Per a demostrar els desficacis que diuen els acatalanats, quan parlen de la dolçaina, i que hem reproduit al final de l’articul anterior, donarém una serie de cites, que posen de manifest que la dolçaina ha segut popular des d’ans del s. XVIII, havent acompanyat des de sempre totes les manifestacions de festa i alegria del poble valencià. Vorem com dificilment els “romàntics de la ciutat de València del XIX” pogueren condicionar els fets dels sigles anteriors, fins al XIV.

Joseph Esplugues nos conta en les seues memories que en 1735, “…portaren la veleta a la esglesia acompanyada ab dolçaina i tabalet, caixa i pinfano i grans vitors, i no faltaren cuets, trons i piules”. L’any 1672, en Albalat de la Ribera pagaven “a Roch Talens per lo govern del dolsayner”. El “Dietari Ayerdi” referint-se a 1662 nos conta que “…anaven los quatre nanos de la ciutat, ballant a so de dolsaina y tabalet…”. Pere Jacint Morlà (ca. 1605- ca. 1656), va escriure en “Redondilles” que “Hi hagué piules i coets, mil tronadors i femelles, gran abundància de velles, moltes trompes i molts plats. Allà prop de la Corona, lo tabalet i dolçaina tocaven la guilindaina”. En “Decimes a la festa que feren los 41 cavallers de Montesa…”, escriu d’un “home que de nit sonava / la dolçaina en les albades”. L’any 1617, els Jurats de Petrer determinaren “que porten la donsayna de la Vila de Castalla, grossa y mig ademets y una arrova de polvora” (La fiesta de moros y cristianos de Petrer). En 1599, el croniste Felipe de Gauna, nos referix unes festes del Corpus de Valencia, parlant de “como los gigantes, al son de la mussica y copla que trayan de atabal y dolsayna con dos trompetillas que concordaban muy bien el son…” (“Comedias y comediantes: estudios sobre el teatro clásico español”). Pel “Libre de provisions de la Fabrica de Murs i Valls 1529-1576” sabem que en motiu d’una victoria naval contra els turcs, l’any 1565 es feren “tres dies de festes i alegries, ço es, ensenent les torres de les muralles de la present ciutat e fent enfaronada en aquelles e logant una cobla de dolsayna e fer lo demes quen semblants festes se sol e acostuma fer”. Com la dolçaina no podia estar absent de la lliteratura del sigle d’or de la llengua valenciana, la trobem en la “Disputa de viudes i donzelles”, a on pel seu caracter d’instrument popular, pren connotacions sexuals quan es parla de que “La viuda desperta, - del ball prest amayna / Si veu que poch sona - la vostra dolçayna”. Ramon Muntaner, nos conta en la seua cronica que l’any 1328, en representacio de Valencia, anaren dolçainers valencians a la festa de coronacio del rei Alfons en Zaragoza: “…per la ciutat de Valencia, que anam ab gran companya…trompadors e tabaler e nafil e dolsayna”.

Per si no ha quedat clar el caracter popular de la dolçaina, Covarrubias (1539-1613), la cita especificament, incidint en eixe caracter, que esten a tots els instrument de vent. Ho comprovem en “Tesoro de la lengua castellana …” a on escriu que: “La música de flauta no es ejercicio ni entretenimiento de hombre noble, por cuanto priva de poder hablar teniendo ocupada la boca con el instrumento, y lo mismo se entiende de los demás instrumentos de boca, como chirimía, sacabuche, bajón, dulzaina, etc”.

Vist que la dolçaina es i ha segut un instrument popular representatiu de Valencia, podem procedir a estudiar el seu orige, per a lo qual sempre resulta interessant analisar l’etimologia de la paraula. Per aixo, hem de saber, que hi ha qui descompon la paraula en “dolç” mes un pressunt sufix “aina”, descomposicio prou dificil i impossible en unes atres paraules de la llengua valenciana acabades en “aina” com poden ser “titaina”, “polaina”, o “guilindaina”. Feta eixa descomposicio, “dolçaina”, tindria un orige, a partir de “dolç”. Pero considere llicit dubtar d’este orige, sent que respecte del so de la dolçaina, podrem dir que es “viu”, “fort”, “penetrant”, “agut”…, ara,…¿dolç? Sébastien Blaze, en “Mémoires d'un apothicaire…” (1808-1814), parlava de la “dulzayna des Valenciens” i dels seus “…sons aigus et discordans on en tire des cris…”. Sir John Carr (1772-1832), va escriure en el seu llibre “Descriptive travels…” (1811), que “The lower Valencians are very fond of a flute whith mouth-piece called the dulzaina, the sound of which to other ears is sharp and disagreeable, something resembling that of bagpipe”, volent dir que “Els valencians de les classes baixes, son molt aficionats a una flauta dita dolçaina, el so de la qual, a oits d’uns atres, es fort i desagradable, semblant al de la gaita”. Pareix prou clar que ni a Blaza ni a Carr, els pareixia massa dolç el so de la dolçaina.

Corominas, en el seu DELC, assumint el radical “dolç”, li dona orige en el frances antic “douçaine”, remetent al “Tobler-L”. I hem de saber que la primera cita que referencien Tobler i Lommatzsch, en “Altfranzösisches Wörterbuch” correspon a “Li roumans de Cléomadès”, escrit per Adenet Le Roi entre 1280 i 1294, qui escriu: “1 ot cornes et douçaines / Et trompes et grosses araines”. ¿Casualment?, l’obra fon elaborada baix el mecenage de Blanca de Castella, i “el tema del poema pareix tret de tradicions espanyoles o morisques i tots els personages principals son espanyols o sarrains”, segons escrigué Alexis Paulin Paris (Cléomadès, de Hasselt). L’argument de “Cléomadès” gira en torn a Comprart, rei musulma espanyol i Clarmondine, la seua amada, que van i tornen d’Espanya a la Tostaca en un cavall volador de fusta. Per tant, “douçaine” podria ser una adaptacio de “dolçaina” i no al reves. La segon cita cronologica del “Tobler-L”, es correspon en “Le roman de Fauvel” publicat en Paris el 1314 i diu: “Cors sonnent, trompes et araines / Vielles, muses et douçaines”. Seria practicament coetanea a la referencia valenciana de Ramon Muntaner, que podria ser la primera peninsular, sent que no es cert que en les “Cántigas de Santa María” d’Alfons X, hi haja referencia textual a la dolçaina, sino que hi ha qui la identifica en les miniatures, lo qual tampoc seria d’estranyar, perque en les “cantigues”, nos podem trobar “las figuras de un juglar moro y otro cristiano cantando a dúo”, tal i com escrigue Menéndez Pidal en “Poesía juglaresca y juglares…”.

Per aixo, es molt mes creible una etimologia d’orige arabic, tal i com mantenia Julian Ribera, filolec, arabiste i musicolec valencià, que en “Music in ancient Arabia and Spain” (1929), escrigue que “the alterations of the other names distinguise them: “surnay” to dulzaina and “zolami” to chirimia”. L’etimologia de Ribera consta tambe en “The Arab contribution to Music on the Western World”, de Rabah Salud, qui, referenciant a Farmer en “Historical facts for the Arabian Musical Influence” diu que “Other names shawm and dulçayna were also derived from Arabic “zamr” and “alzurna”. Felipe Pedrell, en el “Diccionario Técnico de la Música”, escriu en la veu “Dulzaina” que “Según el célebre al-Farabi, es un genero de Tibia o flauta agudísima llamada Surnâi, cuyo nombre significa “instrumento de fiesta y bodas”.

I anem a vore com existixen cites textuals, que donen a entendre que la dolçaina, no era un instrument propi de territoris en governants cristians. Jacquot, en “Dictionnaire des instruments de musique” (1886), escriu: “douçaine ou dulzaina (dousaine). Grand hautbois des XVe et XVIe siècles, ayant de huit- à dix-huit trous. Il fut introduit en Espagne par les Maures”. Viardot, en “Histoire des Arabes et des Mores d'Espagne” (1851) diu que “dans le pays de Valence, de la chirimia et de la dulzaina des Mores, tant de fois citées par Cervantès”. Alexandre Laborde, en “Itinerario descriptivo” (1816), escriu sobre “… los bayles al son del tamboril y dulzayna, género de instrumento árabe y peculiar de este reyno, que necesita grandes pulmones”. En la veu “Dulzaina” del Diccionari d’Autoritats de 1732 es diu: “Usaron mucho los Moros de este género de instrumento”. Cervantes, en “Don Quijote”, parla de “los dos católicos amantes” als qui acaçen els musulmans afegint: “…cuántas trompetas que suenan, cuántas dulzainas que tocan y cuántos atabales y atambores que retumban; témome que los han de alcanzar…”. Que hi havia musulmans valencians -o que ho havien segut-, que tocaven la dolçaina, ho confirma La Parra López, qui en “Moros y cristianos en la vida cotidiana…”, reproduix cita segons la qual, en 1604, “Gaspar Suleymen, nou convertit del arraval de la vila de Murla, atrobat en la vila de Gandia (...) promet el Justicia y Jurats de la vila de Gandia (...) que sonarà en la dita vila de Gandia ab dolçayna y tabals y trompeta en les festes del Corpus Xristi y octava de aquell y lo dia de la Verge Maria de agost, pagant-li lo salari que dita vila de Gandia li sol y acostuma pagar...”. En l’anonima “Historia del Abencerraje y de la hermosa Jarifa” (1565), es posa en boca del protagoniste: “Tan presto acudo a fus reales / como algunos a las zambras / y me precio de mi alfange / como otros de su dulçayna”.

Pero hi ha tambe evidencies arqueologiques de lo dit, que nos fa saber Porras Robles en la seua tesis doctoral “Los instrumentos musicales en el Románico Jacobeo”, quan afirma, en relacio a la dolçaina, que “…podemos decir que los artistas del románico lo desconocían por completo ya que no aparece ni una representación del mismo en ninguna de las edificaciones estudiadas a lo largo de esta tesis”. Ben al contrari, resulta, que en la dita “pica de Xativa”, dels s.XI-XII i per tant d’epoca de dominacio musulmana de Valencia, “destaca una escena musical en la que diversas figuras interpretan una melodía con un laúd, crótalos y un instrumento aerófono…una especie de oboe rudimentario conocido por los árabes como zolamí, que actualmente todavía sigue siendo utilizado en todo el Levante español…”.

Per tant, contrariament a lo que els acatalanats s’unflen i s’han unflat a dir, crec que els valencians podem dir sense dubte, que la dolçaina es constituix en un element etnologic de continuïtat del poble valencià. No nos la dugueren els pressunts pobles “conquistadors” de Jaume I, perque ni els es, ni els era propia, per desconeguda, ademes de que no fea falta que nos dugueren lo que ya teniem.

Pero encara podem anar mes arrere en l’orige de la dolçaina valenciana. ¿Es producte l’invassio musulmana, o era propia del poble pla valencia iberorromà en que es trobaren els pocs araps i berebers que vingueren per aci i que junt a muladis valencians, nos governaren durant 5 sigles? Si hem constatat que durant els ultims 7 sigles, la dolçaina convivia en els valencians, de la mateixa forma que ara, ¿Podria haver travessat eixos cinc sigles de dominacio musulmana un instrument d’orige anterior? (o 3 o 4 sigles, si prenem com a referencia la representacio de la pica de Xativa). Ho estudiarém per varies vies en el següent articul.