En l’articul del “Levante” diu que “el historiador Vicent Baydal ha dado con la fecha exacta en que a los habitantes del Reino de Valencia se les comenzó a llamar “valencianos”, unos 50 años antes de lo que se pensaba, esto es, en 1330”.  En l’articul anterior hem vist que els valencians eren valencians, com a minim 30 anys mes pronte de lo que pensa Vicent Baydal, y per tant 80 mes pronte “de lo que se pensaba” (de lo que pensaven alguns acatalanats histerics, no els valencians).

En est articul vorem que els valencians erem valencians tambe durant el s. XIII, i com a tals som citats des dels moments immediantament posteriors a la reconquista cristiana del rei en Jaume. La rao es molt senzilla: els valencians som producte d’una evolucio historica i no d’una inventada i interessada ruptura, que segons els acatalanats feu que catalans i aragonesos es metamofisaren en valencians. Tindrem temps per a vore, que el nostre gentilici de “valencians” es documenta en tots i en cada un dels sigles posteriors al s. II a.C, quan els romans fundaren Valentia. 

L’any 1296, el papa Bonifaci VIII, en “Sentencia Lata contra Fredericum fratrem regis Aragonum”, es referix a “illos, qui de Arragonia et Valencia ac quibuscunque Yspaniarum regis…”. Vorem que “illos de Valencia” son els valencians.

El 15 de giner de 1291, el papa Nicolau IV, medià en la discordia que hi havia en la seu valenciana, per la succesio del bisbe Jaspert “per obitum Jasberti”, que havia mort l’any 1288. L’eleccio papal de Ramon Despont o “Raymundum”, decà de l’iglesia compostelana “decanum ecclesiae Compostellanae” fon comunicada al nou electe, al capitol valencià, i de la mateixa manera “In e. m” o “In eundem modum”,  al poble valencià “In e. m. populo Valentino. Dat. ut supra”. (p 589 “Registres de Nicolas IV (I)”. El papa sabia de l’existencia d’un poble valencià, que hui es maltractat pels acatalanats. 

En el context de la conquista de Sicilia duta a terme l’any 1283 per Pere I de Valencia, per la que el papa Marti IV el desposei de la seua corona, donant-li-la a Carles de Valois, fill del rei de França Felip III, l’any 1284, es dirigia al pretes rei dient-li que regnava sobre el poble aragones i valencià “Apud urbem vetere Martinum P.M. Carolo Philippi, Regis Francorum filio, Aragonii Valentinique populi Regna”. Un atre papa, que sense dubte era prou mes sabut que els nostres acatalanats.

De 1278 es “I registre del rey en Pere de Paniçars, intitulat “Hoc registrum est de tempore domini regis Petri”, citat en document de 1364, en el que es diu que “incipit sub data vel facta in Acrimonte, III idus decembris anno Domini Mº CCº LXXº octavo, et est in isto registro generalis confirmacio quam dictus dominus rex fecit aragonenesibus et valencianis”.

Un document de 1274, parla dels carnicers i peixcadors valencians “carnicerii sive piscatores valentini, et ea omnia et singula possitis dare vendere…”(p 54 de “Los pergaminos de la Cancilleria Real del Archivo municipal de Alzira”).

 Entre 1275 i 1276, es documenta una sublevacio de cristians i musulmans. Des de Valencia el rei en Jaume escrivia que “plures christiani et sarraceni regni nostri Valencie insurexerunt et malum fecerunt terre nostre…”. En una atra carta parlava de que “quidam malefactores christiani de terra nostra, scilicet de regno nostre Valencie, insurrexerunt…”. En el Llibre dels Fets, deixà constancia de que “tot lo poble de Valencia generalment s’era aünat”, afegint que “havien enderrocats albergs molts d’alguns prohomens de la vila, contra la senyoria nostra, e molts d’altres mals feits”. Comprovem que el rei en Jaume sabia de l’existencia d’un poble valencià. Segurament, en eixe poble, incloia tant als cristians com als musulmans. Tots eren valencians.

L’any 1264, en carta del rei en Jaume sobre els costs de l’expedicio realisada a Murcia, es parla de “…omnibus colectis et asignationibus per nos uobis factis, tam super christianis Aragonensis, Catalonis, Valencinis et judeis quam et sarracenis…” (“Documentación de Jaime I referida al reino de Murcia” de L Pascual Martínez. p. 190 del vol. 42 de “Anales de la Universidad de Murcia. Letras”.-1984). 

El 27 d’abril de 1248, el papa Inocenci IV ordenà l’excomunio de certs laics i religiosos valencians “nonnulli clerici et laici Valentini…” que acompanyaren al bisbe Arnau de Peralta a pendre la seu de Segorp, expulsant al seu titular.

A finals del mateix any 1248, tingue lloc l’acte de trasllat del bisbe Arnaldo de Peralta al bisbat de Saragossa, al qual assistiren, entre atres, molts valencians i saragossans dels seus bisbats, entre els que hi havien clercs, laics i persones religioses “pluribus valentiniet cesaraugustani episcopatuum clericis, laicis et personis religiosis”. (p 117 “Boletín de la Real Academia de la Historia” Vol. 82-83)

En els “Registres d’Innocent IV” correponents a l’any 1245, podem llegir: “Idem privilegium pro scholaribus Valentinis” i “Ne scholares Valentinos contra privilegia eis ab ipso concesa laedi permittat”.

L’any 1245, el rei en Jaume dictà una norma, per a defendre i lliurar d’injuries gravamens i vexacions als ciutadans valencians fidels, “Volentes nos fideles nostros cives Valentini ab iniuriis, gravaminibus, et vexationibus quorumlibet defendere et liberare”, per lo que els concedi “per Nos et nostros donamus, et concedimus vobis universis, et singulis civibus supradictis”, que no pogueren ser expulsats ni compelits a eixir de les seues heretats, cases o possessions, o qualsevol atra cosa que poseïren per alguna rao o titul, “quod aliquis vestrum non eiciatur, nec compellatur exire per aliquem de possessione aliquarum hereditatum, domorum, et possessionum, seu quarumlibet aliarum rerum quocumque titulo, aut ratione quacumque possideat”, sempre que no mediara sentencia judicial “sine sententia iudicis preeunte” (ACA, Perg. 1016 de Jaume I). Esta disposicio real, te un precedent, que vorem, del mateix any de la conquista de la ciutat de Valencia. Per lo vist, als 7 anys, el rei encara havia de parar els peus a mes d’un dels militars o mercenaris catalans i aragonesos de la seua tropa, que es dedicaven a insultar i furtar als valencians.

El 22 abril 1239, el papa Gregori IX, manà que s’iniciara l’instruccio “remittatis ad nos sufiicienter instructam”, per a l’ordenacio de l’iglesia valenciana, sobre la que contendien els arquebisbes de Tarragona i de Toledo “Super qua ordinatione Toletanus et Terraeonensis archiepiscopi insimul contendebant”. Els encarregats de l’instruccio foren el “Episcopo Olorensi, magistro Johanni de Arron(a) canonico Toletano” i “Willelmo Vitalis officiali archiepiscopi Tarrachonensis”. L’instruccio contenía una prova testifical, a testics que havien vixcut la presa de la ciutat de Valencia. Es conserva l’interrogatori a persones de Terol. Els preguntaven si els valencians o els de Valencia consideraven com a seu a l’arquebisbe de Tarragona, “Utrum Valentini haberent eum pro archiepiscopo suo”, “Utrum Valentini haberent Terrachonensem pro archiepiscopo suo”, “Utrum illi de Valentia haberent archiepiscopum Terrachonensem pro archiepiscopo suo”, afegint en una ocasio, si li obedien “Utrum Valentini haberent Terrachonensem pro archiepiscopo suo et obedirent ei”. “Ferrandus Petri, de Turolio”, contestà que els valencians el consideraven com al seu arquebisbe “Quod Valentini habebant eum pro archiepiscopo suo.”. “Rodericiis Munnoz, de Turolio”, contestà que sí “Quod sic”. Iohannes Pinctor, de Turol”, declarà que els de Valencia seguien els seus preceptes “illi de Valentia servabant precepta eius”. “Petrus Martini, de Turuel”, digue que havia escoltat “Quod Valentini obediebant ei tamquam archiepiscopo suo”. S’ha de fer notar, que estos valencians o “valentini” no eren ni catalans ni aragonesos, als quals en el proces se’ls cita pel seu gentilici “Qui, cum sint catalani et aragonensi...”. ¿Qui serien estos valencians, als que segons els “sabuts” acatalanats encara els faltava un sigle per a naixer?

Eixos “valentini” eren els mateixos, als que el 7 de giner de 1239, es dirigi el papa Gregori referint-se ad ells com a habitants que perduaven en la seua terra del regne de Valencia “…enim regnum Valentie habitatoribus suis qui terram eius…”, que creien en abominacions propies de pecadors “creditur peccatorum abominatione repleverant”, i que s’havien alluntat de la correcta interpretacio del sant testament “a testamento sancto recesserant”, pero que havien ajudat per a ser lliberats, “ad liberationem ipsius situm prebuerunt auxilium sibi subsidium conferunt”, sense fer insidies per a mantindre’s junt als pagans “ne insidiarum ei religetur iterum compedibus paganorum”. Tot, perque mantindrien en rit hispà, en conte del romà.

Per ultima cita, tenim la del fur 133, promulgat a finals de 1238, en el que consta que “Nullus mitat vel guidet preter nos aliquem militem vel quemlibet alium hominem in civitate vel aliquo loco regni, qui interfecerit vel ceperit aliquem Valentinum, vel aliquo modo turpiter vel atrociter iniuriatus fuerit, si tamen aliquis delinquens civitatem intraverit, si quod malum vel iniuriam a civibus passus fuerit, sit omni tempore impunitum”, que vol dir que qualsevol militar o qualsevol atra persona, que trobant-se en la ciutat o regne de Valencia, injuriara vergonyosament, apresara o matara ad algun valencià, s’exponia a que si entrava en la ciutat de Valencia, els atres valencians li tornaren el mateix mal i les mateixes injuries, per a lo que el rei els concedia impunitat. Unicament el mateix rei podia otorgar proteccio a qui delinquira d’eixa manera. En la versio valenciana dels Furs de 1261, la frase del fur llati “qui interfecerit vel ceperit aliquem Valentinum”, fon traduida com “qui haura mort o pres alcun hom de Valencia”, perque els homens de Valencia, eren els valencians. Catalans i aragonesos no eren ni de Valencia, ni valencians.

Per a acabar, com en l’anterior articul, donarém una mostra d’alguns valencians del s. XIII, que es sentien orgullosos de ser valencians i ho manifestaven. 

Anant des del s. XIV a la reconquista de la ciutat de Valencia tenim que en una llista d’almogavers conversos “almugaverorum ipsorum conversionem ad fìdem” de “Arch di Napoli”, de l’any 1299, trobem a “Guillelmus Valentinus”. En 1294, “Thome Valentini, civibus Valencie”. En 1293 a “Arnaldo de Milleriis et Arnaldono de Milleriis, filio eius, civibus valentinis”. En 1292, “Petrus Ualentini, presbiter”. Entre 1290 y 1307, es documenta a “Paschasio Valentinum”, o Pasqual Valencià, conegut com l’adalil o capità d’Arago “Pascasio Valentini, dicto Ladalil, de Arragonia”, qui estava al front d’una tropa d’almogavers, i de qui parlarem mes avant. L’any 1284, “Johannes Senex Valençiani” estudiava en Bolonya. L’any 1282 “Thomasius Valentini civis Valencie” es trobava en Sicilia. Del mateix any, “Lata sentencia in Valencia, in domo de officiali valentino”. De 1279,  “Arnaldi astruch, notarius Valentini”. De 1269, “Simonem de Montebruno fratrem meum civem valentinum”. De 1262, “gardiani valentini Fratrum Minorum”. De 1258 “Didacus Valentini”. De 1257 “Iohanni Dominici civi valentino”. De 1256 “Arnaldo de Sancto Vincencio, civi valentino” i “Arnaldo de Romanino, civi valentino”. De 1251 “Arnaldi Astruch, notarius Valentini”. De 1247 “magistri Dominoci precentoris Valentini”. De 1243.- “in ligno Petri de Valenciam”. En 1242 “berengarius de monte regali Civis valentinus”. L’any 1239, en el Repartiment, a “Valentinus”, li correspon “d. Mahomat Abenunna”,  a “Arnaldo Valentini”, “domos in Xativa contiguas domibus Jacobi de Stela…”, a “Ibraym judeus valentinus”, la “domos de Juçeph Abinsapund judei…”, i consta el “adarp de Abrahim alvalenci”.

Des de la reconquista de la ciutat de Valencia fins a l’any 1200, tenim que en març de 1238, un valencià de nom “Gueraldus de Valentie”, subscrigue com a testic en la carta pobla de “Benimahomet”. En un pergami de la catedral d’Osca de 1234, figura com a testic “Albarico de Janer, ciudadano de Murviedro”. En dos documents mallorquins de l’any 1233, apareix apuntat al marge “bernardus Ualentini” i “Bn. Ualentini”. L’any 1232, es documenta a Guillem de Denia, i posteriorment a la seua dona “Adaleci uxori condam que fuisti Guillelmi de Denia” i al seu fill “Guilelmo, filio qui fuisti Guilelmi de Denia”. El 4 de novembre de 1230 un dels fiadors d’un contracte es “Guillelmum Valentinum”. I el 9 de juny de 1230, un atre valencià suscrivia com a testic “Didacus Valentini, test”. En les “Consuetudines Ilerdenses”, recopilació del dret lleidatà feta pel consol i juriste de la ciutat Guillem Botet en 1228, en l’apartat “De bannitis”, es parla de “Temporibus Bernardi Boteti, Petri Valentini, Guillelmi de Oscha…”. L’any 1226 es documenta a “Dun Bitru Miqayal al Bilyani” de Villena, i el mateix any, en testament de 24 de febrero es cita a “Berengari de Valencia”. L’any 1214 es documenta a “Dun Martin di Balansiyya”, L’any 1200 a “Dominicus de Oriola”, i en donacio en Solsona “Sig+num Petri Valentini”.

Crec haver demostrat que parlar de que “El primer "valenciano" nació en 1330” es un desficaci, digne d’acatalanats destrellatats que no saben per a on van. La falsa historia que han inventat, no te un atre motiu que llegitimar “cientificament” el expoli de la historia i cultura valencianes, fent d’alçapius dels seus amos catalans.

Els investigadors del “Institut de Biologia Evolutiva” de l’universitat Pompeu Fabra, en la que dona classes el Sr. Baydal, haurien d’explicar-li el significat de lo que publicaren en el Levante de 9 d’octubre de 2013, a on baix el titul de “Ruptura genética: Sin el ADN de los conquistadores”, reconeixien l’inexistencia de “vínculos genéticos entre Cataluña y el País Valencià”. Si els valencians forem producte d’una metamorfosis a partir de catalans, hi haurien vinculs genetics, que per lo vist, son inexistents. 

¿Aplegarà el moment en que els acatalanats es preocupen d’adaptar la seua historia de tebeo, a l’historia real del poble valencià? Desgraciadament pense que poc o no res podem esperar dels acatalanats. Haurem de ser els valencians els que tragam les faves -i als faves-, de l’olla.

1245.- “FIDELES NOSTROS CIVES VALENTINI”