I

No repetire que estem en la recta final de les eleccions del 28A, pero portem no se quàntes semanes de ‘recta’ i com be saben, en acabant encara nos en queda una atra en maig. O siga que estem en una ‘superrecta final’, en llenguage retoric periodistic. 

En casa de la Dreta, el fill unic o casi, desde fa moltes decades era el PP i per ad ell eren totes les festes i els regals. Passa el temps i en aço que al president del Banc Sabadell, Josep Oliu, se li ocorregue la brillant idea de ‘pensar’ que necessitaven un ‘podem’ com ells, de dretes, (¡sera perque no tenien bon servici garantisat en el ‘hereu’ que Deu els havia donat!). I aixina fon, el Sol ixque i es pongue unes quantes voltes i ahi estava, jove, guapo, ben fet, en planta de carchofera, catala... i de la seua banda, en un toc d’arriscat ‘socialisme’, per a que li furtara el chocolate a l’esquerra hegemonica del PSOE. El chicon, al principi li dien Ciutadans (ara ya alterna en Ciudadanos), creixque i apuntava moltes maneres i estava clar que li feya mal als socialistes i un poquet, nomes un poquet, al major, al PP. Pero la cosa no acabava de quallar i no et podies confiar massa, perque igual se n’anava en els rojos com en els blaus. 

Aixina que nos acostem als temps actuals. L’eclosio fon en el sur, d’a on expulsarem als ultims infidels, als moros, a finals del sigle XV. I, per conjuncions estelars inaudites, fon obra d’un mascle del nort, un fill natural del major, del PP, Santiago Vox Abascal. O siga, d’a on naixque la reconquista, de les montanyes nevades (aquelles que es cantaven en l’escola de l’anterior regim...). No ho pareixia, pero de colp i repent, es comprà 12 habitacions en el palau de Sant Telmo, en Sevilla. I este si, este fon el que a pesar de furtar-los el menjar als dos germans, els va unir en el ciment del ‘poder’ –i les ‘mamandurries’–, que es lo que mes apega. I ara viuen, es un dir, els tres junts, en una relacio entre incestuosa (son germans i fill i nebot), homosexual (son homens), indesijada (no la volen els tres per igual) i indefugible (la necessiten com l’aire per a viure). La vida pega moltes voltes. 

Lo ben cert es que de cara al futur, els dos germans majors no estan gens contents en el menut, que es molt espavilat, i que no sols els llig la ‘cartilla’, sino que els fa cantar tots els dies les seues cançons, cosa que els atres no realisen en massa desgana, sino tot lo contrari. 

El principi de l’ultim embolic ha segut perque el mes fadri, Pablo Casado, ha anat a plorar-li a son pare, José María Aznar, que algu o alguns se li estaven menjant el cholocate... i no era el loro. 

Al remat ha hagut d’eixir el patriarca, el progenitor de tot el clan, a explicar-li al menut que aixo de ‘derechita cobarde’ no li ho diu aguantant-li la mirada, i com en Catalunya –mira que no els agrada– s’ho emporta tot el pubil, el primogenit, Casado. Pero pareix que al chicotet i als seus seguidors, una legio (¡i no de les romanes!), no li agraden estes recomanacions, ni les de la ‘derechita cobarde’ ni les de la ‘veleta naranja’. Als seus els te igual que Abascal haja vixcut tota la vida de les ‘mamandurries’, com la d’Esperanza Aguirre, expresidenta de Madrit, o de l’erari public; passen per alt que siga un inexpert monumental (¡i no ho dic pel fisic!) i que no sapia respondre a moltes de les qüestions que li plantegen (pero te Espanya en lo cor, i com que li ho ocupa tot...); els encanta que la seguritat siga responsabilitat de cadascu i per aço defen portar armes –com nortamericans, brasilers i italians (ignorant que alli no han acabat en els homicidis i que aumenten les matances de descontrolats)–, yo crec que als menuts els haurien de donar pistoles en la guarderia, per a que practicaren alli, en els compayons ¿per qué no? ¿cóm me vaig a negar a un dret dels chiquets?; els importa una bufa no tindre ningun proyecte de res... Per cert, yo que soc ‘mascliste lliberal’ me rebele contra l’obligacio dels masclinazis que m’obliguen a dur pantalons i corbata, no se per qué no puc dur falda o collars, o per qué he de caminar recte, i no, movent les caderes. Ningu ha de parlar per mi... 

Aixina estan, mata’m i et matare, perque hi ha molts comensals i poc quemenjar... i aço sempre es font assegurada de conflictes. 

¿I qué me diuen de l’estrela rutilant del PP, el fill d’Adolfo Suárez?

II

¿I en casa de l’Esquerra, qué? 

Puix home, la cosa no està tan tan mal com en la d’enfront, pero no poden voltejar les campanes. 

Està clar que l’aventura de Pedro el Rebelde Sánchez li ha eixit prou be. Han segut pocs mesos, pero ha conseguit marcar un cert territori i de cara a unes votades aço es molt important. Ha aguantat la riuada de la dreta de que s’havia venut als independentistes catalans (tot s’ha de dir, si aixina haguera segut... no estariem davant d’unes eleccions generals, pero als sorts no els importa). No ha fet lo que havia promes, en coses importants com la contrarreforma laboral o en coses ‘menors’, i que provablement el favorira, com es eliminar el vot pregat dels espanyols en l’estranger... pero s’ha estat traent la puncheta del dit en els ‘divendres socials’ que tant irriten a la dreta (i que conve fer memoria per als que senten i saben llegir, que els anteriors eixecutius continuaven ‘aprovant’ lleis i plans en periodo electoral...). 

Com a principal basa te haver intentat parlar, dialogar, entendre’s, en el govern catala, pero era i es obvi, encara que els politics estan per ad aço, que des d’aquella banda nomes volen impondre un referendum sobre l’independencia de Catalunya, en una interpretacio falaç de la voluntat d’una part pel tot, dels ciutadans i ciutadanes d’este territori. 

Yo ho dic a qui vullga escoltar: es inviable aplicar un 155 indefinit, mes ample o mes restringit. Perque si aixina s’actuara... al final sería Europa la que li llegiria la cartilla al govern espanyol i igual serien els mateixos que ara el reclamen com el mana, els que implorarien que el llevaren, perque l’efecte rebot tindria una magnitut incalculable. I no cal ‘oposicio’ per a que descarrile el 155, nomes en actituts i conductes ‘no cooperants’ es prou... ho se. 

Al gran pareix que li anira ve en les eleccions proximes. Pero la cosa se li ha torçut al menut, al que s’anava a menjar el mon... fa quatre anys... i el mon se l’ha menjat ad ell. 

Lo de Podemos no te nom, pero el fraccionament acusat es una prova de que son d’esquerres, ya que es una de les divises. L’esquerra sempre ha patit de lo mateix, caïnisme i fragmentacio a l’extrem (recorde quan en el nostre Regne, durant la transicio, es parlava dels ‘set nanets’, uns micropartits que tenien entre u i deu afillats cadascu). 

Si, per a mi, ha segut lloable i arriscat l’intent de reconduir una part de l’independentisme catala –a ERC– a l’ambit de la negociacio i del constitucionalisme, mal que els pese als del 155, en Podemos cometen errors de manual. L’ultim, i que no passa desapercebut per a la seua clientela potencial, es l’astracanada del nou president de Mexic, Manuel López Obrador. Independentment de que fa quatre o cinc anys li guanyaren els comicis d’una forma un tant estranya o fosca, no te justificacio posar-se a favor d’ell en la reclamacio de que Espanya ha de donar satisfaccio als indigenes per la conquista d’aquell territori fa cinc sigles. Llogicament i historicament està fora de lloc tal peticio perque les exigencies similars serien interminables. I igual que afirme que no es poden reparar tals ‘agravis’, dic que el temps d’unio, de pertanyença o de subordinacio a una entitat superior tampoc justifica res (es aplicable a l’espanyolitat dels antics regnes, a la presunta catalanitat dels valencians, o a l’islamitat de la major part del territori peninsular). 

Lo que estava criticant s’eixemplifica en la comunitat de Madrit. Les forces progressistes disponien d’una oportunitat de recuperar l’autonomia perque tenien enfront a tres adversaris, i la llei d’Hont penalisa estes conductes. Puix no, qué millor que presentar una decena d’ofertes inexplicables (Unidas Podemos, la plataforma bipersonal i transversal Carmena-Errejón, una atra plataforma tripersonal de Garzón-Almeida-Llamazares, Izquierda Unida, Equo...). Acusen habitualment a Pablo Iglesias d’exces de ‘testosterona’, pero als atres els reglota el personalisme i els falten neurones. I es obvi. 

Esta situacio de l’esquerra de Madrit sona a lleva’t tu per a ficar-me yo, o mes val ser cap de ratoli que coa de lleo... i vindran els espavilats gats i es paparan als ratolins. Ells s’ho mereixen, els ciutadans no. 

Per a arrematar reproduixc u dels interrogants que es plantejava Amadeu Fabregat en el prolec de Converses extraparlamentàries, un llibre que escrigue sobre un grup de micropartits valencians alla pels 70: “¿Entén el ciutadà la proliferació de matisos i de diferencies entre unes sigles que –diuen– aspiren a la unitat” (1978: 9). La resposta es nitida: no.

www.inev.org
www.culturavalenciana.es