Per a escomençar a analisar per damunt el vocabulari dels bous, en primer lloc, parlarém de que un bou es una “res”. El DCVB nos posa en coneiximent de que “res” es paraula valenciana equivalent al “cap de bestiar” català. La trobem en el “Libre dels establiments de la Cort del Justicia de la vila de Gandia” que en 1410 parla de “…degollar la res de les reses… e que se’n puxen portar aquells dita res, exceptat que la dita res no sia mardà o esquellat”. Tambe Jaume Roig en “Lo Spill” escriu “Carn de res grassa / llet e los ous” o “les grasses reses / qu’eren trameses / ells les menjaven”.

I la res de la que parlem es diu en llengua valenciana “bou”, i no “toro” ni “brau”. Catalans i castellans, nomenen al mateix animal de dos maneres distintes, segons estiga o no capat. Pero eixa diferencia que fan castellans i catalans no te fonaments en llati. Pérez de Ayala, en la p. 230 del seu “Ideario etimológico”, nos diu que “Bos bovis, en latín, no quiere decir el buey, el ex toro, sino el macho vacuno; lo mismo quiere decir taurus, el toro”. Com hem vist en numeroses cites, “Bou” es la paraula valenciana absolutament predominant historicament i l’unica viva actualment, en la qual els valencians nomenem al “toro” castellà i català. I entre el “brau” i el “toro”, est ultim es el “mot català legitim”, segons Corominas, qui afig que el “que la llengua literaria hagi preferit “brau” és una preocupació fundada en ignorància de la historia…a ningú se li va acudir fins al maniàtic Careta en el seu bàrbar diccionari…”. L’us de “bou” referit al “toro” català podria ser un valencianisme de les terres del Ebre, segons podem comprovar en el llibre “Català per a periodistes de les terres de l'Ebre”, en el qual llegim: “Bou m: Toro”.

Tant “Res” com “Bou”, son paraules genuines valencianes en perill d’extincio. En el “Decret 24/2007, de 23 de febrer, del Consell pel qual s’aprova el Reglament de Festejos Taurins Tradicionals a la Comunitat Valenciana”, els “ignorants” traductors (segons paraules de Corominas) al servici dels “PePerets”, segurament “tutelats” per l’AVL, obvien que “res” es paraula valenciana, substituint-la sistematicament per “brau” i aixina nos parlen del “trasllat dels braus…”, o dels “braus participants en la festa” ¿Quin pecat hem fet els valencians per a no tindre dret a parlar i a que nos parlen en la nostra llengua valenciana?

Corominas nos diu que “en els pobles valencians…“la plaça de bous” és on fan les corrides de toros”. I es que els catalans diuen “corrides de toros” o “curses de braus” a lo que en llengua valenciana diem “corregudes de bous”, derivat evident del classic “correr bous”.

Si parlem d’evidencies del romanç valencià prejaumi en relacio als bous, hem de saber que Albal, apareix en el Repartiment com “Alboayal”: “Egidius de Atrosillo: alqueriam de Alboayal totam ab integro”, i podria provindre de l’aglutinacio de l’articul arap “al” i el romanç “boayal”, arcaisme de “boalar” o “bovalar”, paraules exclusivament valencianes segons el DCVB, i ya presents en els Furs que en “De les pastures e del vedat”, parlen de “fer boalar covinent”. Tambe en el Repartiment trobem: “J de Monso: casalia in Boatella...”. Segons llegim en la p 57 de la “Gramàtica histórica catalana” de B. Moll i Martí Mestre, es tracta d’una paraula que s’havia “servat entre els habitants que parlaven romanç sota domini sarraí”. En relacio a la seua etimología, en la p 225 de “El mundo funerario en el País Valenciano…”, llegim que “Sanchis Guarner propone derivar el topónimo del diminutivo latino “bovatella”, de “bovata”, manada de toros”. Antecedent de “boada” o “bouada” en llengua valenciana, es interessant saber que Ibn Hayyan (987-1075), posà en boca del muladi Umar b. Hafsun (Alfons) la paraula romanç “boyatha” o ramat de bous. De l’any 1275 es la cita del “Llibre de Cort de Cocentaina” que parla de “un bou loro”. “Llor” o “lloro” es un llatinisme que pot vindre de “lurĭdu” o de “laurariu”. El gasta Jaume Roig en “Lo Spill”: “les christianes / juhies, mores / negres e lores / roges e blanques”. Simonet, en la p. 316 de vol II del seu glosari demostra l’us de “llor” o “lloro” durant l’epoca de dominacio musulmana.

Com no podia ser d’una atra manera, en el mon del bou, tambe trobem arabismes. Al bou en corda, se li lliga la corda a un collar fet de pell per un correger o “badana”, de l’arap “batana”. I en valencià tenim la paraula “garocha” o galocha” per a referir-nos a la “banderilla” castellana. Jaume Roig en “Lo Spill” escriu: “he tret del corro / hon me scorchava / hi·m guarochava / la carniçera”. Carlos Ros, en “Romanç nou curios y entretengut…”,  escriu: “claven ab una tauleta / possant damunt un suret / y encaixen la galocheta / toquen à matar lo Bou”. Si “garocha”, ve de garra, que ve de l’arap “garfa”, podriem estar davant d’un atre arabisme. En llengua valenciana, un ramat de bous es una “rabera” que Corominas diu ser paraula valenciana i tortosina, “…probablement de l'àr. “rabarib” pl. de rabrab…” afegint que “…a l’horta jo només l’hi he sentit aplicat a bous (mot que també usen per a toros…)”. Jaume Roig, nos parlava de “egues, someres / molt grans raberes / ab hun mardà”.

I per ultim, tenim paraules propies de la llengua valenciana, que simplement per ser-ho, es troben en perill de ser assessinades pels “anormalitzadors” acatalanats que tots coneguem. En llengua valenciana tenim una atra paraula genuina per a nomenar a l’estable dels bous. “Bustal” es paraula viva derivada provablement del llati “bostar” compost per “bos” i “stare”, i que ha donat toponims com la “cova del Bustal” en Pobla Tornesa o la “Partida Bustal” en Borriol. Els bous mengen “ferraja” que no “farratge” en un doble error de copia dels catalans que no distinguixen les a/e neutres. Comprovem l’erro quan el 8 d’abril de 1365, llegim que El Rei Pere ratifica diverses condicions sobre el seu poblament als musulmans de Castro i Alfondeguilla i escriu: “…raïms, garrofes, figues e ortaliça; e ferraja…”. I els bous en llengua valenciana “remuguen” no “rondinen” o “rumien” com diuen els catalans. Els bous valencians ixen a “pasturar”, no a “péixer”. Si el lloc a on pasturen o bovalar es troba tancat, es tracta d’una “serrada”. Ho llegim en els Furs que parlen de “çerades o boalars”. Quan ho necessiten, els bous s’arraceren en les “mallades” i no en les “cledes”. Un grup de bous lligats un darrere l’atre es una “recua de bous” que no una “rècula de toros”. “Jonec” es paraula valenciana provinent del llati vulgar “iŭnĭca”, en la que nomenem a un bou jove i que no es entesa per l’inmensa majoria dels catalans. Els bous poden “capar-se” i no “castrar-se”, paraula en la que coincidixen catalans i castellans. I els bous “bramen”, no “bramulen” ni “mugen”. Per aixo, podem sentirs “brams” o “bramits” de bou, no “bramuls” ni “mugits”. Jaume Bleda (1550-1624), posà en boca de sant Vicent Ferrer la frase de que “L’any nou donarà un gran bram lo bou”. En “Les estillades y amoroses lletres…”, de mitant del XVI es parla de “Un sospir tamany com un bramit de ase…”. En relacio a “corro”, en la p. 113 de “Temas de antropología española” llegim que “el término corro es utilizado únicamente en las comarcas valencianas en que está vigente este tipo de fiestas de toros…”. No es referix a soles al lloc a on es tanquen els bous, sino tambe al lloc en que es corren. El bou pot pegar “topades” i “tossades”. Tossada, de “tos” que no “clatell” es una atra paraula genuinament valenciana. La trobem en “Scachs d’amor” quan llegim: “com a moltons jugar Reys a toçades”. “Carabassejar”, es una curiosa paraula present en el Dietari d’Ayerdi del s XVII. Escriu Ayerdi: “acometeren al bou, el qual ne carabasechà alguns, vist lo qual pegaren en los que portaven la corda, a coltellades, y els tals fuigqueren y deixaren lo bou solt, y anà per Valencia fent molt mal”. I per a acabar, saber que per a embolar als bous es gasten uns soports de ferro o “ferrages” a on estan les boles en material combustible. Este significat de “ferrage” es inexistent en català.

Com a conclusio, es podria dir, que la tradicio valenciana dels bous, es autoctona i d’origens iberorromans. El poble valencià s’ha encarregat de mantindre-la per damunt de la religio dels seus governants -musulmans o cristians-, per damunt de distintes formes de govern -dictadura o democracia-, per damunt de distints sistemes politics -monarquia o republica-. I es que les costums i tradicions, es troben en l’essencia dels pobles. Es el poble qui les fa naixer fent-les propies, i es el poble, qui les deixa morir, be per canvis economics, be per evolucio de la consciencia social. Historicament, les prohibicions de certs poders -tant politics com religiosos-, que es creuen posseïdors de veritats absolutes, no han conseguit mes que reaccions en contra. En la p 214 de “Cultura i estudi local a la Plana de l'Arc” llegim que “durant el franquisme -per exemple- el bou embolat va estar prohibit durant un temps”. L’any 2009, el “Consell Valencià de Cultura”, ha tingut l’honor de fer un informe intentant reeditar la prohibicio franquista. ¡En lo bonica que es la llibertat, i aplicar la dita de que “qui no vullga pols, que no vaja a l’era”!

Saumade, en el llibre citat, i en relacio a la tradicio taurina valenciana parla de “signos asociados con la fiesta popular y con el arcaísmo taurino”, afegint que “Una tradición tan viva, merecería que se profundice la investigación, un trabajo que queda por hacer”. Tingau per segur que catalanistes i acatalanats, no investigaran sobre una tradicio que separa tan clarament, com tantes atres, a valencians de catalans, es mes, faran lo que puguen, per a destruir-la. Que sapien, que el poble valencià te paciencia, segurament massa, pero que “si tant li punchen al bou, al remat tira coçes”, o “pega una envestida”.