En els dos articuls anteriors hem vist documentacio, que considere important, sobre els valencians cristians d’epoca de la reconquista, que amplia i complementa la que hem tractat anteriormente en “Els cristians valencians des del 713 al Sit”, en “Els cristians valencians durant la conquista del Sit”, en “Els cristians valencians des del Sit a Jaume I”, i en “Els cristians valencians que trobà Jaume I”, al que s’afig el de “Cristianes valencianes de 1239”. Perque hem de saber, que el cristianisme valencià prejaumi no es un tema tancat, sino que es troba ben obert a l’incorporacio de nova informacio, molta de la qual te orige en texts en arap.

Per desgracia, podem estar ben segurs de que des dels “Estudis Àrabs i Islàmics” de la “Universitat de València” mai vindra ni un filet de nova informacio sobre els cristians valencians prejaumins. L’any 1986, l’il·l·lusrissim Ferrando, borrant del mapa tota mencio a la Filologia Valenciana, s’encarregà d’adscriure l’area de “Estudis Àrabs i Islàmics” al nou “Departament de Filologia Catalana”. L'adscripcio es incomprensible si no s'enten des d'una voluntat de controlar que res que poguera eixir de l’estudi d’escrits de l’epoca de dominacio musulmana, contradira el dogma catalanista de que la llengua dels valencians es la catalana. ¡I pensar que l’Universitat de Valencia fon pionera en donar classes en llengua vernacular, front al llati, constant en disposicions de 1581 que l’alumne, en la classe quinta, havia de “donar per compositio un thema breu en llengua valenciana”! (pp 71-72 de “Reforma de las clases de Gramática” de Andrés Gallego Barnés en el llibre “Actes du 1er colloque sur le Pays valencien a l’epoque moderne”). Es per a preguntar-se: ¿Que hem fet els valencians per a tindre que aguantar a tota eixa gentola que es burla del poble valencià i de la seua historia, treballant a la seua contra en els nostres diners?

Podriem pensar que l’area de “Estudis Àrabs i Islàmics” de l’universitat de Valencia, dirigida per l’inefable Carme Barceló, hauria de traduir o promoure la traduccio de texts en arap escrits en territori valencià durant l’epoca de dominacio musulmana, en la finalitat de que foren accesibles a tots els valencians. Pero no ho fan, perque saben que es trobarien en riuades d’informacio contraria al seu dogma, per lo que s’ho passen molt millor dedicant-se a fer catalanisme, manipulant i “interpretant”. Pero lo pijor no es lo que no fan, sino lo que no deixen fer. Tot aquell que no pense com ells es troba tancada la possibilitat d'acces a una organisacio universitaria autarquica i endogamica, en la que els carrecs es deixen en herencia ideologica, inclus a voltes biologica.

Pero de tant en tant, ixen persones en categoria, que escapen de les miseries de les mafies de la nostra “paraeta” universitaria. Es el cas del professor palesti Mahmud Sobh, casat en una burrianenca, catedratic de “Estudios Árabes e Islámicos” de la Complutense de Madrit, i autor del llibre “Trovadores Árabes de la Comunidad Valenciana y las Islas Baleares”, publicat l’any 2010. Anem a vore que en este llibre es conté informacio important per al cristianisme valencià anterior a Jaume I, sent especialment interessant la que es troba en poemes dels autors d’Alzira Ibn Jafaya (1058-1138) i Abd al-Yabbar (m. mitat XII), aixina com en els d’Ibn al-Abbar, naixcut en Onda l’any 1199.

Previament a entrar a vore els fragments dels poemes del llibre “Trovadores Árabes de la Comunidad Valencian y las Islas Baleares”, que poden ajudar-nos a entendre millor l'historia del poble valencià i en concret l’historia del cristianisme en Valencia, crec interessant recordar algunes cites d’autors en arap, que es referixen als cristians valencians de l’epoca de dominacio musulmana.

Ibn Idari en el seu llibre “Al-Bayan al-Mugrib” que escrigue en el s.XIII, citant com a font a Ibn Alqama al-Balansi (1036-1115), conta, que una de les condicions de rendicio de la ciutat de Valencia al Sit, que tingue lloc “en  un jueves del mes lunar Yumada l-Ula del año 487/junio de 1094”, fon que “los musulmanes sean vigilados por una guarnición de los mozárabes, que convivían con los musulmanes”, sent “al-Rum al-Baladiyyun” o cristians del territori, l’expressio arap traduida com “mozárabes”. Tambe nos conta que l’actitut d’alguns d’estos cristians valencians fon de prudencia, dient d’ells que “…los cristianos mozárabes que había en la ciudad se mostraban zalameros con los musulmanes de la misma, pues no les cabía duda de la victoria de aquéllos sobre los suyos”, textualment “Waman kana bilmadinati mina nnasara lmu'ahidina yatasanna'u liman biha mina lmuslimina, wala sakka 'indahum fi galabatihim lahum”, sent “nnasara lmu'ahidina” o cristians subjectes al pacte, l’expressio arap traduida com “mozárabes”.

Recuperada Valencia pels musulmans, Ibn al-Sayrafí (m. 1161), historiador de la dinastia almoravit nos conta un atac d’Alfons el Batallador a la ciutat de Valencia, dient que un gran numero d’ells s’uniren al seu eixercit “El rey partió, pues, de Zaragoza, al comienzo de sa'bán del año 519 (principi de sept. de 1125), ocultando su propósito. Pasó cerca de Valencia, donde había una guarnición almorávide comandada por Abo Muhammad b. Badr b. Warqa, y mientras atacaba la ciudad, gran número de cristianos pactantes [mozárabes] vinieron a él, ya para engrosar su ejército, para servirle de guías o para decirle lo que hacer para infligir daño a los musulmanes y salir victorioso de su empresa”. La translliteracio del fragment que parla dels cristians valencians es “Wa-sala-hu ‘adad wafir min al-nasara al-mu’ahidin”.

Vençuts els almoravits, del temps en que el rei Llop o Ibn Mardanis (m. 1172) fon el rei de Valencia, tenim la cita d’Ibn al-Jatib, que en la seua “Ihata” diu d’ell que “estaba locamente apasionado por las “esclavas” cantoras, la música y la danza, se vestía como los mozárabes y prefería la lengua de ellos”.

Quan faltava poc per a la mort del rei Llop, Ibn Sahib al-Sala nos contà la presa d’Alzira pels almohades en la seua obra “Al-Mann bil-Imama”, citant als cristians que vivien en la ciutat, quan relata que els musulmans “Se levantaron contra los cristianos que estaban con ellos, invocando el “tawhid”, y los arrojaron de la población…”.

Al-Maqqari reprodui els versos d’una cristiana o descendent de cristians de Xativa a qui dien Zaynab Bint Ishaq An-Nasrani, els versos de la qual recitava al-Satibí (1204-1285) i dien “¿Qué tienen los cristianos que los amas? / Hombres inteligentes los hay entre los árabes y los no árabes.  / Y les contesto: Creo que el amor por ellos / ha penetrado en las entrañas / de todas las criaturas, incluso de las bestias”.

Vistes les cites anteriors, ya es hora de reproduir alguns fragments del llibre “Trovadores Árabes de la Comunidad Valencian y las Islas Baleares” de Mahmud Sobh, en que trobem referencia als cristians valencians prejaumins. Son cites d’Ibn Jafaya d’Alzira (1058-1138), d’Abd al-Yabbar d’Alzira (m. mitat XII), i d’Ibn al-Abbar, naixcut en Onda l’any 1199. Com hem dit, anem a comprovar que els autors d’Alzira parlen d’iglesies cristianes, de les seues campanes i dels seus santons, dediquen versos a cristianes, conversen en cristians i beuen junt a taverners cristians. Anem a vore que inclus podria pensar-se, que Ibn al-Abbar atribuix ad alguns cristians valencians prejaumins, una actitut activa contra els musulmans.

Ibn Jafaya d’Alzira, en el poema titulat “La pequeña nación” escriu “Llora tú por el marjal, por la Iglesia, por las riberas /…¡Cuánta añoranza siente mi alma hacia la Iglesia del / Santón!”. En “Al-kanisa / la iglesia”, repetix “¡Cuánta añoranza siente mi alma hacia al-Kanisa del / Santón!”. En “Cristiana de labios bermejos”, exclama: “¡Oh, cristiana de labios bermejos con tanta dulzura, que la delgadez se ciña en torno a tu esbelta cintura!”. En “El dinero de mezquitas e iglesias”, posa al mateix nivel mesquites i iglesies quan parla d’aquells que “Se fingen honrados ascetas hasta hallar una ocasión / tardía / para hurtar el dinero de mezquitas e iglesias, ¡cuánta / hipocresía!”.

Abd al-Yabbar, tambe d’Alzira, en “Bellísimo tabernero masihi / cristiano”. Escriu que “Me detuve junto a un bellísimo tabernero cristiano, / suave en sus formas, con rostro luminoso y humano. / Me dio de beber, luego me cantó una preciosa / melodía”. Charren entre ells i continua dient que “Y cuando la campana de La Iglesia emitió su / resonancia / me convidó diciendo: “Vamos al trago matinal y / divino”. En un atre poema titulat “Al-mahdi/el bien guiado (el Mesías)” conversa en un atre cristià a qui pregunta “¿Podrás hacer escuchar, acaso, a vuestro Mahdi/ Bien Guiado / cumpliendo así con La Verdad respecto a sus / aventurados?”. En el poema “Los reyes de taifas” recorda el fet de que estos reis “fuesen aliados de seguidores de la / Cruz en religión”.

Ibn al-Abbar, era secretari del rei Zayyan i fon el que firmà els pactes de rendicio en Jaume I. A pocs mesos de que Jaume I reconquistara la ciutat de Valencia, es presentà davant d’Abu Zakariyya, emir de Tunis per a demanar-li ajuda, i li recità lo següent: “¿Cómo, pues se puede recuperar residencias, lares y / centros culturales / en torno a los cuales el mozárabe incendió su falla a / la ancha y la larga?”.

En el proxim articul, coneixerém els equivalents en arap i en algun cas la translliteracio d’algunes paraules traduides per Mahmud Sobh al castellà, lo que nos conduirà a sorpreses. Analisarém la (im)postura de Germà Colom, “factotum” dels acatalanats, en relacio als cristians valencians de l’epoca de dominacio musulmana, per ser representativa de la de tots els de la seua corda. Comprovarém, que quan alguns acatalanats parlen de lo distint que era el romanç dels valencians de la preconquista, de la llengua valenciana del nostre sigle d’or i del valencià actual,  no fan mes que lo unic que els ix de cine: mentir.

Image 1: Rakuten
Image 4: ifc.dpz.es