La conquista valenciana de Jaume I posà de manifest, que entre els valencians, hi havia una part de la poblacio que s’havia islamisat en distints graus, encara que en termens generals es podia parlar d’una debil islamisacio. Alguns musulmans valencians, com a bons descendents d’iberorromans, menjaven porc, bevien vi, i no tenien ningun problema en fer representacions de figures humanes, que podem contemplar en la pica de Xativa o en la safa de Benetusser. Tampoc vestien com manava l’ortodoxia musulmana, per lo que Ibn Sa’id s’extranyava de que en la Valencia musulmana era molt comu “vore als homens de mes alta possicio passejar pels carrers en els caps descoberts”, i afegia que “Els de les classes baixes, mai usen turbant” (vore “La debil islamisacio del “amma” o poble pla valencià”). 

Posteriorment a la conquista de Jaume I, una part important de la poblaciò valenciana que s’havia islamisat, s'incorporà progressivament a la religio del nou poder, a una velocitat que en principi havia d'haver segut proporcional al grau d’islamisacio, pero que es viu accelerada o impedida per uns atres factors. Recordem que Pere Belluga (m.1468) escrigue en el “Speculum pincipum” sobre l’importancia de l’element convers en la configuracio del poble valencià “prius regnum erat Valentiana prouincia per conuersionem ad fidem…”. En la mateixa direccio i per la mateixa epoca, Giovanni Pontano (1426-1503) deixà escrit en “De bello neapolitano”, que la major part del poble pla valencià tenia antecedents musulmans “ex homine Mahometanae religionis, quales Valentini plerique sunt agricolae…”.

Hem vist que els nostres acatalanats mantenen que els musulmans valencians foren catequisats en arap, perque no parlaven romanç. En consequencia, no els queda mes remei que inventar que els conversos estaven abocats a una vida de falta d’enteniment en els nous correligionaris i d’enfrontament en els antics, que pressuntament els conduia a l’aillament i a l’ostracisme social. Per aixo, a Burns, li costà un llamp imaginar-se que els conversos “devien tindre una existencia estranya i desarraïlada, separats dels nous colegues per distint temperament i per la llengua”, textualment “must have been a strange and rootless existence often enough, separated by language and disposition from that of their new colleagues”.

Este pretes ostracisme dels conversos, seria una atra consequencia llogica del “dogma” sobre l’unilingüisme arap dels musulmans valencians. Pero el fet de que no succeira, es una demostracio mes de la falsetat del dogma. En este articul anem a vore a conversos completament integrats en la nova societat manada per cristians. Vorem que eixercien diverses professions, que eren propietaris, que compraven i venien, que defenien els seus drets i participaven en pleits com a acusats, com acusadors i com a testics. S’integraven “tant”, que en ocasions actuaven activament contra els antics correligionaris que no s’integraven, posant de manifest el “zel” del convers. No hi ha constancia d’absolutament ningun problema de llengua en ninguna de les activitats dels conversos, es mes, totes elles es duen a terme comunicant-se en romanç valencià. Vorem inclus l’eixemple d’un convers, de qui especificament es diu que era desconeixedor de l’arap.

Que els conversos adquirien propietats i defenien els seus drets, ho comprovem quan l’any 1283, el “tinent loch” de justicia en Valencia, anuncià la subasta d’una alqueria del cavaller Pere Martinis d'Isorre. El convers Bernat Crestià comparegue en defensa del seu dret “Comparech en Bernat Crestià denant en Ramon de Sales, tenent loch de justicia…”, dient que “yo dit en Bernat Crestià sia en posesio de la dita alqueria de pendre e de reebre los fruitz e les rendes d'aquella per compra que-n féu a X ans del dit en Pere Martiniç”, mostrant una escritura segons la que “Petro Martínez d'Isurre, scienter, per me et meos vendo et concedo vobis Bernardo Christiani, civi Valencie… omnes redditus, fructus, proventus, exitus et expleta illius scilicet alcherie mee quam habeo et teneo in Caçén, orta Valencie…”.

Un eixemple de que els conversos venien les seues propietats a uns atres cristians, el trobem l’any 1277/78, quan llegim “Sobre l'enparament que li fo feyt a·n Jacme de Bosch per la justicia d'una viyna qu·él ha per compra de P(ere), batejat, lo dit Jacme dona fermança de dret G(uillem) Péreç de Castalla, la qual cosa atorga e obliga sos béns”.

Quan els conversos eren acusats, es defenien sense cap de problema. Podem voreu en un cas que succei l’any 1287/88, quan “Johana d'en Barçaló, bateyada”, i “Çayt Oratçale, de Quart” foren acusats d’haver ajudat a fugir a Maymó, moro catiu de Pere Maço. Interrogada Joana, “fo demanada sobre les coses pos[a]des en la denunciació”, ho negà tot “e negà aquelles ésser veres”, tal com feu l’acusat musulmà. 

A voltes els acusadors eren antics correligionaris. L’any 1290, Hamet Pescuyal denuncià al Justicia de Cocentaina que al seu fill Jucef li havien pegat una pedrada al cap, dient “que ha suspita sobre Goçalbo, bate[jat], lo qual vos tenits pres per aquesta rahó, e diu e demostra que quan ac nafrat lo dit fil seu que isqué de la villa, no per la porta, [m]as per los murs, trencan los murs de la villa, e ana jaure defora a les eres”.

Tambe els conversos acusaven a cristians. L’any 1277/78, “A. de Capcir fo fermança de dret per J(ohan) Pereç d'Aras, per los clams que d'él ha Lorenç Pereç, batejat, per la naffra que li féu, la qual cosa atorga e obliga sos béns segons fur de Valencia”. El mateix any es documenta una atra acusacio, quan “Ferrando, batejat se clamà d'en Garcia Lopeç de Lerga”, davant del Justicia de Cocentaina, per a defendre al seu cunyat “Hamet Aben Hualit, cuynat seu”. Demanava que Garcia Lopeç li tornara a Hamet uns animals, “I bou e una vacca e I becerro de pel vermels”, que li havia deixat per a que es fera carrec d’ells en temps de guerra “que él les tragues e fosen seus me<n>tre la guerra fos”, en la condicio de que li’ls tornara en temps de pau “E si la pau venia, que li retes sos bous”.

Podien haver acusacions entre conversos com la de “na Francescha batiada contra Marieta, batiada”, que acabà en un perdo “La justicia de volentat de Francescha, bateyada, absolve de la preso Maria batiada…d’ela e lexà e perdonà tota demanda que fer li degues”. Tambe trobem el perdo en la Cocentaina de 1277/78, quan es llig que “Martín Pérez, batejat, perdona a Ferrando tot mal e naffres que a él feés ni digués, e promet que negun temps a él ni al seus nulla demanda no farà”.

Els conversos tambe testificaven en juïns. L’any 1280, “G. A., batiat, tender, testimoni, jurà e dix que él, testimoni, sap per cert e à vist e estat”. Pareix ser que parlava ben claret perque d’un atre testic cristià “Johan Périz de Fontes, testimoni”, s’afirma que “dix en totes coses e per totes axí com G. A., batiat, testimoni sobirà, concor[dan]-se en totes coses al testimoni d'aquel”. Corresponent a l’any 1287-88 llegim que “Aquests testimonis trague en Ferrer, batiat contra Ramon, fil d’en Jacme Jacob”,

A voltes, els conversos eren requerits pel Justicia com a “estimadors”, es dir, per a estimar el valor de bens que es subastaven en cas de deutes no pagats. Pareix normal pensar que si el Justicia assignava ad algu la faena d’estimar, era perque s’entenia perfectament en ell. I quan resulta que l’assignacio com a “estimador” es fea sobre algu que s’acabava de convertir al cristianisme, es precis pensar que l’enteniment era previ a la conversio. Coneguem que un d’estos estimadors fon Guillem Ferrer, per una anotacio de l’any 1283 del Llibre de la Cort del Justicia de Valencia, en la que es llig que “E la justicia, encontinent, assignà en estimadors conexedors en G(uillem) Ferrer, e n’Arnau de Madramaynes…”. En principi, res nos indica que algu dels dos fora un convers. Pero sabem que Guillem Ferrer era convers, perque en una anotacio previa del mateix any consta una “peynora de G(uillem) Ferrer, batiat per xii sous”. Guillem Ferrer havia de ser un bon estimador, perque l’assignacio es repeti posteriorment “…extimadors en G(uillem) Ferrer, en A(rnau) de Madremayna e A(rnau) de Vaylldaura, los quals extimadors, vistes per éls a huyl…”. El resultat d’estimar era la “estimacio” que Guillem Ferrer s’encarregava de donar “com yo en G(uillem) Ferrer, en A(rnau) Madremaya e·n A(rnau) de Vaylldaura, en la estimació en quals era valentz en les II macmodines”. S’ha de cridar l’atencio en relacio a la rapida desaparicio de l’adjetiu que indicava la condicio de “batiat”, “batejat” o convers, sobre lo que tornarém mes avant.

Es interessant comprovar que hi havia conversos en carrecs importants i en propietats inmobiliaries, que tenien problemes en uns atres conversos. Resulta que un notari d’orige musulmà “jo, en Jacme Sarray, notari de Valencia, ab clamosa insinuació e fama pública de molts”, acusà a un batejat i al fill del batejat “Johan d’Orto, batiat e Rodrigo, fill seu” d’haver anat a un camp d’ell “vengren a les viynes les quals yo, en Jacme, é en lo terme d'Altell, en la orta de Valencia”, d’a on li furtaren raïm i li tallaren alguns ceps de vinya. Quan interrogaren a l’acusat Johan d’Orto, este ho negà tot, “negà aquels capítols esser veres e tot ço que en la dita denunciacio es contengut”, i quan li preguntaren sobre l’orige dels ceps que duia “disapte primer pasat”, contestà “e dix que de la sua vinya los avia preses, per ço com no valien res, e vene’ls per Iª meala…”.

De moment hem vist que el pretes ostracisme social dels conversos es un invent que no esta present en les fonts, de les que s’extrau precissament tot lo contrari. Els documents nos mostren a uns conversos, absolutament integrats, en identics problemes als que tenien uns atres cristians, per lo que passen desapercebuts, i que es comuniquen en la seua llengua de sempre, que era l’algemia valenciana o romanç valencià. Incidirém en el tema en el següent articul.

Imagen 1: Wikipedia
Imagen 2: IBS