L’autor: un antic conegut

Philippe Blanchet es professor de sociollingüistica en l’Universitat de Rennes 2 (França), membre de la Societat d’Estudis de Llenguage i Politica, codirector dels Cahiers Internationaux de Sociolinguistique, redactor en cap dels Cahiers de Linguistique, revue de sociolinguistique de langue française i tambe pertany a diversos organismes internacionals (Lliga dels Drets Humans, Observatori Internacional dels Drets Llingüistics...). Te una ampla produccio referida a la discriminacio idiomatica –la glotofobia (especialment en ambits francofons)–, la pluralitat llingüistica i les politiques educatives.

Un poc oblidat si, pero no es un desconegut per a nosatres ya que participà en el Seminari Internacional de Llengües Minoritaries (2002) i en el II Congres de la Llengua Valenciana (2003), la seua ponencia fon: «Occitanisme i catalanisme: elements per a una comparança en especial referencia al provençal i al valencià» es publicà en la desapareguda Revista de Filologia Valenciana (2004, n. 11, pp. 7-23).

El marc textual i epistemic

El llibre (Les paraules enveridades de la politica), a banda de l’especialisacio de Blanchet (l’us ideologic del llenguage), s’inscriu en l’area dels estudis sobre desinformacio, manipulacio i ideologia: lo que es fa per mig de les paraules, els discursos, siguen de la classe que siguen: politics, economics, historics, identitaris, religiosos...

Entre les seues referencies estan Pierre Bordieu (Ce que parler veut dire. L’économie des échanges linguistiques, 1982; Langage et pouvoir symbolique, 2001) o l’obra del pensador marxiste Antonio Gramsci. No falten tampoc Michael Foucault (L’Archéologie du savoir, 1969) o Victor Klemperer (LTI. La lengua del Tercer Reich, 2001, edicio original alemana de 1947).

Blanchet com a sociollingüiste forma part de la linea teorica d’investigadors com Josua Fishman, Humberto López, Ralph Fasold, Suzaine Romaine... i com a epistemolec se’l pot incloure en la llarga i ampla tradicio de la llingüistica critica (Roger Fowler...), l’analisis del discurs (Jan Renkena...), l’analisis critic del discurs (Teun van Dijk...), l’analisis sociologic del discurs (Benno Herzog i Jorge Ruiz...), la sicollingüistica del discurs (Francisco José Cantero i José de Arriba...), els discursos de la mentira i la desinformacio (Guy Durandin, Noam Chomsky, Ignacio Ramonet, Pascual Serrano...), els estudis sobre ideologia (Teun van Dijk...), la sicologia cognitiva (George Lakoff...), la construccio social de la realitat (Paul Watzlawick, Marcelo Ceberio, Jonathan Potter...), i molts atres autors que han tractat o tracten la relacio entre la societat, la llengua, les representacions socials i la conducta.

Analisis (lexic) del discurs

En el llibre estudia diversos elements idiomatics: una expressio (‘Je suis Charlie’) i quatre paraules (llaïcitat, radicalisacio, comunitarisme i incivilitat). Els considera centrals en un discurs politic i mediatic que introduix trampes i adoctrinament, en els objectius que una forma de pensar es convertixca en hegemonica i que una ideologia s’imponga a molta gent (pp. 11-12). Aclarixc que si be podem creure que son exclusius de la politica i dels mijos de comunicacio, no es aixina, tant els procediments i mecanismes (adicio de contengut semantic, transformacio del concepte, iteracio lexica, formacio de constelacions ideologiques...) com algu dels termens (‘radical’) apareixen tambe en els discursos cientifics i en controversies tecniques (com destaquen els estudis de sociologia politica de la ciencia).

Comencem per ‘Je suis Charlie’ (Yo soc Charlie). Es el lema popularisat en tot lo mon en acabant de l’atentat terroriste del 7-1-2015, en Paris, en la seu del semanari satiric Charlie Hebdo, en el qual hi hague 12 morts i 11 ferits.

La reaccio institucional fon atribuir la matança a l’islamisme i estendre l’agressio: afirmar que havia segut un atac a França, a la democracia, a la republica i a la llibertat d’expressio. Al mateix temps es produi un reagrupament civicopolitic en torn a la ‘nacio’ i es generà un sentiment contra les minories .

Punt per punt, sense llevar-li importancia a l’atentat i a les victimes, Blanchet desmonta els topics (pp. 19-27): la predecessora de Charlie Hebdo, la revista Hara Kiri, va ser prohibida per un titular ‘ofensiu’ contra el general Charles de Gaulle (dirigi la resistencia francesa contra el nazisme i fon president del païs) i hague de canviar de nom. Es mistifica i confon la democracia, els drets humans i la republica com a ‘la’ forma de govern; es mes, la llegislacio francesa permet l’existencia de partits en programes contraris als drets humans. Posa com a eixemple de contradiccio (en la suposta defensa de les llibertats) que en la ‘manifestacio per la republica’ –posterior a l’atentat– participaren dictadors (Ali Bongo president de Gabon; l’israelia Benjamin Netanyahu, que massacra als palestins, o el primer ministre d’Hongria Victor Orban, que te problemes grossos en l’Unio Europea per les politiques contraries als drets humans) (p. 31).

La ‘llaïcitat’ es un terme antic, aparegue cap a 1870 vinculat a les lleis de separacio entre l’iglesia i l’estat, pero a principis del 2000 començà a ser usat freqüentement i associat a un valor de la republica (al nivell de la llibertat, l’igualtat i la fraternitat). I prengue mes vol en el debat sobre l’us public del vel islamic o la prohibicio de simbols religiosos en els centres educatius (2003-2004). Al remat, la reaccio era mes contra l’islam que una politica de relacions institucionals, societat civil i religions (p. 36).

Al començament, la llaïcitat era un prinicipi de neutralitat de l’estat, ninguna religio tenía el monopoli estatal, pero en la llei de 2004 s’implantà la neutralitat als alumnes dels centres educatius (p. 37). Es convertirà en un valor republicà quan est element figura en la ‘cartilla de ciutadania’ que s’entrega als aspirants a obtindre la nacionalitat francesa i sobre ell es pregunta en el qüestionari (p. 42), i tambe consta el concepte en un informe de l’Alt Consell per a l’Integracio de 2009 (p. 39). El terme transforma el contengut d’acolliment pel de prohibicio (p. 42), d’una semantica inclusiva i antidiscriminacio es passa a una d’exclusio i discriminatoria (p. 43).

L’evolucio conceptual porta la llaïcitat a ser central en l’organisacio social –front a la ciutadania– i accentua discursos contra colectius magribins i musulmans, si els comparem en uns atres grups francesos i catolics (p. 48). La llaïcitat protegia i ara es perillosa (p. 49).

En tercer lloc tenim la ‘radicalisacio’ (‘radicalisar’, ‘radicalisat’, ‘radicalisme’). Originariament ve dels anys 30, vinculat al Partit Radical i a politiques d’esquerra (pp. 54-55). D’us escas en els 90, es popularisa en els mijos de comunicacio des de 2010-2014, relacionat en l’islam i en el terrorisme (p. 53) als qual queda associat, tal com consta en un follet del Ministeri d’Interior de 2015 (p. 56) o en un atre del Ministeri d’Educacio per a previndre la radicalisacio dels jovens, de 2015 (p. 58), pero tambe en uns atres documents oficials de 2016 (p. 57).

En definitiva, tenim una idea politica progressista al principi, que s’ha transformat en perillosa per si mateixa i que pot conduir al terrorisme (pp. 60-62). I la deriva conceptual abarca uns atres termens: gihadisme, fonamentalisme, integrisme i terrorisme (pp. 64-65).

En quart lloc està el ‘comunitarisme’. Es un terme frances aparegut en els diccionaris a partir de 1997, d’escas us (com el ‘radicalisme’), pero que s’eixamplà considerablement a partir dels 2000 (p. 71).

Es definix, per oposicio al republicanisme (p. 69), com “la reivindicacio de drets especifics per minories divergents del model frances, siguen llingüistiques, culturals, regionals, immigrades, religioses...” (p. 69), o tambe com “un modo d’organisacio politica segons el qual els individus pertanyen a comunitats (llingüistiques, culturals, nacionals, religioses, etc.) en l’interior d’un estat, d’una manera oficial, que els dona drets i obligacions particulars” (p. 29). Estes estructures se situarien entre els individus i la comunitat nacional francesa. Les definicions es dirigixen principalment a la comunitat arabomusulmana, que podria representar un perill per a França (p. 69).

En contra del comunitarisme es pronuncià l’expresident Nicolas Sarkozy en un discurs de la campanya electoral en 2012 (p. 70). I passa com en uns atres llocs i uns atres conceptes, els que acusen de comunitaristes a uns atres son els mes comunitaristes (entenga’s en clau espanyola, nacionalistes). Son els que imponen una visio etnonacional francesa en un model concret (un ciutada frances, parla una correcta llengua francesa en una ortografia antiga, te valors universals republicans, creu que França es el païs dels drets humans, canta la Marsellesa, penja la bandera en la finestra, es europeu i d’herencia catolica...) (p. 74).

Per a arrematar l’analisis lexic, comenta la ‘incivilitat’ (en plural ‘incivilitats’). Terme tambe rar, pero que es posà de moda a partir del 2010. Format sobre ‘civilitat’, el contrari te el sentit de falta d’educacio, de cortesia, de regles de convivencia (p. 86). I aixina es deriva de les normes del codic penal (pp. 81-83) o de les que apareixen en pantalles de les estacions de tren, en la curiositat que els mensages nomes estan en la linea Paris-Lyon-Marsella (p. 88), ¿perque es creu que son mes ’salvages’?

El supost increment de les conductes antisocials ha portat a la doctrina de la tolerancia zero i una llei (2016) per a la prevencio i la lluita contra les incivilitats, els atentats a la seguritat publica i els actes terroristes en els transports colectius (p. 89). Parellament s’han creat grups policials especifics contra el gamberrisme o l’incivisme (p. 90).

Segons Blanchet, la societat francesa està evolucionant cap a lo que alguns denominen ‘higiene verbal’, instalada fa anys en Estats Units, convertix formes distintes de parlar o de comportar-se en “sales” (roïnes, perjudicials, lleges, indecentes) (p. 90). Per a evitar la connotacio positiva de ‘higiene’ (neteja, salut, seguritat), ell preferix ‘neutralisacio’, la qual forma part d’un proces de control social i de reduccio de les llibertats individuals, que es una de les manifestacions de les societats neolliberals (p. 90).

Canvis de sentit i moviments idividuals-socials

L’analisis de les paraules i dels discursos li permet afirmar a Blanchet que la societat francesa s’està desplaçant cap a un model nacionaliste, autoritari, uniformisant i xenofop (p. 97). I es veu en les inversions de sentit dels termens i en l’aparicio d’un llenguage politicament correcte, mes polit, diplomatic i inclus hipocrita (pp. 97-98), quan a un negre li diuen ‘persona de color’, quan una separacio o divorç en la casa real espanyola la cataloguen de ‘cessament temporal de la convivencia’, quan a les netejadores de les habitacions dels hotels les denominen ‘kellys’, popularment, o ‘cambreres d’habitacio’, tecnicament, o quan a un baldat o a un coixo els transformen en ‘discapacitats fisics’.

Blanchet destaca un fet (que a mi m’ha ocupat i preocupat prou) i es la denominacio (la categorisacio): “el fet de nomenar qualsevol cosa d’una certa manera, en un cert terme, es expressar com a minim implicitament l’idea que u es fa, aixina com el punt de vista, la classe de relat del mon des del qual es nomena i s’expressa” (p. 100) i afig: “No n’hi ha bona o mala forma de nomenar en absolut. Mes tots els discursos es realisen a partir d’un punt de vista. Tots revelen, explicitament o implictament, una presa de posicio, orientacions, conviccions” (pp. 101-102).

L’obligacio etica dels que ‘veuen’

Ho he deixat per al final, pero la cita pertany al principi del llibre, es una exposicio de motius i una justificacio, que diu molt de l’autor i del seu equip: “Et parce que je suis sociolinguiste et engagé dans ce combat, parce que je travaille au quotidien dans un équipe de recherche et de formation universitaire qui partage une militance scientifique, j’ai été frappé, et même indigné, par ces mystifications, par ces pièges” (p. 13) (“I perque soc sociollingüiste i compromes en esta lluita [contra les opressions, les desigualtats, les injusticies i els egoismes], perque treballe diariament en un equip d’investigacio i de formacio universitaria que compartix una militancia cientifica, estic impressionat i inclus indignat, per estes mistificacions, per estes trampes”).

Ahi estem, en la desigual lluita contra les injusticies i contra la desinformacio en una chicoteta diferencia, ell des del ‘poder’ i la ‘autoritat’ que li conferix ser catedratic d’universitat i tindre un equip de gent, i yo, i uns pocs mes, des de la marginalitat casi absoluta (sense poder ni autoritat).

         Philippe BLANCHET (2017), Les mots piégés de la politique, Paris, Textuel, 112 pp.

         Nota: les referencies a l’obra figuren entre parentesis (p. XXX).

         Per a citar esta obra: FONTELLES, Antoni (2024), Resenya de Philippe BLANCHET (2017), Les mots piégés de la politique, Paris, Textuel, + pagina uep.

Puede leer el presente artículo en formato PDF siguiendo este enlace.