Crec que no es pot dubtar de que la barraca es la construccio popular valenciana mes representativa de l’etnologia valenciana. Encara que actualment el seu ambit s’ha reduït practicament a l’horta de Valencia, la seua existencia esta documentada alla a on es trobaven els materials basics per a la seua construccio, tant al sur com al nort del nostre territori, aplegant inclus a Tortosa.

No deixa de ser curios, que la la paraula “barraca”, amaneix per primera volta en acabant de la conquista de Valencia, des d’a on s’exten a unes atres llengues europees. Antoni Biosca i Bas, la documenta llatinisada en la forma “Barracha-ae” en documents del rei en Jaume generats entre els anys 1255 i 1263. (“Aproximación a los arabismos en la documentación de Jaime I”). En relacio al seu orige i etimologia, no hi ha acort entre els entesos. Si Biosca i Bas la fa derivar de l’arap “barga”, Corominas planteja la possibilitat de que derive del prerromà “barra”. Vicenç M. Rosselló, en “Toponímia, Geografia i Cartografia” situa el toponim “barraca” com a “Toponim prerromà” de la Ribera del Xuquer i “encontorns” (contornada), junt en Xeresa, Xaraco, Barig, Barcheta, Ivars, La Bega, Xuquer, Fontarda, Bernissa, avenc, i clot

Contestem a la pregunta: ¿Existia la barraca en Valencia previamente a la vinguda de Jaume I o nos la varen dur els “conquistadors”? Convindrem, en que si se pot demostrar la seua existencia previamente a la vinguda de Jaume I, dificilmente es podra mantindre que algu l’haja dut en eixa epoca.

Julian Ribera en “Ceremonias” II, en l’apartat “Enterramientos árabes en Valencia”, p. 261, parlant d’un cementeri citat per Ibn al-Abbar diu que “El de las barracas no atino donde estaría, bien que al decir de Abenalabar que estaba fuera de la puerta de la Boatella, presumo si se emplazaba allá por el final de la calle San Vicente, donde hubiese algunas barracas y justificase su nombre” El terme que gasta Ibn al-Abbar es “maqbarat al-jiyam”. De “al-jiyam” deriva la paraula “jaima”, que actualmente identifiquem en una edificacio textil mes o manco provisional. El Lane’s Lexicon, nos indica que eixe terme pot tambe referir-se a una construccio permanent, condicio que pareix exigible per a donar nom a un cementeri. El fet de que Ibn al-Abbar no gaste “barga”, podria induir a pensar en el possible orige prerromà propost per Corominas. El rei en Jaume sentiria la paraula “barraca” en en boca dels “ayam” valencians o no araps que parlaven en romanç, i la va adoptar com tantes atres.

Per una atra banda, esta molt clar que no foren els musulmans els qui nos dugueren la tipologia constructiva de la barraca. Vitruvi, en el segon dels seus Llibres d’arquitectura, redactats entre el 35 y el 25 a.C, es referix a Hispania quan parla d’edificacions de parets construides en glebes de fanc sec i en cubertes de canyes i fulles: “Alii luteas glebas arefacientes struebant parietes, materia eos iugamentantes, vitandoque imbres et aestus tegebant arundinibus et fronde… ut in Gallia, Hispania, Lusitania, Aquitania scandulis robusteis aut stramentis”. I si els romans se les trobaren, es evident que serien prerromanes.

Miquel Ramon Martí Matias, en “Una fundación de Valencia (Hispania): antítesis de la tesis actual”, reproduïx un fragment de ceramica iberica datat entre els sigles II-I ac, classificada com “Gran leves”, en el que es veu una escena de guerra que te lloc en la que podria ser la primera representacio historica de l’Albufera. En l’image, es constata l’existencia d’unes edificacions com les barraques, pero construides sobre palafits. Miquel Ramon Martí les compara en fotografies del s. XIX, quan encara existien barraques sobre palafits en l’albufera. El paregut, realment impressiona.

Considere interessant parlar, encara que siga per damunt damunt, del vocabulari de la barraca. Trobem paraules d’orige prerromà, llati i arap. Entre les prerromanes, trobem alguna tan extesa com “barandat”, probablement del celtic “varandā” que vol dir subdivisio i no “envans” que es l’equivalent en català. Tambe es prerromana la “barda” de la cuberta de la barraca. Trobem paraules en romanç, desconegudes pels caltalans, com bigues “anguileres”, “cadorses”, “galteres”… I finalment, topetem en arabismes, perque es evident que el temps que els iberorromans valencians passaren “sots senyoria de moros” no fon de bades. Els noms de les peces de palla i fanc inicialment sense coure, es diuen “atoves”. Si estan cuites, son “atovons”. Les dos paraules provenen de l’arap “tawba” o “tuba”. La biga mestra que pot anar al mig es una “jassina” de l’arap “ja'iza”que no una “jàssera” que han copiat malament els catalans. Les “llisseres” o canyes grosses de la cuberta, es cusen en “feixcar” o cordeta d’espart, de l’arap “faxqar”. S’observa que el conjunt de terminologia no fa mes que confirmar una continuitat de poblacio i de llengua. ¿Hi ha algu que es crega que els pressunts “colons” catalans, obligaven als habitants de les barraques, a que els donaren una lliço de vocabulari per a memorisar-la, abans de tirar-los de sa casa? ¿Quantes animalades estarém disposts a soportar? Es interessant la relacio dels sistemes constructius de la barraca, en el d’unes atres construccions d’arquitectura popular com poden ser les “seberes” o les “anguileres”.

Seguint en uns atres elements etnologics valencians i aprofitant l’escena d’ans de Crist de l’Albufera, en la que trobavem construccions similars a barraques, es de destacar que un dels ocupants d’una de les barques de la representacio, intenta fugir d’una atra barca que els acaça ¡perchant en una “percha”! Del llati “pertica”, recordem que Corominas diu de la “ch” que per ser, “tan rarament pertanyent al fons primitiu del catalá, es una senyal gairebé infal·lible que una forma o mot ens ve d’un llenguatge afí però distint…”. ¿Te por a dir que l’han furtada de la llengua valenciana? Quan el sistema de propulsio d’una barca de l’albufera es el motor, estes es solen dir “ravachols”, paraula en la que tornem a trobar la “ch” tan odiada pels acatalanats. Si el sistema de propulsio es la vela estem parlant d’un “llaüt”, que tambe pot anar per la costa dient-se “llaüt coster”, compartint espai en la “barca de bou”. Es interessant saber que la paraula “llaüt”, deriva de l’arap “al’ud” que vol dir “fusta”. Les veles de les barques de l’albufera, tenen la particularitat de ser triangulars, nomenant-se de “vela llatina”, pot ser per evolucio de “vela a la trina”. Son veles caracteristiques per a embarcacions llaugeres. Conegudes per romans i musulmans, convindrem en que dificilment les pogueren introduir els aragonesos, per no tindre mar, ni els catalans per ser practicament desconegudes i inexistents en Catalunya. Quan fa molt de vent, els nostres peixcadors, “pleguen les rissades”, “plisen” les veles en plecs menuts, fent “un glop” quan la deixen a mija vela.

Tornant a les construccions populars tradicionals, podriem seguir per l’alqueria. De l’arap “al-qaryya”, no pot haver dubte de que es tracta del nom d’una tipologia de vivenda que no nos dugueren els conquistadors de Jaume I. Es documenta per primera volta en acabant de la “conquista”, fent-nos saber Antoni Biosca i Bas en “Aproximación a los arabismos en la documentación de Jaime I” que es un dels arabismes que es troba en la documentacio llatina del rei en Jaume desde 1255 fins a 1263 com “Alqueria-ae”, paraula que segur que sentiria de boca dels valencians en que es trobà. Tambe tenim “masos”, normalment en secà, encara que en Castello tambe diuen “maset” a una casa d’horta. “Mas” o “masia” es una denominacio propia del territori de la antiga Corona d’Arago, no exclusivament catalana, sent que en Arago els denominen “mases”. No disponc d’informacio que corrobore que la paraula i el concepte de “mas” es poguera gastar en anterioritat a Jaume I, pero no seria d’extranyar.

Tambe podriem parlar de les construccions en volta o en cupula de pedra seca, que aprofiten de racers de pastors i agricultors, ben distintes de les catalanes, sobre les quals diu Joan Amades en “Art popular, la casa”, que solen ser tan baixes que no cap un home dret, podriem parlar dels riu-raus, de les coves, de les casetes i cases d’una, dos i tres navades…

Es despren, que el poble valencià te una etnologia propia, producte de l’adopcio de certs elements de les etapes historiques per les que ha passat i que han configurat un poble diferent i diferenciat dels atres de tota Espanya. Als “sabudets” que volen integrar la nostra cultura etnologica en la d’un atre poble, els donarém carabasses.