I

Els refrans referits a la presencia del Sol en el firmament, les hores de llum solar, mostren que es un aspecte molt destacat en la vida dels valencians. L’abundancia i varietat, en precisions maximes, casi totes les voltes, nos parlen de la centralitat que tenien en el dia a dia.

Els eixemples recorren tot l’any i marquen significativament el creiximent, per la possibilitat d’ampliar l’activitat personal i laboral, i tambe el decreiximent, en menor mida.

Esta importancia decaura radicalment –no se’n creen– en l’aparicio dels sistemes d’illuminacio artificial, be siga de gas be siga de corrent electrica, i quedaran com a saber erudit (discurs repetit) que coincidix, naturalment, en l’observacio astronomica de la duracio de les jornades.

En l’any hi ha dos solsticis que es visualisen en la distancia del Sol respecte a l’horiso. El d’hivern (21-22 de decembre) se correspon en la minima altura i va associat a la menor duracio del dia (maxima de la nit) –ombra llarga, curt dia (JC2), mes llarc que una nit d’hivern (JA)–, i el d’estiu (20-21 de juny) s’associa a la maxima altura de l’astre i comporta la major duracio del dia (menor de la nit).

En gran part de les cultures primitives (i en les modernes, per herencia) hi ha festes i celebracions vinculades ad estes particions i als cicles de la naturalea. Els principals rituals tenien que vore en el foc (en els dos solsticis) com a simbol de vida, llum, purificacio... Provablement les fogueres de Sant Antoni (esteses per molts llocs) estan relacionades en eixe canvi ‘solar’... i es fan per la vespra.

En el mon antic (romans, celtes, inques...) el solstici d’hivern festejava la tornada del Sol, el seu triumfo sobre les tenebres, perque els dies començaven a allargar. L’Iglesia Catolica cristianisaria estes celebracions situant alli el naiximent de Jesus, en el mateix caracter simbolic, encara que no coincidixca exactament en el solstici pels ajusts que es feren en el calendari.

Relacionades en el solstici d’estiu tenim les fogueres de juny, en torn a sant Joan, i que n’hi ha per tot l’hemisferi nort (inclosa la regio mediterranea). Se’n troben en Anglaterra, Irlanda, España, Portugal, Noruega, Dinamarca, Suecia, Finlandia, Estonia... En casi tots estos països pareix clara la conexio en celebracions precristianes i totes compartixen elements com el foc, pero esta vinculacio en cults pagans podria ser mes dubtosa en Espanya o Portugal pel canvi cultural que supongue la dominacio musulmana en la peninsula (no tenim noticies ni de la continuïtat ni del trencament).

Parellament tenim els equinoccis en els quals hi ha un equilibri entre el temps de llum i de fosca: el de la primavera d’estiu (19-21 de març), mampren a guanyar el dia, i el de la primavera d’hivern (21-24 de setembre), comença a guanyar la nit. Lo mateix que he comentat per a les Fogueres de Sant Joan es predicable de les Falles, es dificil que tinguen una base precristiana, pero sense dubte giren sobre el mateix element que es dona en uns atres llocs i casos.

Lo que pareix mes clar, al meu entendre, es una pervivencia difusa en l’inici de la celebracio... ahi tenim el refra: de la festa, la vespra (per a significar que lo important no es la jornada marcada, sino el dia anterior), cosa que ya feyen els celtes (el canvi d’any començava la vespra i aixina es conserva en Irlanda i Escocia) i el ‘dia’ musulma mampren a la caiguda del sol. I aixina es en la nit de l’albada (en Elig, el 14 d’agost), la nit de Sant Joan (el 23 de juny), la nit de Nadal (el 24 de decembre) o la celebracio de la nit de Cap d’Any (el 31 de decembre), o la costum que hi ha en les festes locals de que la nit de la festivitat ya pertany als clavaris, majorals, festers o clavarieses, festeres... de l’endema.

Recorrerem els mesos i vorem cóm la tradicio etnocultural ha construit una seqüenciacio de lo que era important per als valencians i valencianes de centuries passades: la presencia del Sol, la llargaria del dia... i cóm es relaciona en el santoral i en una serie d’animals que traduiran eixos increments o decrements de llum, chicotets o grans, observats i confirmats.

Començarém per decembre quan la duracio del dia es menor (1): per Santa Llucia (13 decembre), creix el dia un pas de puça (JB2) (JC2) (MC) –variant: a Santa Llucia, creix el dia un pas de puça (EA) (EM) (MC)–. N’hi ha alguns que completen l’afirmacio en Nadal: a Santa Llucia, el dia avança un pas (o un pam) de puça i a Nadal (25 decembre), un pas (o un pam) de gall (AA), per Santa Llucia, allarga el dia un pas de puça i per Nadal, un pas de pardal (PE). Tambe n’hi ha u inespecific: per Santa Llucia, minva la nit i creix el dia (JB2). En tot cas, l’aument era infim o simbolic, be siga un pam o un pas de puça (que, tot siga dit, es desplaça a bots)... I es a partir d’ara que: quan creix el dia, creix el fret (AA), com a minim fins a febrer.

La cosa va variant i l’increment es ‘notable’: a Nadal, creix el dia un pas de pardal (EA) (EM) (JA) (MC) –alternatives: per Nadal, creix el dia un pas de pardal (JC2), en Nadal, creix el dia un pas de pardal (JB2), per Nadal, avança el dia un pas de pardal (MC), en Nadal, el dia s’allarga un pam (JB2), en Nadal, un pas de gall (JB2)–. No falta el generic: per Nadal, els dies mes curts de l’any (JC2), ni tampoc l’advertencia per als increduls: per Nadal, allarga el dia un pas de pardal; pels Reis (6 giner), ase es qui no ho coneix (EA) (2).

II

Alvancem en el calendari i en la llargaria diürna: per Sant Esteve (26 decembre), un pas de llebre (EA) (JB2) (MC).

Apleguem al cap d’any: per a Any Nou (1 giner), creix el dia un pas de bou (JC2) (3).

I al poc tenim el final del cicle religios de Nadal: pels Reis, (el) dia creix i el fret naix (JB2). Lo primer es cert, pero lo segon ya era notori unes semanes arrere (4).

En est escalonament no podia faltar una celebracio tan nostra i estesa per tot el territori: per Sant Antoni (17 giner), creix el dia un pas de dimoni (JB2), per Sant Antoni, un pas de dimoni (EA).

La progressio, com es pot vore, no es massa exacta, pero...: per Sant Sebastia (20 giner), un pas de mila (JB2), per Sant Sebastia, allarga el dia un pas de mila (EA).

I sens especificar, pero es constata que aumenta la presencia del Sol: per Santa Ines (21 giner), el dia ya creix (JB2).

Apleguem a una de les fites significatives de l’extensio de la llum: a Sant Vicent de la roda (22 giner), allarga el dia una hora (EM) (MC), –variacions: per Sant Vicent de la roda, ya creix el dia una hora (JC2), en Sant Vicent de la roda, creix el dia una hora (JB2), a Sant Vicent de la roda, el dia allarga una hora (EA)–. No son exactament 60 minuts, pero s’acosta (5).

Uns dies mes: per Sant Maties (30 giner), ya entra el sol en les ombries (JA), –variant: per Sant Maties, entra el sol en les ombries (JB2)–, per Sant Maties, ya son ben llarcs tots els dies (JB2) (6).

Les següents constatacions son de febrer: per Santa Maria (9 febrer), hora i mija mes de dia (EA) (JB2) (7), –alternativa: per Santa Maria, hora i mija mes al dia (MC)–. I no falta tampoc la referencia faunistica: per Sant Macia (24 febrer), un pas de ca (JB2) (8).

La duracio del dia pareix que deixa d’interessar uns mesos o no te tanta transcendencia, i nos plantem a mitant d’any, maig o juny: alabat siga el Corpus, que fa el dia llarc (JB2). Estem en unes jornades de creiximent, encara que siga poc.

I es ya el moment del solstici d’estiu, quan triumfa la claritat sobre la fosca: Sant Joan (24 juny), el dia mes llarc de l’any (JB2) (MC), la nit de Sant Joan (23 juny), la mes curta de l’any (JC2), per Sant Joan, els dies mes llarcs de l’any (JC2). Se sap que la nit de Sant Joan no es la mes curta de l’any (en l’hemisferi nort) ni la mes llarga (en l’hemisferi sur). En realitat, la tradicio popular manté una creença equivocada, perque astronomicament el dia mes llarc i la nit mes curta son el 21... pero la diferencia temporal (en el 23-24) es minima (un minut).

En passar Sant Joan, anem a recules, pero de forma imperceptible als sentits (dos minuts): per Sant Pere (29 juny), el dia arrere (JB2).

I el següent mes va minvant el dia com nos senyala el ‘caragol’: a primers de juliol, un pas de caragol (JB2).

Una reduccio que ya sera mes notoria en agost i que arreplega el refraner: en agost a les set es fosc (EA), per la Mare de Deu d’Agost (15 agost), a les set es fosc (EA), a la Mare de Deu d’Agost, a les set ya es de nit fosc (MC) (9).

III

Passem al següent mes i el cami iniciat en Sant Pere s’accelera: a la Mare de Deu d’El Puig (1 setembre), a les huit i mija el sol fuig (MC). Pero es un poc mes avant quan es produix l’atre equilibri entre les forces diürnes i nocturnes: per Sant Mateu (21 setembre), les nits son igual que els dies (JA) (EA), perque es l’equinocci de la primavera d’hivern. N’hi ha tambe un refra inespecific vinculat a la fruita: quan el codonyer florix i madura, el dia i la nit son d’una mesura (JB2), en clara referencia a les dos primaveres (la floracio en la d’estiu, i la maduracio en la d’hivern –el fruit es cull de setembre fins a novembre-decembre–).

Sense remei, el decliu del Sol s’accentua: sant Miquel (29 setembre) s’endu el berenar al cel (AA) –variacions: a Sant Miquel, s’empuja el berenar al cel (EM), per Sant Miquel, s’enduen els angelets el berenar al cel (JC2)– (10). Pero aço tindra solucio per uns atres sants benefactors: per Sant Miquel, el berenar se’n puja al cel, per Santa Maria (9 febrer), torna a abaixar (EA), sant Miquel pujà el berenar al cel i sant Macia (24 febrer) l’abaixà (JM1), sant Miquel puja el berenar al cel, sant Marcial (13 març) el baixa (JA) (11) (12).

Nos acostem a una celebracio molt tradicional de la religio catolica: passats Tots Sants (1 novembre), els dies son germans (JB2). I es relativament cert, perque encara que va minvant el dia, les diferencies en el mes i mig que queda per a que canvie la tendencia, es noten ben poc.

I acabem la roda: a Sant Marti (11 novembre), igual es el dia que la nit (MC), en una dita que no es correcta (13) (14).

 

NOTES
1. En l’actualitat, el dia mes curt es el 21 o 22 de decembre, depen de si es bisext o no. Es el solstici d’hivern. Per lo tant, no pareix massa adequat que per Santa Llucia (13 de decembre), aumenta el dia un pas de puça.
No sempre fon aixina. El papa Gregori XIII reformà el calendari per a ajustar el civil i el solar. Al 1582 li llevaren deu dies (del 4 d’octubre es passà al 15) i provocà que es desfasaren les observacions seculars associades a les festes. Santa Llucia s’alvançà i deixà de marcar el solstici d’hivern (del 13 es passà al 21) del calendari julia, pero la celebracio ha continuat igual durant sigles, en Espanya, en Italia (que encara el considera el dia el mes curt de l’any) i en els països escandinaus.
Lo que prova es que el refra, molt popular en les nostres terres, es ben antic... anterior a la reforma gregoriana.

2. Pels Reis (6 giner), ase es qui no ho coneix (JB2), el compilador el dona separat, pero està incomplet i li falta la primera part: per Nadal, allarga el dia un pas de pardal, com figura en l’atre refra. Recorde que la forma popular es ‘els Reixos’.

3. Ai, giner gineret, acurta el dia i apreta el fret (AA), si be la segona part es certa, la primera no, perque en giner el dia està creixent com constaten tots els atres refrans; tal vegada si fora ‘acurta la nit’ o ‘allarga el dia’...

4. La rima es estranya i tal volta exigiria un reordenament (pels Reis, el fret naix i el dia creix) o un ‘neix’. Aixina es. En el DCVB trobem en ‘fred’: Pels Reis, el dia creix i el fred neix i el referix a Urgell i el Maestrat. Si investiguem mes, el DCVB dona ‘naixer’ per a la zona septentrional: Morella, Llucena, Vinaros, Benassal i Alcala de Chivert, pertanyents les tres ultimes a la comarca valenciana a on supostament el refra utilisa ‘neix’ (< neixer)... igual no es valencià el refra o la paraula ha de ser ‘naix’. Es pot afegir que ‘naixer’ es la forma general del valencià (excepte en Elig: ‘naixtre’).

5. Per Sant Vicent, el sol toca pels torrents (JB2), l’autor no especifíca si es el de la roda o el martir, m’incline perque siga el primer; destacar que el sol aplega a zones dificils es mes propi de giner-febrer, perque el martir, en abril, es massa tart per a l’observacio solar que es fa.

6. Per Sant Maties, igual son les nits que els dies (febrer) (JB2), no es correcte, perque en sant Maties bisbe (30 de giner) estem encara prou llunt de l’equinocci de la primavera d’estiu (19-21 març), i no pot ser sant Maties apostol (14 de maig), perque tambe s’allunta de l’equinocci.

7. Per Santa Maria, hora i mija mes de dia (15 agost) (JB2), no pot ser l’Assuncio del 15 d’agost com senyala el recopilador. Hi ha tres motius: en eixa data el dia no te hora i mija mes puix que va cap arrere, no es compatible en cap apelatiu de la Mare de Deu (la purificacio, 2 febrer; l’anunciacio, 25 de març; la visitacio, 31 de maig; l’assuncio, 15 d’agost, ni la nativitat, 8 de setembre), i el tercer, fonamental, la Mare de Deu d’Agost, com totes les atres marededeus, no es ni santa ni martir.
Se n’ha de buscar una atra i en el santoral tenim 32 ‘santes maries’, de les quals n’hi ha quatre que son ‘santa Maria, martir’ (9 de febrer, 23 juliol, 24 novembre, 2 decembre). En la primera ‘coincidix’ que el dia allarga 90 minuts (no son exactes) respecte al mes curt de Nadal. I esta es tambe la data que dona (MC): per Santa Maria (9 febrer), hora i mija mes al dia, i que estaria corroborat per (EA) quan diu: per Sant Miquel, el berenar se’n puja al cel, per Santa Maria, torna a abaixar (en creixer significativament el dia).

8. Ha segut un sant un poc complicat d’aclarir, pero lo que he trobat es que tant Macia (en castella es una variant de Macián) com Maties i Mateu son equivalents i estan emparentats, ya que procedixen de la mateixa etimologia. En el nostre regne es conegut –pel refraner– i perque dona nom al porrat que es fa en Rotova. Per Sant Macia, un pas de ca (octubre) (JB2), es un error, perque la festivitat es com be senyala (MC): per Sant Macia (24 febrer), l’oroneta ve i el tort se’n va, i es constatable que les primeres oronetes venen a finals del mes.

9. Per la Mare de Deu d’Agost, a les sis es fa fosc (JB2), no pareix correcte, perque a finals de mes l’ocas es produix cap a les set solars (les 21 oficials).

10. Sant Miquel s’emporta el berenar perque la reduccio del dia alvança el sopar i s’elimina esta menjada, conforme explicava Joaquim Marti: “s’aplica á la costum antiga que tenen els treballadors del camp, de berenar á mijant vesprada, desde Sen Masiá funs á Sen Miquèl, ó siga desde 24 de Febrer á 29 de Setembre” (JM2C, p. 75).

11. Seran uns atres sants els que el restituiran (l’abaixaran), tots ells coincidixen en dates en les quals aumenta notablement la llum solar, que permetra el ‘berenar’: santa Maria (9 febrer), sant Macia (24 febrer) i sant Marcial (13 de març).
En est ultim hi ha deu possibles celebracions del sant martir, la que mes li va, per la relacio entre els tres, es el 13 de març, les atres estan massa llunt (la següent, el 16 d’abril i les restants, impossibles, de juny a decembre).

12. He deixat les formes verbals ‘endur’ i ‘empujar’ (i ‘se’n puja’); es tracta d’aglutinacions del pronom ‘en’ i dels verps de moviment ‘dur’ i ‘pujar’, a tal extrem aplega l’unio que no son estranyes ‘se n’endu un bon grapat’, ‘se n’empujà a la montanya’, en duplicacio del pronom.

13. L’arreplegador indica que la festivitat es el 11 de novembre, es cert, se correspon en sant Marti de Tours, pero no pot ser perque en estes dates no hi ha igualtat entre dia i nit, ya clarament superior la segona. Tampoc pot ser l’atre conegut, sant Marti de Porres (3 de novembre), perque te el mateix problema.
En realitat la commemoracio que busquem es la dedicada a sant Marti de Dumio (20 de març), en la qual coincidix la duracio del dia i la nit, perque es l’equinocci de primavera.
El sant Marti de Tours es el que dona nom al conegut per ‘estiuet de Sant Marti’ que marca el final de l’estacio en el regne, al menys en la costa, perque en les terres d’interior i de montanya ya es hivern.

14. Un aclariment ortografic sobre l’escritura ‘sant Miquel’ / ‘Sant Miquel’. Es senzill, quan nos referim al ‘sant’ nomes, es com un titul o dignitat (‘marques’, ‘notari’, ‘beat’, ‘llicenciat’...) i va en minuscula, pero quan l’expressio forma part d’un atre sintagma (‘celebracio de’, ‘festa de’, ‘fogueres de’, ‘per –la festivitat de–’, ‘iglesia de’, ‘representacio de’, ‘advocacio de’...) va en mayuscula: ‘sant Joan te molta tradicio aci’ / ‘a –la festa de– Sant Joan, bacores`, ‘san Antoni de Gavarda feu un milacre en Antella...’ / ‘per Sant Antoni, allarga el dia’).

15. Agraixc la colaboracio desinteressada d’Enric Calvo les ilustracions que acompanyen l’articul.

16. Referencies: Estanislau Alberola (EA), Alexandre Agulló (AG), José M. Aparicio (JA), Joan Benet (JB1), Joan Benet (JB2), Miguel Cervera (MC), Joan Comes (JC1), Joan Comes (JC2), Antoni Fontelles (AF), Paco Esteve (PE), Joaquim Marti (JM1), Joaquim Marti (JM2A, JM2B, JM2C), Joaquim Marti (JM3), Emili Miedes (EM), Manuel Peris (MP), Vicenta Plaza (VP), Carlos Ros (CR).

 

Imagens: Enric Calvo, cienciasdelsur.com, valenciabonita.es
Imagens: Enric Calvo, Pixabay (Free-Photos)
Imagens: Enric Calvo, Pixabay (Manuel Torres García)

 

www.inev.or