Aquell retor jove, podia dir lo que vullguera pero ad ell no l’anava a convéncer. No era que ell, ara a la vellea vullguera pontificar ni fer qüestió pròpia de si Concili sí, o si Concili no. Tenia molt clar que l’obediència era primordial en el quefer diari d’un sacerdot, no obstant, ningú li podia negar que havia segut encertadíssima la seua iniciativa, d’utilisar el disc de cant gregorià en aquella missa de Quart Dumenge d’Advent.

El dia i l’ocasió se ho mereixien, i per atra part, fea tants anys que aquella volguda volta no tornava fins a l’altar cap d’eco de pregàries en llatí…

Un èxit, sí, ¡tot un èxit! I si no ¿a qué es podria deure que l’iglésia estiguera hui casi plena? Era clar que la gent que passava pel carrer, es devia de sentir atreta per les maravelloses antífones de l’Intròit i els cants melismàtics del Gradual i l’Aleluya. ¡Aquell cant inefable i celestial que commovia a qualsevol que ho poguera oir!

\r\n<em>José Benlliure Gil (1855 – 1937)</em>" data-entity-type="file" data-entity-uuid="b4075136-e42a-4328-9cc4-2553ce6ab9bb" src="/sites/default/files/inline-images/bautizobenlliure.jpg" />

Bona prova era la del jove aquell de moderna indumentària que mai havia vist per allí. Es mostrava humil i temerós, i només entrar per la porta s’havia agenollat junt al confessionari, ara buit, en clar acte d’examen de consciència. Allí en el racó més amagat i sense fer ostentació de fe. I no com tan aveades estaven a fer les parroquianes de tots el dies, ¡que ad eixes beates sí que caldria aplicar-li’n algunes de les normes noves del Concili, sí!…

En quant el celebrant acabara la missa i se’n anara a la sacristia, ell acodiria directament al confessionari per auxiliar ad aquell jove que tan contrit es mostrava. Per mes que encara no tinguera l’alta del mege i que el jove retor substitut s’oponguera a que fera res, hui era Quart d’Advent, i lo mateix que estava ajudant a missa, en acabar confessaria ad aquell chic. ¿Qué es creïen, que els vells ya no aprofitaven per a res?…

“Veni, Dómine, et noli tardare relaxa facinora”… L’Aleluya. ¡Quina maravella de composició! Tota ella és un cant suplicant i melancòlic, en el llarc melisme remarcant l’accent en “facinora”… Una verdadera llàstima que a cada dia s’utilisara manco el gregorià, ya que de seguir aixina, la gent acabaria oblidant-se de música tan espiritual… Pero estava vist que les noves tendències i modes imperaven en tot, inclús en cosa de tant de respecte…

¡Clar, i en acabant es queixaven de que hi havia crisis de vocacions per una banda i de que no anara ningú a missa, per l’atra! Puix ya veus, hui l’iglésia estava casi plena, i a part de la mija dotzena de beates de tots els dies que pareixia com si no ixqueren d’allí, els demés havien entrat en l’Ofici escomençat. De segur que foren atrets per la música que eixia fins al carrer a través de la porta entreoberta… Ya voria ell la manera de fer-li-ho vore al substitut per a que, al menys, en les misses dels dumenges s’animara a posar cants gregorians. I si no, era igual, en quant li donaren l’alta d’aquella malaltia i tornara a fer-se càrrec de la parròquia, ya s’encarregaria ell de que no faltara mai més música tan celestial…

¡Che! ¿L’enganyava la vista o la “tia maria” del tercer banc plorava?… Sí senyor, ¡estava plorant! Ya veus, una dòna de caràcter tan ferm que no s’ablania ni en les penitències que ell li senyalava i ara plorant com una magdalena. ¡Si era clar que hui tots vibraven!… I parlant de penitències, ¿quina li tindria que aplicar al chic aquell que l’esperava?, perque pareixia curiós, pero ya fea moltíssims mesos que per aquell confessionari no s’havia acostat cap jove. ¡I això a pesar de la campanya de captació que havia fet l’Arquebisbat!… De continuar aixina la cosa, acabaria per no tindre més clients que les “maries” de sempre que, per atra banda, no tenien un atre pecat que el de ser beates…

¡Ya estaven en l’Ofertori!… ¡Quina dicció més delicada en la salutació a Maria!… Era prodigiosa la fluïdea dels neumes que es desplegaven en la frase…

Resultava casi sorprenent la llaugerea i elevació dels diversos tons. ¡Ai, si li feren cas ad ell i posaren més gregorià i més llatí!… ¡Perque lo que ningú li podria negar era que aquella música arribava fins a lo més profunt de l’ànima!…

En fi, ¿qui sabia lo que potser li quedara per vore en els anys que el Senyor li reservava?, perque ¿qui li dia que igual que en tan poc de temps havia canviat tot, no tornava a canviar?…

Ell per si acàs ho tenia clar, les tasques diàries, en les normes que la superioritat li marcara, i en lo tocant als assunts de consciència lo que el seu entendre li senyalara, que per això els sers estaven dotats pel Nostre Senyor de lliure raciocini.

¡Che! ¿Qué era això? ¿És que se’n anava el jove sense confessar-se? ¡Pero home, si faltava un no res per a acabar!… ¡Si en uns minuts podria estar junt ad ell en el confessionari!… ¡Ah, no!… ¡Encara com! Havia arribat fins a la porta i se’n tornava atra vegada a agenollar al mateix lloc d’abans. De segur que havia segut per a respirar un poc d’aire fresc, perque la veritat és que hui se li havia passat un poc la ma en l’incens. I com per atra part la joventut no estava acostumada a tan beneïts aromes… ¡I cóm anaven a estar-ho si no venien mai als Oficis!…

¡Hi ha que vore la pressa que es donava aquell retor jove per a acabar la missa! ¿eh? En la marcha que portava, en cinc minuts més ya se’n podien anar tots a casa. ¡Serà possible! ¡Ni que li les pagaren a estall!… Està vist que aixina no podien anar les coses cap avant, cadascuna requeria lo seu i molt més estes coses que són de l’esperit. Igualet que en els bons temps, que en sermó llaugeret mai baixava de quarantacinc minuts, i si era cantada… Bo, la de hui, Quart d’Advent en cant gregorià i tot, en manco de una hora llarga mai li hauria ad ell passat pel cap celebrar-la, pero clar, com ell hui no era el celebrant. ¡Qui anava a dir-li que en la seua parròquia es tenia que vore ajudant a missa i fent de diaca! Ara això sí ¿eh? Ad eixe jove sí que el confessava ell, i no valia que li digueren que si estava de baixa, ni malalt, ni res de res.

“Ece virgo concipiet, et pariet filium”… ¡Quin portent eixa forta expressió del “pariet filium” que descriu tota la grandea de la Mare! És màgica tanta bellea en una partitura. ¡I qué pena que s’acabe tan pronte!… En fi, qué li anem a fer. A la Epifania que ya estaria de titular atra vegada, pensava tornar a celebrar en cant gregorià… Bo, i ara mateix a atendre al jove que esperava…

La gent estava desfilant cap a l’eixida. El vell retor, sortejant a tres beates que venien al seu encontre per a interessar-se per la seua salut, o veges tu per a qué, ixqué per la part de la dreta baix la trona cap al confessionari sense perdre de vista ad aquell chic que agenollat i contrit l’aguardava. En arribar entrà dins en pressa corrent la cortineta i tancant la mija porta, al mateix temps que es dirigia al jove a través de la celosia.

– Ya he arribat, fill meu, ya estic dispost a escoltar-te…

En dir allò observà que el jove en silenci, començà a alluntar-se en direcció a la porta d’eixida, i ell sorprés el cridà:

– Pero fill, ¿no m’estaves esperant per a confessar-te?…

El vell retor ni reaccionà en sentir la resposta del jove:

– No “tio”, no cal. El “poli” que m’aguardava ahí fòra ya se’n ha anat.