, no totes mortes, puix que ademés de sànscrit, grec i llatí, no menyspreava fullejar qualsevol text en castellà antic, anglés, francés i encara esperanto. Precisament sa afició per l'idioma internacional fon la causa de que nos reunírem en alguns actes organisats per la Federació Esperantista, que yo freqüentava en aquells temps pel meu afany de mantindre correspondència postal en gents de lluntans països.

Ell casi sempre acodia acompanyat de sa filla Rosariet, una joveneta llavors pigosa i llargueruda, “adornada” en un antiestètic aparat dental, que produïa l'impressió “d'haver-se menjat la gàbia del canari deixant-se algunes restes sense acabar d'engolir”. Vullc recordar que d'esta broma era autor son propi pare, que pretenia eliminar-li complexos prenent-se a chança lo del corrector de la chica.

Don Albert instava a sa filla a deprendre la llengua de Zamenhof –cosa que mai arribà a conseguir com més tart poguí comprovar–, i en nostres contades reunions els tres nos esforçàvem per mantindre senzills diàlecs en eixe idioma, en el fi de que ella participara, excusant-li a Rosariet de bestreta la pronunciació d'algunes consonants semillíquides, que el seu trasto bucal l'impedien articular correctament.

El doctor tenia en sa casa una extensa biblioteca que feu les meues delícies en totes les ocasions que poguí trastejar en ella, si be recorde que resultava enormement difícil traginar en ses baldes, puix que cap de orde observaven els múltiples volums, lligalls, cartapacis, i caixes de cartó plenes d'apunts, tot allò observant un tipo de desorganisació que només ell era capaç de manejar en soltura. Moltes vegades pensí que posseir aquella biblioteca podria ser el somi inalcançable d'un archiver vocacional.

El transcurs inevitable del temps, feu que els nostres contactes s'espayaren fins a casi desaparéixer. La vida nos senyala camins que generalment mamprenem a soles i que divergen apartant-nos d'amistats, afectes, i inclús familiars als que en ocasions mai més tornem a vore. Açò mateix fon lo que ocorregué entre nosatres.

Per causa inevitable don Albert finà sa estància en esta vida, yo m'establí ocasionalment en lluntanes ciutats, i a Rosariet no la torní a vore fins prou anys despuix, quan per casualitat nos trobàrem convidats a la boda d'un conegut. Per cert que fon ella la me reconegué. Cosa que a mi me resultà casi impossible puix que aquella chiqueta flaca, pigosa i escopidora de ferro, s'havia convertit per a sa fortuna en una dòna adulta i agradablement distinta.

M'alegrí molt del nostre encontre, llamentí la notícia de l'òbit del meu amic, i em sorprenguí notablement quan me digué tindre en sa casa un llegat per a mi, que son pare li havia encarregat entregar-me si alguna vegada nos tornàvem a vore.

No cal dir que en mon cervell s'encengueren llumenetes, recordant que aquell llegat poguera estar compost per alguna cosa relativa a sa biblioteca. No m'equivoquí. Quan dies més tart visití a Rosariet en sa casa, me feu entrega d'un gros cartapaci nugat en veta roja, contenint segons me digué, apunts i “coses” en esperanto que el doctor considerà que només a mi podrien resultar útils, vist el poc interés que en este temps solia observar nostra societat cap a la llengua internacional.

En l'intimitat del meu estudi, invertí moltes vesprades examinant paper darrere de paper tot el contingut del gros cartapaci, lo que he de dir que em dugué innumerables recorts de temps lluntans, fent-me recordar etapes ya oblidades que m'emocionaren unes, me feren somriure atres, i inclús m'entristiren algunes per saber-me ya prop d'eixe llímit que a tots nos envolta, i que sempre nos pareix que arriba massa pronte.

Pero, be, a lo que anàvem.

Entre aquells papers trobí unes fulles manuscrites pel propi doctor Comín, en les que indicava com a preàmbul, que eren una traducció al esperanto que havia extractat de certs escrits llatins del sigle XIII, i que poguí comprovar es tractava d'una copia, de part del llibre escrit pel bisbe genovés Jacobo de la Voràgine; ni més ni manco que “La llegenda àurea”.

Per al no informats diré que el tal volum, anterior a l'invenció de l'imprenta, resultà ser un del més reproduïts a lo llarc de l'Edat Mija, en el qual es tracta de la vida d'alguns sants, i que ha resultat ser guia d'hagiógrafs en el últims sigles.

Me cridà poderosament l'atenció una part dels apunts, continguda en unes fulletes i que es referia a la vida de Sant Jordi. Pel seu interés i la curiositat que supon son contingut el transcric a continuació, traduint-lo del esperanto, sense ometre cap paraula del text que deixà escrit don Albert.

«Havent naixcut en Capadocia, en l'any doscents huitanta, del matrimoni compost per Geroncio i Policromía, família de nobles acomodats de religió cristiana, Jordi vixqué una infància feliç, fins que ya entrat en la pubertat es feu soldat del eixercit romà, com ho havia segut en temps son pare.

Fallit prematurament Geroncio per motius ignorats, Jordi viajà en sa mare al poble de Lydda en Palestina, d'a on ella era natural. En Palestina uns anys més tart, el jove soldat rebria el tractament de noble, arribant a ser tribú militar, lo que el feu ingressar en el sèquit de l'emperador Diocleciano, a on acabà sent u dels seus guàrdies personals.

Recent començat el sigle quart, Diocleciano posà en marcha un duríssim i violent siti contra la comunitat cristiana, lo qual es coneixerà en l'història com “la gran persecució”, i quan comminà a Jordi a apostatar, puix que ell s'havia manifestat cristià confés, refusà renunciar a la seua fe, lo qual li valgué ser condenat. I aixina patí martiri i decapitació, un vintitrés d'abril de l'any trescents tres.

Hagueren de passar cinc sigles des de sa mort i martiri per a que l'història tornara a recordar a Jordi.

Se diu que en la ciutat de Silca, en la província de Líbia, vivia un dragó que causava grans perjuïns entre la població i els ramats d'animals. Per a tranquilisar-lo, els habitants del poble li suministraven diàriament algun present per al seu consum, tal com cabrits, gallines o atres aus, pero arribà un moment en que als veïns se li acabaren les ofrenes, i llavors el dragó exigí preses majors.

Donat el gran temor de les gents i l'escassea d'animals, decidiren enfrontar-se al dragó per a intentar lliurar-se d'ell, i llavors, algú s'aclamà als Sants Màrtirs demanant sa protecció, la qual els vingué en forma d'un guerrejat soldat lluint brillant armadura i esmolada llança. Era Sant Jordi.

Enfrontat a la fera junt a sa cova davant de les mirades de la població, el guerrer intentà llancejar-lo per dos vegades, ferint-lo pero sense poder acabar en ell, puix per son tamany i forma impedia ser enrastrat des de lo alt, i llavors aparegué junt ad ell la filla del rei, portant del ramal un briós cavall blanc que es dia Hisan. Montant-lo Sant Jordi arremeté contra el dragó incrustant-li la llança sobre el llom, traspassant-lo i causant-li la mort, i lliberant d'este modo al poble de tan demoníac enemic.

Aixina quedà estés des de llavors el cult al nostre Sant, representant-lo sempre a cavall del fermós Hisan i llancejant al dragó.

En quant a tan bella cavalcadura cal dir, que junt al famós Incitator de Calígula i Bucéfalo d'Aleixandre, Hisan passà a formar part del trio més célebre de cavalls en l'Història.»

Fins ací la fidel traducció per mi efectuada de les fulles manuscrites pel meu recordat doctor, i una chicoteta reflexió que afegir al contingut d'este curt relat, puix si el bisbe Jacobo –possible autor de l'original–, haguera escrit “La llegenda àurea” nou sigles més tart, junt a Incitator, Bucéfalo, i Hisan, hauria pogut nomenar també als cavalls Babieca, Marengo i Rocinante, montures del Cid, Napoleón i Don Quixot, formant aixina el sextet equí més famós de l'historia de la cavalleria.

Image: Representació de Sant Jordi en l’Insigne Capítul de l’Almoina de Sant Jordi de Cavallers del Centenar de la Ploma