Continuant en les disposicions que les autoritats musulmanes i cristianes intentaren dictar per a separar a dos parts d’un mateix poble pel fet de practicar distintes religions, fracasant en l’intent, hui anem a estudiar les prohibicions de celebrar festes conjuntes. La seua reiteracio es la mostra palpable de que no ho conseguiren.

En relacio a la celebracio de rituals i festes, tots sabem que formen part consubstancial de l’especie humana, i que no es facil renunciar ad elles. Molts dels cristians que progressivament es feren musulmans durant l’epoca de dominacio musulmana, adoptaren els rituals i festes propies de l’islam, pero sense deixar de banda els rituals i festes propies propies de la seua antiga religio. La conversio cap al cristianisme posterior a la dominacio cristiana, produi el mateix efecte en sentit contrari. Molts dels conversos al cristianisme, continuaren participant en celebracions i festes musulmanes. Eren membres d’un mateix poble que convivia diariament, entre els que s’establien llaços familiars i afectius, i que per tant, s’agrupaven per a celebrar els rituals i festes de tots ells. Evidentment en contra dels desijos de l’ortodoxia musulmana i cristiana.

Durant l’epoca de dominacio musulmana, la conversio d’alguns cristians a l’islam, i la llegalitat dels matrimonis mixts, indispensables perque l’immensa majoria dels conquistadors musulmans foren homens, els dugue a preguntar-se sobre la forma d’actuacio en relacio a grups familiars en els que convivien membres de distintes religions. El juriste de Cordova al-Utbi (m.862), en la seua obra “al-Mustajraya” coneguda com “al-Utbiyya”, es plantejava temes com “si el hijo musulmán puede participar en las ceremonias fúnebres del entierro de su padre cristiano”, o “si un musulmán puede acompañar a su madre cristiana a la iglesia y darle dinero…”, o sobre un cristià que “circuncida a su hijo e invita a algunos musulmanes a la fiesta”.

Fernando de la Granja estudià les festes cristianes “que celebraban conjuntamente cristianos y musulmanes”, reunint texts juridics d’al-Turtusi (m. 1131), el cadi Iyad (m. 1179) i Wansarisi (m. 1508). Sabem que celebraven el dia de nadal (“milad”), en el que era corrent “la práctica de intercambiar regalos entre cristianos y musulmanes”. L’ortodoxia musulmana intentà evitar la seua celebracio, inventant la festa del dia del naiximent de Mahoma, que Abu-l-Abbas al Azafi (1249-1278), senyor de Ceuta, es dedicà a promoure. Tambe celebraven el dia de cap d’any (“yannayr”), comprant “frutas como hacen los cristianos”; el dijous sant (“jamis abril”), fent “almojábanas (almuyabbanat) y buñuelos (al-isfany>alfinge), que son manjares innovados”; l’equinocci de primavera o Pasqua (“nayruz”, a voltes confos en “yannayr”), fent “figuras de masa que se mezclan con huevo” o mones; el solstici d’estiu o dia de sant Joan (“mahrayan” o “ansara”), en el que era costum banyar-se i “encender fuego debajo de las higueras”. 

Pero encara hi ha mes. Segons al-Wansarisi els musulmans celebraven el disabte i el dumenge, i “no trabajan estos días ni en las fiestas cristianas”. Estes “festes cristianes”, podrien ser les referenciades en el calendari bilingüe o hispano-mossarap de l’any 961, dedicat a Al Haquem II, entre les que trobem el dia de l’Esperança, o “festum apparitionis Marie”, el dia dels reis o dia en que “apparuit super eum in hac nocte stella”, el dia de sant Sebastià o “Latinis festum Sebastiani et sociorum ejus”, el dia de sant Vicent martir o “Latinis festum Vincentii diaconi interfecti in civitate Valencia”, el dia de santa Agueda o “christianis festum Agathe”, totes elles presents en els porrats valencians (vore “Notes d’etnologia valenciana: els porrats”).

Els fonamentalistes musulmans condenaren repetidament el fet de que els musulmans compartiren festes en els cristians. Ibn Rusd (m. l126) recordava que “El hacer regalos en las fiestas de los cristianos tales como el nayruz y el mahrayun es reprobable y no está permitido a nadie que los haga ni es lícito que nadie los reciba, porque se trata de una forma de honrar el politeísmo”. Ibn Baskuwal o Pasqual (m. 1183), descendent de valencians, escrigue sobre “la repugnancia del nayruz, el mahrayan y el milad y la necesidad de celebrarlos y (la necesidad de) abandonar su exaltación y los preparativos para su celebración”. El malagueny Abu Abd Allah b. al-Azraq (m. 1427)  cadi suprem de Granada, respongue a una consulta dient que “la aceptación de regalos de los infieles está taxativamente prohibida”, referenciant que Ibn 'Arafa (m. 1401) havia senyalat que “no es lícito que los musulmanes acepten regalos de los cristianos en sus fiestas” (“El consumo de alimentos de los dimmies en el Islam…”). La repeticio de les condenes demostra lo arraïlades que estaven estes costums entre els descendents dels hispanorromans convertits a l’islam. La tardana datacio d’algunes d’elles, que son del s. XV, confirma que el fluix de conversio cap a l’islam mai es completà. 

A partir de la reconquista cristiana, l’inacabat proces de conversió a l’islam s’inverti. Hem vist que hi havien cristians valencians, no massa estimats per l’ortodoxia cristiana, que convivien en jueus i musulmans valencians. Els musulmans eren fonamentalment muladis, es dir antics cristians o descendents d’antics cristians, alguns dels quals s’havien incorporat a l’islam en epoca almohade. Els valencians que fea poc que s’havien fet musulmans, es “reconvertiren” inmediatament i en massa al cristianisme. Entre els descendents d’antics conversos, una part es converti al cristianisme mes poc a poc, i una atra part, o no volgueren o no pogueren convertir-se. Durant el proces de “reconversio”, les fonts tambe detecten grups familiars en membres que professaven distintes religions.

Els valencians que s‘havien convertit a l’islam, s’incorporaren a la celebracio dels rituals i festes musulmanes, segurament sense oblidar els rituals i festes cristianes que ells o els seus antepassats havien tingut com a propies, perque provablement participaven en rituals i festes d’amics o familiars que continuaven sent cristians. Recordem que en la Valencia prejaumina del s. XIII es documenta la celebracio de misses i processons cristianes. Posteriorment a la reconquista, molts cristians continuaren participant en rituals i festes musulmanes d’amics o familiars que continuaven sent musulmans, cosa que el poder i l’ortodoxia cristiana procuraren evitar a partir d’un cert moment. Anem a vore per damunt damunt, quins eren eixos rituals i festes musulmanes en les que participaren alguns valencians.

Entre els preceptes fonamentals de l’islam estaven el deure de peregrinar a la Meca, o “fer romeria devers Meca”, si era possible, i el dejuni del mes de Ramadà. Podem imaginar que el cost de la peregrinacio a la Meca impossibilitava que l’immensa majoria dels musulmans valencians compliren este precepte, estant documentat els viajes de valencians privilegiats com el mege valencià Ibn Salut al-Balansi (mc. 1213/4) o Ibn Yubair, (m 1217). El dejuni del mes de Ramadà, s’assimilava a la quaresma cristiana, referenciant-se en llati com “quadralexime Saracinorum” o “quadragesimam sarracenorum”, i en llengua valenciana com “quaresma dels moros” o “quaresma de l’arroç”, relacio que trobem en l’expressio “quadragesimam sarracenorum sive de l’arroç”. 

En quant a la celebracio de festes, la “quaresma dels moros”, analogament a la quaresma cristiana, era seguida per tres dies de festa, -com la pasqua valenciana-, que escomençaven als deu dies del mes de “sawwal” o “Xauell”, que seguix al mes de “Remedan”. Esta festa, nomenada en arap “Id al-fitr” -“Allahet Alquebir” i “alahet aquer” en el “Libre de la Çuna e Xara”-, fon  coneguda en llengua valenciana com “pasqua chica” o “pasqua de l’arroç”. Una atra festa que celebraren els musulmans valencians era la festa nomenada en arap “Id al-adha”, que fon coneguda en llengua valenciana com “pasqua gran” o “pasqua de les aldehees”. El dia deu del mes de “Du al-Hiyya” o “Dulfaga”, sacrificaven una res, normalment un corder, per a ser menjat en familia, en commemoracio de que Deu evità que Abraham sacrificara al seu fill Isaac. La celebracio d’esta “pasqua” no havia d’estar massa extesa entre els musulmans valencians, per quant no es referida en el “Libre de la Çuna e Xara”, ni l’he trobada entre les costums prohibides pels cristians, encara que hi ha alguna referencia historica sobre la seua celebracio, com que Ibn Ta’ayyast la celebrà en Xativa el 6 de febrer de 1117. Una festa curiosament contemplada pel “Libre de la Çuna e Xara”, es la de l’aniversari en que “fon nat Maffomet”, celebrada el dia 12 de la lluna de “Rebealeuel”. Dic curiosament, perque era una festa acabada d’inventar, que s’extengue durant el s. XIII, en la finalitat d’intentar evitar que els indigenes musulmans celebraren el nadal cristià. Finalment, no podem oblidar les celebracions de fora calendari, com la festa musulmana de la circumcisio, o les seues cerimonies especifiques de bodes i soterrars.

Puix be, la participacio d’un mateix poble en rituals i festes musulmanes, fon perseguida per l’ortodoxia cristiana, analogament a com ho havia segut per l’ortodoxia musulmana. Nomes he detectat instruccions prohibint la participacio de cristians en celebracions musulmanes, a partir del regnat de Jaume II. El 4 de maig de 1304, Jaume II manava que es prengueren mides, perque havia escoltat que algunes converses cristianes de Morvedre “alique mulieres babtitzate et ad fidem catolicam converse”, assistien a bodes entre musulmans “cum contingit matrimonia vel nupcias contrahi seu fieri inter mauros et sarracenos”. L’any 1321, a solicitut de les universitats reals valencianes, es promulgà que “alcun christià o christiana, sots la dita pena, no gos anar ne vaja per menjar a noces d’alcun sarrahí…”. L’any 1325, s’insistia en que “nengú crestià o crestiana no gos anar o menjar a noces de juheu o de sarrahi…o menjar ab juheus o ab sarrahins a les lurs Pasqües”. El 19 de setembre de 1326, l’infant Alfons parlava sobre alguns batejats de Soterna i d’atres llocs de l’horta de Valencia “in loco Soterna et quibusdam aliis locis orte Valencie, ubi aliqui babtizati existunt”, que menjaven carn en la quaresma cristiana “Quadragesime per Dominum nostrum nobis dato comedunt carnes”, i dejunaven en el ramadà “et Quadragesimam sarracenis datam ieiunant”.

El Concili de Tarragona de 1329, prohibi que els cristians assistiren a matrimonis, circumcisions i soterrars “nuptiis, circumcisionibus, vel sepulturis” de sarrains, per a honrar-los “causa honorandi eosdem”, menjant en els convits que es feen a l’objecte, “et in ipsorum ex causis praemissis convitiis comedere”, parlant inclus de vinculs de compadrage en les circumcicions “dictis circumcisionibus paternilatis vinculum”. 

En data tan tardana com l’any 1383, el “Qüestionari de visita pastoral de Valencia” es diferenciava del de Tarragona, en preguntes especifiques com si hi havien cristians que anaven a bodes de sarraïns, menjaven en ells i els feen honors “si sunt aliqui christiani qui vadunt ad noças sarracenorum quod comedant et faciunt ibi honorem”, sobre si hi havien cristians que anaven a ceremonies de circumcicio musulmanes “si sunt aliqui christiani quod quando infideles cicuncidunt filium vadant” o sobre si hi havien cristians que dejunaren en la quaresma dels sarraïns o de l’arroç “si sunt aliqui christiani qui ieiunent quadragesimam sarracenorum sive de l’arroç”. 

Alguns que continuaven sent musulmans, tambe participaven en festes i cerimonies dels cristians. Els canons del concili de Valladolit de 1322, condenaren la costum de dur a joglars infidels a les vigilies “Infideles vero quoscumque ad vigilias istas adducere”, per a cantar i tocar instruments “suis vocibus vel quibuslibet instrumentis, exsecrabile reputantes”. En relacio als joglars musulmans valencians, sabem que eren molt estimats pels reis del regne de Valencia. L’any 1269, l’infant Pere portà a una reunio en el seu cunyat Alfons X de Castella, “als moros trombadors et als moros juglars”, als qui pagà “L morabatins, que fan CCCLXXV solidos”. L’any 1338 el rei Pere ordenà que pagaren a “Çahat Mascum, mimum seu juglar de la Exabeba,  sarracenum de Xativa” i a “Ali Eziqua sarraceno de Xàtiva, mimo seu juglar de rabeu”. L’any 1389, el rei Joan volia “oir sonar e veure jugar la muller de Alfuley e sa mare e les altres mores juglaresses de Valencia”. El mateix any, manà que es pagara a “Maçot Fuley, Xamari Mariem e sa muller e los altres moros juglars…”. Podriem posar molts eixemples de la participacio de musulmans valencians en rituals i cerimonies de cristians. Pero acabarém en un de l’any 1604, quan faltava poc per a que es produira l’expulsio dels musulmans que no pogueren o no volgueren incorporar-se a la civilisacio cristiana. Resulta que “Gaspar Suleymen, nou convertit del arraval de la vila de Murla, atrobat en la vila de Gandia (...) promet el Justicia y Jurats de la vila de Gandia (...) que sonarà en la dita vila de Gandia ab dolçayna y tabals y trompeta en les festes del Corpus Xristi y octava de aquell y lo dia de la Verge Maria de agost, pagant-li lo salari que dita vila de Gandia li sol y acostuma pagar...”.

La celebracio de festes i rituals es una de les manifestacions de l’activitat humana que posa de manifest la continuïtat d’un poble. Cristians i musulmans valencians participaren dels rituals i festes mutues, pel senzill fet de que eren un mateix poble que es relacionava en una mateixa llengua, que des de la “rustica romana lingua” evolucionà a la “ayamiyyat Balansiya”, al “romanç valencià” i finalment a la “llengua valenciana”. Ademes, el poble valencià governat per mandataris musulmans, conservà l’herencia iberorromana en molta mes purea que uns atres pobles que estigueren mes temps governats per mandataris cristians. La festa de la pasqua valenciana te orige en els rituals iberorromans de celebracio de l’equinocci de primavera i està emparentada en el “nayruz” irani. La “mona” que la caracterisa podria tindre orige en el “mundus Cereris” que s’oferia a la deesa de l’agricultura Ceres (vore “Notes d’etnologia valenciana. La pasqua de la mona”). La festa dels “porrats” valencians te el seu orige en rituals pagans de celebracio del solstici d’hivern, clarament relacionats en les “saturnals” romanes que es dedicaven al deu de l’agricultura (vore “Notes d’etnologia valenciana. Els porrats”). Finalment, la dolçaina, instrument valencià sinonim de festa, te orige iberic i la seua continuïtat està documentada en epoca musulmana.

La sintesis de cultures presents en el poble valencià, moltes d’elles paganes, i l’interes per l’obra de Ramon Llull, qui s’autocalificava com “christianus arabicus, procurator infidelium”, feu que el català Nicolau Eimeric (1316-1399), inquisidor general de la Corona d'Aragó, difamara al poble valencià dient que molts valencians eren hereges “difamauit pluries populum Valentinum dicendo quod plures erant heretici…”, segons denuncià “Galcerandus Cesfabregues” l’any 1388. Els valencians reaccionaren i conseguiren expulsar al català del regne de Valencia. ¿Quan reaccionarém els valencians d’ara en contra de tots els acatalants, que no fan mes que injuriar al poble valencià unflant-nos a difamacions i mentires?

Image 3: AleBooks
Image 4: Biblioteca Digital AECID
Image 7: Reyes Medievales de España