EDITORIAL

La doble cara

Ya se nos ha passat casi casi l’estiu; el periodo central de les vacacions per a moltissima gent ha finalisat i l’orage nos ha dut mes de lo mateix: calor i calor, lo propi de l’estacio, sense a penes precipitacions, i ya fa mes de dos anys que el cel nos te abandonats en este sentit. Fa falta que ploga, que ho faça en moderacio i que s’ompliguen les preses; almenys eixes que encara no estan senyalades per a la demolicio pels qui, amparant-se en l’ecologisme, no son mes que servidors de poders factics que desigen desaparega l’agricultura en Europa.

Tambe ha passat mes d’un any des de que el PP guanyara, el 28 de juny de 2023, les eleccions autonomiques –i tambe les locals en la major part dels municipis valencians–, i sería bo que començara a complir promeses. Be sabem que aquelles relacionades en els temes que solem tractar en els nostres editorials nomes els preocupen en periodo electoral i, en acabant, si t’he vist ni m’enrecorde. Acodiren a les eleccions, com sempre, disfrassats de valenciania, revestits de senyes d’identitat, prometent defendre-les, i sobre tot una d’elles, la llengua propia, adulterada fins a l’extrem des de fa 40 anys quan es publicara la Llei d’us i ensenyament del valencià (23-11-1983). Moltes promeses pero cap realitat.

Tenim eixemples. Ahi està el de María José Catalá, l’alcaldesa de la capital valenciana, aquella que, quan fon consellera d’educacio i cultura, no nomes consenti, sino que promocionà la catalanisacio en el sistema educatiu mantenint programes que adulteren l’identitat valenciana, i finançà a Escola Valenciana, organisacio que de valenciana te ben poc, puix els seus fins queden ben llunt de la promocio i defensa de la llengua i cultura valencianes; les seues trobades, per eixemple, les presidix la bandera catalana (i no diguem mentira), la llengua que usen es el subvalleca, eixe hibrit que ni es valencià ni es català, i politisen cada una de les seues actuacions per a promocionar i fer presents els fantasmagorics països catalans.

No se pot esperar mes d’esta alcaldesa a la que no li fa vergonya –mes be se troba ben pagada– l’ultrage que supon el canvi de nom de la ciutat dut a terme per l’anterior govern en l’afany de catalanisar-ho tot. Pero es la mes valencianista de tots quan la nomenen i fa de mantenedora dels Jocs Florals de Lo Rat Penat. Mai deixarà de sorprendre-nos la naturalitat en la que els politics mostren una cara i la contraria segons els convinga en cada moment.

Sí, seguirém soportant el nom a la catalana de la capital del Regne, eixa que hauria de ser referent per a tot el territori, motor i espill en que mirar-se cada poble i ciutat valencianes.

Ad aço se suma la castellanisacio a la que nos aboquen, espentada i auspiciada ara mes que mai pel nou model educatiu que, amparant-se en la llibertat, no deixa de contemplar al valencià com una llengua de segona; aixina, baix el bonico nom de Llei de llibertat educativa (27-06-24), en la practica defen nomes que la llibertat de prescindir casi per complet de deprendre valencià.

No deixa de ser una prova ben evident de lo que els importa als dirigents del PP este tema. Ells naveguen vent en popa i a tota vela expressant-se en castella, llevat d’alguns que, per a ser mes “in”, utilisen eixe catala que han depres i que usen com una llengua de classe i politica. I, si no, que li ho diguen al responsable de cultura de la Diputacio valenciana, embarcat en l’homenage a un poeta que renuncià a versar en la seua propia llengua per a fer-ho en una aliena. I no sabem si est encabotament ve del simple fet de que li guardava amistat personal per allo de que Estellés vixque en el seu poble, en Benimodo, d’a on es alcalde, o, mes provablement, per coincidencia ideologica, ya que la web municipal manté el llenguage “subnormalisat”, a pesar dels “Criteris llingüistics” aprovats per Cultura.

I no parlem del nostre president Carlos Mazón, delfi i fill politic del zaplanisme i de l’alacantinisme. Com María José Catalá, te experiencia de govern en etapes anteriors. El nomenaren director de l’IVAJ (Institut Valencià de la Joventut) en 1999 i la primera decisio que prengue fon la de substituir les Normes d’El Puig, que s’havien estat usant en l’institucio fins al moment, pel “subnormalisat”. Recordem que era una epoca en la que ni existia la AVLl ni cap obligacio d’usar una normativa o una atra.

Mazón de quan en quan obsequia al personal en alguna intervencio en “valencià-no”. Li aconsellariem que millor se buscara un atre professor per a que no fera mal als oïts dels vers valenciaparlants, pero tenint en conte els antecedents, millor no pergam el temps.

Per allo de continuar en la falacia de que la llengua es una cosa i la politica una atra, ultimament s’ha envalentonat criticant l’entelequia dels països catalans, i ha segut, per aixo, objecte de befa prop de les Rambles barcelonines. Ya voran com al final... res de res.
 

Lea la revista completa en este enlace.