El moviment valencianiste se reactiva en l'any 1976 i és la conseqüència de la recuperació de la democràcia en superar-se la dictadura i, preveent que les actuacions polítiques partidistes no anaven a conduir a res bo per a l'autonomia valenciana, que irremediablement s'estava gestant, puix totes les apariències feyen augurar mals vents per a la nostra terra. I “Estos (s'està referint als diputats de les Corts Espanyoles) com ho varen fer en temps de la II República, quan els catalans demanaven en el seu primer estatut l'anexió del Regne de Valéncia a Catalunya, neguen qualsevol possibilitat de la creació d'eixos Països Catalans i, ademés, neguen la possibilitat de tan sol una federació entre autonomies (Valencians front al catalanisme. Manuel Zarzo. Valéncia, 1995, en avant “Valencians...”).

Tot moviment cultural precisa de l'aportació de grans forces intelectuals i, ni que dir té, que en Valéncia, com una conseqüència natural de l’ancestral creativitat dels seus habitants, les hi havia en aquells temps regirats i que, ademés, molts d'ells, eren i es consideraven valencianistes pero, com la majoria del poble, estaven desentesos dels moviments populars galliponters, llimitant-se a publicar lliteratura, poesia i teatre i unes atres manifestacions en llengua valenciana, sense més. Anys despuix, un dels més coneguts intelectuals que creíem de la causa, Xavier Casp, em va dir: “Nosatres -es referia als intelectuals- lo que tenim que fer és deixar-nos de guerres i publicar els nostres estudis en llengua valenciana per a coneiximent de les generacions futures”. Al meu modo de vore és un raonament llògic, pero només en part, -i més tractant-se dels delicats moments per els que travessava la nostra cultura- puix es pot investigar, estudiar, publicar i, també, es pot ser beligerant en aquells que ataquen a la personalitat del poble valencià. Els intelectuals valencians i valencianistes no es varen caracterisar en aquells anys precisament pel seu enfrontament al pancatalanisme.

¿Eixemples? Els tenim en l'entitat Lo Rat Penat i en la Real Acadèmia de Cultura Valenciana, institucions que passen totalment del valencianisme beligerant i de les seues cases han eixit no pocs dels transformats en declarats pancatalanistes, en virtut dels sous i prebendes obtinguts del govern de la Generalitat Valenciana.

I dins d'este moviment, en 1977, naix una associació cultural, no política, que passaria a ser la fonamental protagonista de la Batalla de Valéncia, la que aünaria els esforços dels valencianistes desperdigolats, per a opondre's al nacionalisme pancatalaniste. Estic parlant del Grup d’Acció Valencianista.

És este Grup el que, per mig del coordinador entre els seus socis, quan es van convocar en la finalitat d'acodir a manifestar-se contra els actes promoguts pels parlamentaris preautonòmics, pels grups pancatalanistes i totes aquelles manifestacions polítiques i culturals que atenten contra les raïls profundes de la nostra terra valenciana.

Estan en “L’aplec del Puig” organisat per els pancatalanistes del PSAN. Estan en el Palau de Benicarló, sèu de les Corts Valencianes. Estan en tants i tants llocs i moments històrics per a la nostra autonomia, que les seues actuacions s'estenen com la taca d'oli i això fa que les forces polítiques, aporegades per les reivindicacions de les seues actuacions, procedixen a condenar mediàticament ad esta organisació tachant-los de “fascistes” per opondre's a les seues pretensions pancatalanistes. I en estes estratègies d'atac i descalificació continuen ara en que nos trobem en la quart década del sigle XXI.

El Grup d’Acció Valencianista carix de qualsevol tipo d'ajudes oficials, subvencions econòmiques o respals mediàtics. No aixina passa en les associacions culturals pancatalanistes que gogen dels privilegis i subvencions econòmiques, que durant tota la democràcia han obtingut de les institucions catalanes i de les autonòmiques valencianes.

Durant els quarantacinc anys d'existència d'este Grup d’Acció l'associació ha vingut subsistint en lo que podem denominar com una “economia de guerra”, és dir, en les aportacions dels seus socis i algunes extraordinàries, pero això no ha conseguit que, en ocasions, no tingueren ingressos suficients ni per a pagar els lloguers de la seua sèu. Pero l'abnegació de la seua junta els ha permés mantindre's com l'única flama valencianista, verdaderament beligerant en les tendències polítiques pancatalanistes, que durant estos anys venen agredint l'idiosincràsia dels valencians.

Continuarà…