I

El 3 de novembre de 2026 ya es historia. Encara que mos quede llunt fisicament, les conseqüencies eren ben proximes. L’autoproclamat emperador de mig mon, Donald Trump, ha perdut clar i ras en les votades de mig mandat (midterm). No es jugava la presidencia directament, si indirectament, perque ara el Congres (la Cambra de Representants i el Senat, i alguns governadors i parlaments estatals) canvia de mans, dels republicans als democrates (encara no hi ha sifres definitives).

Hidra

El mit grec d’Hidra mos diu que era una serp jagantina de multiples caps (entre cinc i cent), u d’ells immortal, en la propietat que si li’n tallaves u li’n creixien dos. L’alé i la sanc del monstruo eren verinosos. I el llac a on vivia se suponia que era l’entrada a l’infern. L’encarregat de destruir-la fon Hercules (Heracles). Ajudat per son nebot ana decapitant a Hidra i cauterisant els colls per a evitar la regeneracio. En l’immortal feu lo mateix, pero el cap el soterrà baix d’una enorme roca.

Conte l’historieta perque metaforicament el cap principal de l’hidra ultradretana es el president ‘coix’ d’Estats Units: font i soport de tots els atres que te escampats pel mon.

Les viudes

Esta derrota el deixa molt tocat (conserva tot el poder eixecutiu, que es com ha actuat fins ara, i les competencies en el camp internacional), no agonisant, pero un poc invalit si.

Parle de les viudes que no son atres que aquells governants que ha ajudat a posar o que manté en diversos països americans especialment i que en acabant, en justa compensacio, li reten pleitesia i acatament, entenga’s: Chile, Colombia, Peru, El Salvador, Argentina, Veneçuela… i tots aquells ‘patriotes’ que han fet de la genuflexio (per una mencio, una foto o una invitacio al ‘palau’) una medalla lluïdora de cara als conciutadans (Giorgia Meloni, Santiago Abascal, Isabel Díaz, el defenestrat Victor Orban…).

El lloc de primera viuda es innegable que li correspon al primer ministre israelia Benjamin Netanyahu que, a pesar d’haver guanyat les votades, encara no ha pogut formar govern, perque no te majoria i depen d’un gran pacte en l’oposicio o dels diputats araps. L’embotinador oficial de Trump en la guerra d’Iran s’ha quedat sens el bacul (de soport) i la maça (per a colpejar), pero ha deixat un merder internacional gros, en una crisis economica de la qual ya vorem cóm eixim. Igual en poc tenim una pau entre Iran i EEUU. Tot es qüestio que el ‘rei coixo’ escampe que els iranians li han suplicat un acort, o que ya ha destruit l’armament nuclear (que ya ‘destrui’ al principi de la guerra, fa mesos), o que li han entregat l’urani enriquit, o que no en te… No importen els fets, sino el relat que vendra.

¿Qué pot passar? D’una ment patologica i infantiloide, qualsevol cosa. De moment, han mampres les defeccions en la cupula (DJ Vance i Marcos Rubio), pareix que ara casi ningu dels seus ‘coneix’ a Donald Trump.

No volem mes reis ni emperadors

L’economia es la variable que mes preocupava en general als nortamericans (39%), seguida de prop per l’estat de la democracia (32%), pero no ha segut este l’orde preferencial entre els votants democrates i republicans. La victoria democrata, ¿qué ha expressat rotundament? Sense dubte, el rebuig a les conductes dictatorials o imperials del president. Perque ha segut un referendum sobre la persona de Trump, encara que ell no es sometia a escrutini decisori dels electors (havia reiterat que votaren als republicans com si son nom estiguera en les paperetes).

La situacio economica (important i que repercutix en la vida diaria) ha ocupat un pobre quart lloc (de sis), entre les motivacions dels republicans, que han perdut; la primera i la segona, a moltissima distancia, eren l’immigracio i la criminalitat. En l’atra banda, els guanyadors, l’economia estava en tercer lloc, ben llunt de les motivacions primera i segona, la situacio de la democracia i l’atencio sanitaria (mes ‘socials’ i ‘humanitaries’). Es dir, la movilisacio diferencial ha segut contra l’immigracio (a favor de Trump) i contra l’autoritarisme (en contra de Trump).

Paradoxicament, la frontera en Mexic ha acabat de tenyir-se de blau (democrata), a on era esperable un major exit del roig (republica).

II

Diversitat

L’image del votant democrata es principalment: negre (home i dona), llati (home i dona) i blanc (dona), mentres que el votant republica es principalment: blanc (home), en un preocupant percentage de blanca (dona, 47%) i llati (home, 41%), el soport de negres, afroamericans, es minim o irrellevant.

En quant als grups d’edat, es molt important de cara al futur, les franges que van dels 18 als 49 anys, son de marcat predomini democrata; hi ha equilibri en la cohort dels 50 als 64, i inclinacio als republicans en els majors de 64.

Per ultim, si mirem el lloc de residencia, els mons urba (fonamentalment) i semiurba (important) han votat democrata, mentres que els republicans han trobat un cert refugi (majoritari) en ambients rurals.

Llatins (decisius en la victoria de Trump en 2024), dones, jovens i afroamericans han abandonat als republicans en favor dels democrates.

Si combinem les tres variables, podem traduir el canvi en la diversitat observada en els guanyadors: Abdul al Sayed, primer senador musulma de l’historia d’EEUU; James Talarico, pastor presbiteria que ha obtengut l’escany senatorial en Texas (republicà des de fa tres decades); Keisha Lance Bottoms, primera governadora negra del païs en Georgia; Chris Pappas, New Hampshire, primer senador declaradament homosexual; Hakeem Jeffries, sera el primer president negre de la Cambra de Representants; Gina Hinojosa, primera governadora llatina en Texas; Xavier Becerra, primer governador llati de California; o les indigenes Deb Haaland, governadora de Nou Mexic, i Peggy Flanagan, senadora per Minessota.

Una ona internacional

Si s’enten este canvi com a part d’una serie, podriem pensar en una contraona antidretana. Mamprenem per la victoria d’una llista ciutadana en les eleccions de Serbia (25-10-2026), que apartà al president conservador Alexander Vučić (en la seua campanya participà un conegut: Javier Negre); la segona volta presidencial en Brasil (25-10-2026), a on, contra pronostic, Luiz Inácio Lula revalidà el carrec, en una diferencia de 4 millons de vots, front al guanyador de la primera volta Flávio Bolsonaro (que a l’endema de perdre els comicis es fugà a Estats Units); continuem en les eleccions parlamentaries d’Israel (27-10-2026), a on, a pesar de ser el mes votat, el partit de Netanyahu no te clar que puga formar govern. La cronologia podria continuar en Espanya (29-11-2026).

Deixant a banda l’infuencia electoral de l’accident ferroviari d’Urda (28-10-2026), tot apunta a una errada final del centre de control de transit de Madrit; personalment no crec que es produixca el gir experimentat en els llocs mencionats. No es donarà el tsunami democrata d’Estats Units, primer, per la burrera de l’esquerra a l’esquerra del PSOE, ya que alguns partits no poden deixar de mirar-se el melic, i en segon lloc, perque la gent es incapaç d’escarmentar en el cap d’un atre –aprenentage vicari–. Si no estas obcecat, no cal ser massa espavilat per a vore que si guanyen la dreta extrema i l’extrema dreta (que sempre governen per als rics-capital, persones o empreses) van a aplicar els models argenti i nortamerica, ho han dit. I aci hi ha una grandissima part de la poblacio encarrilada durant tres anys en l’obsessio (es la paraula exacta) de ‘tirar’ a Pedro Sánchez. Esta motivacio quasipatologica trobe que es imparable. En acabant passarà com en Argentina o Estats Units (o uns atres països suramericans), vorem gent avergonyida ocultant o negant que ha votat a Milei o a Trump, perque no han complit res de lo que prometeren (les millores) i la vida ha empijorat… estaven avisats i no feren cas. Per posar un eixemple, ¿algu es creu que per a evitar sinistres ferroviaris duplicaran el personal dels centres de control? El problema es que el seu ‘desig-benefici’ de tirar a Sánchez (i ocupar el poder, es la motivacio ultima de les elits) sera el meu perjuï i provablement-segurament el seu o el de sos familiars o coneguts… i m’alegrare.

P. d. Atencio a les pensions mixtes. Dijous (5-11-2026) dimitia el president de Paraguai, Santiago Peña (ultradreta), per la fallida-dissolucio d’Ueno Bank (relacionat en Peña), que ha deixat enganchada a passa de la mitat de la poblacio del païs (plans de pensions inclosos).

Image: notllocal.com