Continuant posant de manifest l’engany que es preten darrere de l’us indiscriminat de l’expressio “al-Andalus”, hem de saber que els fonamentalistes “andalusis” que defenen l’existencia d’un pressunt anacronisme en les expressions de l’Espanya o la Valencia musulmana, en ocasions el justifiquen afirmant que la falta d’integritat territorial i politica tant d’Espanya com de Valencia, impediria referir-nos ad elles.

En relacio a l’integritat territorial, sorpren que pretenguen fer prevaldre un concepte com “al-Andalus”, que en la propia definicio implica una territorialitat variable en el temps segons la religio dels governants. Els qui aixo defenen, son els mateixos a qui se’ls ompli la boca parlant de “los estados asturleonés, castellano, navarro, aragonés y catalán…” ¿Acas el territori de Castella en el sigle IX era el mateix que en el XIII? ¿Estat català de Catalunya? ¿A partir de quan? ¿Pot parlar-se del nom d’un pressunt estat, inedit en l’historia, sent que el nom de Catalunya no es documenta fins al sigle XII? ¿De quina Catalunya es parla, si el comtat d’Urgell fon independent fins al 1314, el d’Empuries fins al 1325 i el de Pallars-Sobirà fins al 1491? ¿Vol dir que per questions d’integritat territorial, no podem parlar de Catalunya fins a 1491?

Si analisem l’integritat politica, no hi ha dubte, i es evident, que nos referim a una epoca en que parlar d’Espanya com a unitat politica no te ningun trellat. Pero sí que el te com a realitat territorial i historica, en la cual conviuen distints pobles. I es en eixe concepte, i no en un atre, com es presenta en les croniques historiques de l’epoca. Referint-nos a Valencia, la cosa canvia. En l’articul sobre “La cohesio territorial del regne de Valencia abans de les taifes”, hem estudiat la sorprenent integritat del territori valencià i hem vist que es pot parlar inclus d’una certa autonomia politica, inaugurada per Abd Allah, “el valencià” (Vore “La continuïtat del titul de regne de Valencia (II)”). Durant el periodo de taifes, l’unic territori valencià (a banda de la taifa de Valencia), que tingue un temps considerable d’autonomia politica fon Denia, durant els 35 anys de regnat de Muyahid al-Amiri (fins al 1045) i els 31 anys del seu fill Ali Iqbal al-Dawla. Posteriorment a Ali i en diverses ocasions previament a Jaume II, el poble valencià fruix d’integritat territorial i politica.

Pero tant l’integritat territorial com politica, pareix que nomes es exigible ad alguns segons conveniencia. Catalanistes i acatalanats tenen “patent de cors” per a dir lo que els rote i parlar, si volen, “anacrónica y distorsionadamente”. L’universitat de Valencia publicà el llibre de Badia Margarit “Moments clau de la història de la llengua catalana”, en motiu de la seua investidura com a doctor “honoris causa”, l’any 2003. En la p. 122 parla de la “Catalunya musulmana”. L’Institut d'Estudis Catalans publicà en 1998 “Estructures territorials, urbanisme i arquitectura poliorcètics a la Catalunya preindustrial” de Lluís Cortada i Colomer. En la p.115, es referix repetidament a la “Catalunya musulmana”. Pere Balañà, pareix que es “modera” quan escriu “La pre-Catalunya musulmana (ss. VIII-XII): Un esvoranc en la historiografia catalana” ¿Algu enten la rao per la qual una cosa esta be o malament no pel seu contingut, sino en funcio de qui ho diga?

Tornant al concepte de l’Espanya de l’epoca, hem de coneixer l’existencia de documentacio que parla de “les Espanyes”, dels “pobles d’Espanya” i de les “nacions d’Espanya”. El “Liber Iudiciorum” de l’any 654 ya parla de “Hispaniae populis”, es dir els pobles d’Espanya. En la traduccio castellana de l’any 1241 es pot llegir: “He aun lo dicemos la segonda vegada, que todo omne de nuestra gente, ó de los poblos de toda Espanna”. Alfons VI (1040-1109) es proclama emperador de tots els pobles o nacions d’Espanya: “Imperator constitutus super omnes nationes Hispaniae”. El monge Aimoni, en “Historia translationis Sancti Vincentii”, escrita cap al 870-888, parla de “Valencia de les Espanyes” quan escriu: “Surge, inquit, vade et agredere Valentiam Hispaniarum; ac perquire extra muros…”.

I un d’eixos “pobles d’Espanya”, es el poble valencià. Alguns “sabudots” i acatalanats en general, nomes parlen dels pobles de la part cristiana d’Espanya “asturleonés, castellano, navarro, aragonés y catalán”, obviant als pobles de religio oficial musulmana. Per a aclarir-los les idees, Ron Barkai en la p. 93 de “El enemigo en el espejo” escriu que “Algunos tienden a subestimar el poder de la diferenciación étnica de la sociedad en al-Andalus y su influencia en el carácter y desarrollo históricos. Esta concepción se apoya en la suposición de que el Islam es un elemento de cohesión bastante vigoroso como para imponerse sobre la desintegración étnica”. I es que els pobles naixcuts de la diferenciacio etnica, existixen independentment de la religio que professen els seus governants. I tambe es independent de la religio, la conciencia de ser pobles d’un mateix territori. Aixo fa que, en diverses ocasions, pobles cristians i musulmans d’Espanya, facen lliga per a fer front al “estraneo”, a l’estranger, ya vinga del nort (sentiment antifranc), com del sur (almoravits i almohades). Aixo fa que el papa Celesti III (1191-98), s’estranye d’eixos pactes que denuncia: “Reges Hyspaniae cum Sarracenis treugas accipiunt”

L’integrisme pseudocientific que nega personalitat propia als pobles governats per musulmans, ha trobat una panacea en el fals concepte de “al-Andalus” que hem comentat. Com mai es conformen si no duen les coses al extrem de la degradacio i de la manipulacio, conclouen “cientificament” ¡com no!, que tot lo que es de “al-Andalus” es “andalusi”, independentment de l’epoca i de que es parle de Valencia, Andalucia o Portugal. Si el concepte de “al-Andalus” estava lligat a la religio musulmana, a Carmen Barceló, no li cau la cara de vergonya quan en la “Revista de filología española” (1997), parla dels “…cristianos andalusíes de este territorio…”. Per Dolores Bramón, sabem que el “Levante peninsular”, es “andalusí” (“El Levante peninsular andalusí en la obra de Al-Zuhri”), com tambe les muralles: “Las murallas andalusíes”. Si pensavem que existia alguna peculiaritat en l’hidraulisme valencià, nos ho llevarém del cap, si llegim “La investigación sobre el hidraulismo andalusí…” d’Àngel Poveda Sánchez. Enric Guinot, en “Repartiments a la Corona d’Aragó (segles XII-XIII)” escriu que “…els repartidors respectaren les parcel·les andalusines…”, aixina es que per a que creguera que el parcelari rustic valencià podia tindre alguna particularitat, ¿Com? ¡Si les parceles no eren mes que “andalusines”! Si “al-Andalus”, no vol dir mes que Hispania>Spania>Spanna>Espanya, “andalusí”, no vol dir mes que allo que es propi del territori d’Espanya. ¡I yo que em pensava que Bramon i Guinot nos parlaven de les muralles i de les parceles de la lluna! ¿Seran incapaços de concretar un poc mes dins d’Espanya?

Per a variar, la documentacio historica posa de manifest la manipulacio dels integristes “andalusis” i dels acatalanats aprofitats.

La “Chanson de Roland” (image de portada) es un poema epic escrit en frances antic en el sigle XI. Pot ser que puga datar-se entre 1060 i 1065, sent que Guillem de Malmesbury diu que els normands la cantaven en la batalla de Hastings. Descrivint la tropa musulmana, llegim: “Lacent lor elmes mult bons sarraguzeis / Ceignent espees de l'acer vianeis / Escuz unt genz, espiez valentineis / E gunfanuns blancs e blois e vermeilz”. Que vol dir: Lliguen els seus excelents elms saragossans / Cinyen les seues espases d’acer vienés / Tenen rics escuts, piques valencianes / I gonfanons blancs, blaus i rojos. ¿Per qué parla de “piques valencianes” i no de piques “andalusis”

Per la p.115 del llibre “El feudalisme comptat i debatut” de Miquel Barceló sabem que “…en un document de 1024, s’establia el pago del cens d’un molí en “mediam unciam auri Valencie” (CSC doc 495) ¿Per qué la mija onça d’or era “de Valencia” i no “andalusi”

Immediatament tingue lloc la reconquista de Valencia per Jaume I, s’inicià un proces judicial per a adjudicar el dret a la “ordinatio ecclesiae valentinae”, entre els pretenents (Tarragona i Toledo). Els juges delegats, pregunten a “Rodericus Munnoz” si “Valentini haberent Terrachonensem pro archiepiscopo suo et obedirent ei”, es dir si els valencians tenien al bisbe de Tarragona com a propi i si li obedien…. ¿Per qué parlen de “valencians” i no de “andalusis”?.

Pero la que mes cou a “andalusinistes” i a acatalanats es la seguent: Ibn Buclarix, que escriu en Saragossa l’any 1118, parla de l’existencia de veus propies “de l’aljamia de Valencia”, citant com a propia la paraula “tapera”. Com vegem, no parla de “l’aljamia andalusi”, sino de l’aljamia de Valencia, es dir del romanç propi de Valencia que no es mes que el romanç valencià, orige de la llengua valenciana. Recordem quan Jaume Roig, en “Lo spill” o “Llibre de les dones”, diu que escriu en la llengua de “de l’algemia / he parleria / dels de Paterna / Torrent, Soterna”. Per a desdibuixar l’existencia d’un romanç propi valencià, l’ultim invent es parlar del “romandalusi”, afirmant que dit terme es millor que “mozárabe”, perque el romanç era parlat tant per cristians com per musulmans. I yo em pregunte: ¿Per qué no parlar d’allo que parlen les cites historiques que es romanç o aljamia valenciana? ¿Per qué tanta enronia en inventar conceptes ahistorics que nomes aprofiten per a enredrar i manipular l’historia?

Hem vist la constancia historica que nos parla de l’existencia d’un romanç propi valencià l’any 1118, quan les paraules “Catalunya” i “català”, encara no havien fet presencia documental en l’historia. Carmen Barcelo, com volent llevar-li importancia, afirma que “en realitat les citacions concretes a l'aljamia de València es poden comptar amb els dits de la mà”, davant de lo qual podem preguntar-nos ¿I en quins dits es conten les referencies a un romanç propi dels catalans? ¿En els dits de l’esquena? No cal dir que no existix constancia alguna anterior a 1118, que informe de que en territori de l’actual Catalunya, es parlara algun romanç propi i especific, cosa que sí que trobem en relacio al romanç valencià.

Espere haver contribuit a donar llum que aclarixca l’engany tan pernicios per al poble valencià que hi ha darrere de l’us dels termens “al-Andalus”, “andalusí”, “romandalusi”, i unes atres guilindaines.

www.inev.org