Fon una noticia de l’estiu, que passà sense pena ni gloria, com el burro de Victoria, un 25 de juliol de 2018. Des de les antipodes identitaries-idiomatiques, que no ideologiques, ho llamente. Es mes li puc dir que els he votat alguna volta, quan les ‘esquerres’ no eren tan caïnites i tan personalistes i optaren per presentar-se juntes. 

Certament, no m’agradà gens ni miqueta l’expulsio del grup parlamentari decidit pel Bloc i Iniciativa. En aquell moment me fiu la promesa de no tornar-los a donar la papereta. No s’ho mereixien. 

I li ho dic perque, per empatia, se lo que es que no te vullguen ni els ‘teus’, dels adversaris –com voste– ya ho se. En la meua condicio de ment lliure ara no em poden vore ni els catalanistes ni els ‘valencianistes’ oficials (vullc dir ni en la RACV, que m’entregà una carta agraint-me els servicis prestats, ni en Lo Rat Penat, entitat en la qual treballi molts molts anys... ¡igual han picat el meu nom de totes les parets!). ¡Cóm no entendre que no volgueren ni deixar-li la seu per a que es despedira! La condicio humana-politica es aixina de misera. 

Que no està d’acort en que Esquerra Unida vaja cami de dissoldre’s en Podemos... son els nous temps, poc mes o manco lo que em digueren a mi... el mon va cap a un atre lloc. Que la decisio en el seu expartit s’haja pres d’aquella manera, puix com quan la RACV aprovà la reintroduccio accentual i de dieresis... per persones que quasi segur no havien escrit una ralla en valencià en sa vida... i no m’equivoque massa. 

Yo tambe veig com el ‘valencianisme’ –el tricolor– va cami de lo que va, d’una fusio per absorcio en el ‘genuïnisme’ de la AVLl (qui siga provocà la divisio en la Seccio de la RACV... i en acabant una atra en la propia institucio, en aquell ‘agermanament’ conceptual entre la RACV i la AVLl, que ha acabat, momentaneament en una nova divisio interna... objectius conseguits). I si els posen un atre parany... tornaran a caure. Els encanta reincidir en l’error. Son tan humans. 

Tambe conec lo dels funcionaments cesaristes, a on el cap decidix i els atres diuen ‘si, senyor’. Mire si ho comprenc que fa molts anys, en una assamblea provincial d’Unio Valenciana, en la sala Canal, es votà la gestio del responsable, Társilo Piles, i el resultat fon tots a favor i un vot en contra, el meu... inclus ixque en la prensa local... 

Entenc quan es queixa de que es prohibix la dissidencia: “Una mordaza interna en nombre de la democracia, un exterminio de los que discrepan” (Levante-EMV, 26-7-18, 8), ¿que si ho se? Si. Recorde, quan voste era tan activa defensora de la catalanitat i es feu la farsa del dictamen sobre el conflicte llingüistic del Consell Valencià de Cultura. Alli, encara que voste no s’enterara, reclami lo que en ciencia es diu proliferacio teorica, per a poder debatre, investigar i discrepar... lo que voste reclama en democracia. Ni cas. 

Aquell dictamen feu jaç al valencianisme idiomatic i cultural. Ara voste està tastant la propia medecina que se’ns aplicà i aplica a nosatres. No m’alegre de la seua situacio –ni de la d’Esquerra Unida–, pero es facil vore que lo que voste defenia des del poder... ara es el poder el que li ho aplica a voste.

Encara recorde quan el Partido Popular s’ho veya tot perdut i, a finals de l’anterior llegislatura, es trague de la manega aquella infame llei de senyes d’identitat que atribuia funcions censores ad algunes entitats ‘valencianistes’ que, en acabant han tastat la mateixa medecina que pretenien receptar. El valencianisme ranci voltejà les campanes perque anaven a parar-los els peus als catalanistes... era una mentira, pero com que la gent s’autoenganya com vol... 

Yo no vaig obrir la boca. 

Canvià el Govern de la Generalitat i derogaren la llei. 

Yo no vaig obrir la boca. 

¿Enten sra. Glòria Marcos per qué no m’alegri quan l’aprovaren i tampoc plori quan la derogaren?