Dels agravis al poble valencià hem parlat moltes voltes, pero no hem de cansar-nos de denunciar-los, no podem continuar agenollats, perdent totes les batalles. El poder politic, tant des del Govern central –no importa el partit que governe–, com des de la Generalitat Valenciana, ha jugat en contra dels interessos valencians des de la constitucio de l’estat autonomic, a on començarem per ser discriminats clarament a l’hora de redactar la Constitucio Espanyola (1978), deixant-nos fora de les nacionalitats historiques.

No entrare aci a detallar totes les discriminacions que hem sofrit durant mes de quaranta anys, perque es faria molt llarc, pero es evident que els partits que mes han governat en esta epoca, PSOE i PP, han segut per als valencians com dos cares –negatives– de la mateixa moneda. La perdua de tot el poder financer valencià (bancs i caixes) resulta paradigmatica.

Encara estem esperant que els partits d’ambit nacional votats en terres valencianes reivindiquen de veres una justa finançacio, quan som l’autonomia pijor finançada. No reclamen tampoc les inversions justes i necessaries per a les terres valencianes, no hi ha cap d’interes en recuperar el dret civil valencià...

L’anterior legislatura el PSOE manava en Madrit i en la Generalitat Valenciana, teoricament tot eren ventages, i aixina i tot no vaig escoltar una sola veu clamant per les injusticies i agravis que patim els valencians. Esta ha segut la constant des de 1978.

Aço, en lo que toca als partits majoritaris, pero si analisem la trayectoria d’un partit com Compromis, que tingue quatre representants en el Congres dels Diputats durant tota una llegislatura, i u –Baldoví–, durant una atra, en total huit anys, vorem tambe que la seua veu tampoc s’ha escoltat practicament mai reivindicant estes qüestions a les quals he fet mencio.

El PP, que te ara una gran oportunitat per a demostrar que creu de veres en l’identitat valenciana i vol defendre-la, com proclama en les campanyes electorals, seguix quedant-se en aço: ‘promeses que faç, pero que no pense complir’, perque crec que ya ha tengut temps de sobra per a restituir el toponim historic de la ciutat: ‘Valencia’, i no seguir mantenint el que s’aprovà sent alcalde Joan Ribó: ‘València’.

Si l’anterior corporacio municipal no tingue cap de problema a l’hora d’oficialisar el nom de la ciutat en accent greu, ajustant-lo, inconcebiblement, a la fonetica barcelonina, ara lo minim que podien fer es restituir el nom genuï que es ‘Valencia’, si escrivim en valencià usant nomes accentuacio diacritica, o ‘Valéncia’, si accentuem la vocal tonica, perque esta es –i ha segut sempre– tancada en valencià.

No pareix que la nova corporacio tinga massa pressa en fer-li justicia al nom historic del cap i casal. Son –diran alguns– coses que no tenen massa importancia, pero no es paren a pensar que quan hi ha, des de fa molts anys, una dinamica instalada en la societat valenciana que conduix clarament a la despersonalisacio o perdua d’identitat, qualsevol detall te la seua transcendencia i, en este cas, el nom de la capital d’esta nacio historica que fon el Regne de Valencia, no es qüestio menor.

Tambe hi ha una cosa que podien haver fet ya, sobre tot si tenim en conte les seues proclames electorals, els dos partits que comanden actualment el govern autonomic (PP i VOX): fer possible que els llibres escrits en valencià, seguint les Normes d’El Puig, estiguen en totes les biblioteques valencianes, sense proscriure’n cap atre. Aço faria que començaren a estar, per una volta, en condicions paregudes els partidaris d’una Valencia estrictament valenciana i els dels Països Catalans… I sería molt mes democratic.

He de dir que els llibres escrits en Normes d’El Puig han segut proscrits, amagats, bandejats, invisibilisats…, durant mes de quatre decades i aço nomes te un nom: fascisme cultural.

La meua proposta sería, com he dit ades, no fer com han fet els ‘democrates’ partidaris dels Països Catalans: eliminar els llibres dels dissidents, sino posar-los els uns al costat dels atres i que els valencians puguen llegir-los tots, comparant i traent les seues propies conclusions. Aço sería obrir de veres el camp a la llibertat d’expressio, al pensament critic, al lliurepensament…, conceptes que haurien d’estar presents en una societat verdaderament democratica… Pero, ¿no estare demanant massa? Nomes hem de recordar, una volta mes, que el PP creà la AVLl i, posteriorment, la blindà en l’Estatut d’Autonomia. Sobren paraules.

Tampoc hem d’oblidar que tant el PSOE, com el PP, necessiten els vots de la minoria catalana, aspecte que fa que, en qüestions identitaries, no pogam confiar en absolut en estos partits a l’hora de plantejar les nostres reivindicacions, que no en son poques.

Acabare fent mencio a un articul de Josep Carles Laínez, publicat el 13 de maig passat en el diari digital Valencia News, “La necessària dissidència”,i en el que fa un analisis del meu ultim llibre La lluita per l’identitat valenciana. Notes d’un dissident. Des d’aci vullc agrair-li, de veres, el detall que ha tingut, no nomes per valorar positivament el llibre: “Per això llibres com est són encara […] fonamentals: la memòria del futur”, sino perque ha ajudat a fer-lo un poc mes visible, front al pancatalanisme que te com a objectiu borrar del mapa totes aquelles fonts d’informacio que qüestionen el dogma.

i https://valencianews.es/cultura/la-necessaria-dissidencia/

Imagens: efe.com, ACNV