EDITORIAL

Despreciar la propia llengua 

Ha passat el mes de juny i en ell la major part dels examens i proves finals de curs del sistema educatiu. Enguany ha tingut especial protagonisme l’examen de l’assignatura de valencià de la PAU. Ha botat als mijos com una noticia sorprenent el fet de que el 90% de la prova tractara de tematica netament catalana. 

Pero esta sorpresa prové del desconeiximent. El 90% de lo que s’ensenya en les aules, des d’infantil al bachillerat, es catala, siga directament perque ho es la llengua o la lliteratura que s’impartix, siga indirectament perque, inclus lo que es valencià, s’ensenya baix una optica catalanista. Sense anar mes llunt, els fragments d’Ausias March o Joanot Martorell, per posar algun eixemple, que poden llegir en els llibres de text han segut “actualisats”, es dir, catalanisats, per lo que els alumnes no poden sino acabar creent que estos autors escrivien “amb”, “aleshores”, etc.; que ya s’encarregarà el mestre de no posar massa emfasis en advertir de la confusio.

Pero lo pijor no es que els alumnes dediquen el seu temps i esforç a deprendre una llengua que no es la seua, lo pijor es que deprenen a despreciar la seua propia llengua.

Si els preguntes, els catalanistes te diran que considerar dialecte al valencià no te cap connotacio pijorativa, que nomes es una qüestio “cientifica”, i que, per a conservar la llengua “comuna”, lo que fan en l’escola es ensenyar un estàndart comu, pero que, com a dialecte que es, el valencià es perfectament digne i està en peu d’igualtat en tots els atres dialectes del catala. Eixa es la teoria, la magancha que gasten per a enganyar als caldo d’olives (en feliç expressio de García Moya) dels valencians. Pero la realitat es que, quan un mestre te davant a un chiquet que ha depres l’autentic valencià en casa, s’afanya a dir-li que sos pares i yayos no saben parlar be el valencià i que ell ha de corregir-se per a expressar-se correctament. Es dir, ni dignitat dialectal ni res que se li parega: li ensenyen a despreciar la llengua valenciana.

A mida que alvança en el sistema educatiu, la llengua va donant pas a la lliteratura i, si aplega al bachillerat, el pobre alumne acaba veent-se deprenent una retafila d’autors catalans, que en Catalunya i en el submon catalaniste valencià seran molt apreciats, pero que ni pel llenguage que utilisen (catala), ni pels assunts que tracten (catalans) tenen el mes minim interes per a un valencià. No cal dir que autors valencians que escriguen en autentica llengua valenciana ni se mencionen, i si ho fan es per a desprestigiar-los.

I aço ve produint-se des de l’any 83, en que s’aprovà la “Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià”. Al principi hi hague moltes protestes, i alumnes que se plantaven i s’atrevien a contradir al professor; pero aixo ya passà. La nova generacio es filla de catalanisats i ya no es capaç de distinguir una cosa d’una atra. Mes encara, estem en una epoca en la que la societat civil, no a soles la valenciana, i no a soles en este tema, està totalment desarticulada. Aço, i el delliberat proces despersonalisador especific de la societat valenciana ha fet que als jovens els tinga igual. 

Es tracta d’una societat “liquida” (concepte acunyat per Zygmunt Bauman, que descriu una classe de societat caracterisada per l’incessant fluidea i l’inestabilitat), com l’ha definida el president de Lo Rat Penat en el llibre 75 anys d’ensenyança de la llengua valenciana (2025), i per aixo es capaç d’assumir est estat de coses sense reaccionar.

Per un atre costat, estos atacs van acompanyats de decisions politiques similars a les que devingueren de la promulgacio del Decret de Nova Planta. Nos referim a la votacio guanyada per PP i Vox en el consistori d’Alacant per a que la ciutat siga considerada oficialment de predomini llingüistic castella. No es que en aixo se pretenga reconeixer un fet que, cada vegada i per desgracia, i especialment en els nucleus poblacionals mes grans, el valencià va reculant per motius diversos, es un atac premeditat contra l’identitat i l’historia de la capital del sur. Nomes una intencio descaradament despersonalisadora es capaç de promoure i buscar eixe nou estatus, en conte de treballar per preservar la llengua propia, d’usar-la i de fer-la valdre, prestigiant-la. Eixes son les cares reals de dos formacions que, a vegades excusant-se i refugiant-se en postures anticatalanistes, destruixen l’identitat valenciana favorint la castellanisacio i desvalencianisacio de ciutats i territoris.

Sempre ho hem dit, el valencià i lo valencià està en greu perill d’extermini, i es que els dos fronts que actuen sobre esta societat i la seua natural manera de ser i d’expressar-se son avassalladors: el pancatalanisme i el pancastellanisme treballen units, se complementen per a destruir la societat valenciana. 

Pero una minoria conscienciada seguix donant testimoni de l’existencia d’un ideari valencià i valencianiste –en suficients soports culturals i llingüistics– que concep una Valencia (del Senia al Segura) autenticament valenciana, comprenent la dualitat historica i real d’un territori bilingüe pero buscant una unitat de patria que nos cohesione com a poble i nos faça afrontar un futur en igualtat de condicions, des de la propia visio i concepcio, i contant en el respecte dels demes pobles del mon.

Lea la revista completa desde este enlace