Ramón García Hernández en el seu (Aproximació...) parla del sofisme “unitat de la llengua” en els següents térmens: “Per a poder justificar lo injustificable, en este procés de subordinació idiomàtica, va tindre que llançar-se un sofisme: l'unitat llingüística del valencià i el català (també del mallorquí), com un primer pas del procés que es porta a terme. A continuació donar nom a eixa entelèquia “llengua catalana”, establint la següent premissa: Llengua és igual a Cultura i basant-se en açò es consagra el silogisme següent: Si tot el que parla català és català i els valencians parlen català, la conclusió serà que, els valencians són catalans i catalana puix serà la seua cultura”.

Emilio Attard i Enrique Monsonís (UCD), (Vicente Ramos en De Albiñana...), nos diu: “Escoltem al segon: tenim una raïl catalana en el nostre orige i en el nostre idioma;... «el valencià és una variant del català»;... les campanyes anticatalanistes són “confessionistes i disgregadores”.

¿Cóm es va conseguir que en el nostre Estatut d'Autonomia es reconeguera la Real Senyera?

La tradicional senyera tricolor valenciana en la franja blava coronada junt al màstil, és des de la segona mitat del sigle XIV (1377), per privilegi real, el símbol privatiu o oficial de la ciutat de Valéncia. Si este símbol de la ciutat resultava o no aplicable per extensió al restant del Regne, és una qüestió per a la qual existix un marge de discussió des del punt de vista acadèmic. En qualsevol cas, l'extensió d'este símbol privatiu fòra de la Ciutat de Valéncia i les seues comarques adjacents va ser llimitada, i la Senyera del Rei (quatribarrada), comú a tots els territoris de la Corona d'Aragó, serà també seguida en bona part del territori.

Si be les quatre barres aragoneses serien comunes a tots els territoris de la Corona d'Aragó, cal destacar que per al nostre Regne de Valéncia, pel rei Pere II de Valéncia i IV d'Aragó, el Cerimoniós, es va establir i va afegir el color blau a les seues barres, passant, des de llavors, a ser la Senyera del Regne de Valéncia, distinguida dels demés territoris de la seua Corona.

El pancatalanisme fusterià promogué l'us exclusiu de la bandera quatribarrada nueta (a la que considerarà la bandera llegítima de l'antic Regne de Valéncia), com a símbol compartit en el restant dels territoris de parla catalana. Ad això respondrà el valencianisme en l'us, ara exclusiu, de la Senyera tricolor, si be no són els únics que defenen esta ensenya, encara que siga una de les seues característiques identitàries principals.

El terme “blaver” per a denominar al sector social, que no polític, valencianiste, és pres per les forces d'esquerres com un insult que es feya als defensors de l'història del nostre Regne de Valéncia, si be per ad estos, este terme falca una raó de ser, un sentiment, una idiosincràsia, un orgull, un element d'acció, i una gran ardor patriòtica en contra de l'imperialisme megalóman pancatalaniste. Per això, estem convençuts que quant més es pretén insultar-nos en esta denominació, mes nos enfortim en contra d'aquells que practiquen el despotisme.

En l'Estatut d'Autonomia de 1982 la Senyera tricolor coronada serà designada bandera oficial de la Comunitat Valenciana.

Sobre la bandera del consell, (De Albiñana...) el que va ser president provincial de l’UCD-Valéncia sostenia: “...yo crec que no devem perdre'ns en qüestions semàntiques o simbòliques que poden servir de manipulació per  als qui no volen ni la democràcia ni l'autonomia”.

Ya podem donar-nos conte de lo que en estos “vímens” anava a establir-se nostra autonomia. Si els partits d'esquerres advocaven bàrbarament per la nostra introducció en els “Països”, no varen ser menys els polítics de dretes que, -i ací tenim l'eixemple en el PP-, obertament estaven disposts a seguir les mateixes maniobres.

Verdaderament nefasts per a la nostra terra varen ser aquells polítics en els que va recaure el treball d'organisar-nos com a comunitat autònoma, assentant les bases per a despersonalisar la cultura del nostre poble que, en els anys, s'aniria convertint en el genocidi cultural al que hui estem abocats.

¿Per qué no es va conseguir la denominació de Regne de Valéncia per a la nostra terra?

Quan bona part dels valencians es va donar conte per a on anaven les intencions entre els grups polítics redactors de l'estatut, una de les causes principals que varen tirar a la gent al carrer va ser la seua oposició a que l'autonomia es denominara com a Païs Valencià, nom de totals connotacions pancatalanistes i fruït de les concessions que els polítics valencians estaven fent a l’imperialisme català.

La nostra terra es denominaria Païs Valencià i la seua es denominaria la Catalunya Gran. Ells serien els sobirans de l’estrafalari proyecte dels Països Catalans i nosatres seriem una mera comparsa de la que, en el temps, chuplarien fins a l'última gota de la seua sanc agrícola, industrial, mercantil, ya que el proyecte, inicialment disfrassat com “una cultura i llengua única”, no és ni més ni menys que l'absorció de tota la nostra economia. En definitiva diners i més diners per a les arques catalanes.

Per una atra part, no es podia consentir que el nostre històric Regne de Valéncia es denominara d'una atra manera puix, històricament és el títul que nos correspon en ser una terra privilegiada des de prou abans de l'Edat Mija, en que va ser conquistat el regne musulmà de Valéncia pel rei Jaume I el Conquistador.

No es podia consentir que els valencians fórem relegats i subjugats per una entelèquia forànea, fruit de l’egolatria i d'un complex d'inferioritat que el poble català ve arrastrant, des de que les vicissituts polítiques el tenien baix el jou de l'Imperi Carolingi i com a mers servidors establits en una frontera, la Marca Hispànica, creada per dits reis per a impedir l'entrada de les hosts musulmanes en les seues terres.

Els catalans mai varen ser regne, ni principat, ni varen tindre cap prerrogativa ni privilegi per part de tots els reis que varen regnar en la Corona d'Aragó. Tant en França com en Aragó, se'ls va considerar com a mers servidors dins d'una organisació de comtats que, varen passar a formar part de la Corona d'Aragó.

 No obstant totes les pressions que, per part de valencianistes, es varen formular en els carrers en contra del que anava a ser el nom de la nostra terra, no varen conseguir que els polítics reconegueren per a l'autonomia el de Regne de Valéncia. Una volta més lo que ya estava consensuat entre totes les forces polítiques, -lo de Comunitat Valenciana- no va canviar de rumbo. La por al carrer, els va fer “mella” encara que no lo suficient com per a reconéixer la denominació de Regne de Valéncia, consensuant-se un atre nom en els despachos en el que, una volta més, se nos estava traïcionant als valencians en relegar-nos a una denominació que no diu res absolutament de la nostra història ni de la riquea cultural i econòmica del nostre regne.

Una volta més, la traïció política es va fer palesa. Una volta més l'arc polític valencià va caure en les més baixes cloaques de l'hipocresia, de la covardia i de la traïció al poble valencià. Continuarà…