El 2 de giner de 1460 Joanot Martorell va escomençar la redaccio de la novela Tirant lo Blanch, com consta en la mateixa dedicatoria. D'asta fa molt poquet, el colofo de l'obra fea interpretar que Galba va ser el que va finalisar la novela per la mort de Martorell, ya que diu que «es va traduir del angles al portugues i despres en llengua valenciana per el magnific i virtuos cavaller Joanot Martorell, qui, a causa de la seua mort, no va poder acabar de traduir mes que tres parts. La quarta, que es el final del llibre, va ser traduïda, a precs de la noble dama Isabel de Lloris, per el magnific cavaller mossén Martí Joan de Galba».

Este colofo entra en contradiccio, precisament, en lo que afirma Joanot en la seua dedicatoria, ya que en ella diu que es ell l'unic autor de l'obra i que a soles a d'ell li correspon la responsabilitat dels fallos: «si defalliment algu trobat hi sera, yo, Joanot Martorell, cavaller, sols vull portar lo carrech, e no altri ab mi, com per mi sols sia stada ventilada».

Des de 1990, els especialistes descarten a Galba en la redaccio de la quarta part del Tirant i mantenen l'autoria unica de Joanot. Es pensa que Galva a soles participaria en la distribucio dels capituls per a portar-los a imprenta.

Segon sostenen Entwistle, Martí de Riquer i el propi Villalmanzo, en el segon viage de Joanot a Anglaterra, formant part de l'embaixada enviada per Alfons V des de Napols per a agrair al sobirà angles el seu ingres en l'Orde de la Garrotera, seria quan va coneixer el llibre anglo-normant del sigle XIII Guy de Warwick, en versio francesa, propietat del rei Enric VI de Lancaster, que li serviria com a base per al seu Guillem de Varoich, que finalment el refondrà en els primers capituls del Tirant lo Blanch: «Aquest es un tractat d'horde de caualeria tret d'un libre que fon del rey d'Anglaterra e de França».

Les experiencies vixcudes en sa propia vida foren arguments que despres plasmaria en la seua novela. Era realment la diferencia en respecte a qualsevol atra novela. Martorell trenca lo que d'asta eixe moment eren els llibres de cavalleria, i crea la novela cavalleresca inspirada en personages, llocs i ambientacions creibles (en molts casos reals).

La crítica lliteraria del Tirant escomença en Cervantes. Es de sobra conegut l'elogi que formula de la mateixa en el Quixot (Part I, cap. VI), calificant-la de ser «el mejor libro del mundo». Cervantes enaltix l'obra i no a l'autor perque desconeixia el seu nom per haver segut omes en la dedicatoria original de Joanot a on apareixia la referencia de la seua autoria (edicio vallisoletana de Diego Gumiel de 1511).

En 1951, Damaso Alonso, en un estudi sobre el Tirant (Tirant lo Blanch, novela moderna), resalta tots els elements que caracterisaran la novela moderna: el realisme.

Joanot Martorell, defensor de l'espirit cavalleresc, ya en decadencia, s'allunta de la clasica novela de cavalleries i li dona veracitat al protagoniste. Llunt dels heroes migevals, mor en el llit d'una pulmonia, com va destacar Cervantes.

El rumà Constantin Marinesco i Villalmanzo sostenen que, possiblement, Joanot s'inspirara en les gestes del gran heroe de la creuada contra els turcs, el capita Janós Hunyadi, que en Occident era conegut com el "Comte Blanch"  o "rey Bach" , e inclus en l'eleccio del nom.

Pero l'historia del manuscrit del Tirant no acaba en la mort del nostre insigne novelista. A la mort d'este, el seu germa major, Galcerán, va intentar recuperar els drets de l'obra a Martí Joan de Galba, que estaven en el seu poder des de fea mes d'un any. Joanot Martorell ses els havia pignorat com garantia d'un prestam de cent reals en la condicio de que si en un any no saldava el deute, Galba es quedaria en el manuscrit, com aixina va succeir: «Lo dit moceen Johanot pasava moltes necesitats e lo dit en Martí Joan li prestava Diners sovent».

El Tirant lo Blanch es la primera novela del mon modern i que, com predecesora de totes, obri les portes als demes escritors, cas de Cervantes o Shakesperare. Per a orgull nostre, la va escriure el cavaller valencià Joanot Martorell en la seua llengua, en llengua valenciana, i se la va dedicar a la nacio a on ell era natural: Valencia.