Hem vist la rivalitat entre Valencia i Saragossa en relacio a l’apropiacio de sant Vicent martir, datada entre finals de l’imperi romà i l’epoca visigotica, existint motius per a pensar que el sant podia haver segut valencià. Els motius ya exposts, podrien vore’s reforçats perque com a valencià es considerat sant Vicent en l’inscripcio de l’any 594 publicada per Pedraza en el fol 75 de la “Historia de Granada”, corresponent a la consagracio d’una iglesia durant el regnat de “Recaredus” que diu: “Consagrata est Eclesia Sci. Vicentii Martyris Valentini a sco. Liliolo Accitano Ponfc. XI. Kal. Febr. An…GL. Dni Recaredi regs. Er. DC. XXXII”.

No obstant, s’ha de saber, que els martirs eren definits com a “gladiator perfectissimus” (Tertullianus -c.160-c.220) o com a “militem Christi” (Lactantius -245?-325?). La seua mort era considerada com a una victoria per la que es guanyaven la palma “ad martyrii palmas gloriare” (Tertulianus) y la corona “coronam pro fidei meritis” (Lactantius). En el cas de sant Vicent, l’etimologia del seu nom reforçava la idea “Vincenti dabo…Qui vicerit”. La mort es celebrava com el naiximent a la vida en el regne de Deu “meritis in regno Domini reseruatus” (Lactantius) i per aixo, en el “Kalendarium Antiquum Polemei Silvii” de l’any 448, el dia del martiri de sant Vicent es celebrava com el dia del seu naiximent “Natalis S Vincentii martyris”. Podria ser, que el haver segut martirisat en la ciutat de Valencia, es considerara suficient per a referir-se a sant Vicent com a valencià, sent dificil assegurar que sant Vicent fora natural de Valencia.

La reivindicacio dels martirs era d’interes per distints motius. En primer lloc perque segons sabem pel “Dialogus cum Tryphone” de Iustinus martyr, (c. 100/114 - 162/168), es pensava que els martirs contribuien al creiximent de la fe. Posseir reliquies del “vencedor” per a venerar-lo, incrementava el prestigi del depositari, que era l’encarregat de promoure el seu cult. Entre les reliquies, estaven les corporals -sanc i cos- i les de contacte. Per a la ciutat de Valencia, dispondre del cos de sant Vicent no era qualsevol cosa, sent que era l’unic sant hispà que s’havia incorporat a la liturgia catolica universal.

Per a constatar l’importancia de les reliquies en l’epoca de que parlem, considere interesssant el fer un seguiment de les reliquies de sant Vicent, en l’epoca de que parlem. Saragossa s’enorgullia de tindre una tunica i sanc del sant, trobant-se en la ciutat de Valencia, el cos i unes atres vestimentes.

Aurelius Prudentius (348 d.C.- c.410), en el “Peristephanon”, diu clarament que Saragossa disponia de sanc de sant Vicent “Vincenti, cui sanguis hinc est”, aixina com que era sanc anterior a la seua mort, perque diu, que procedia d’una tenue efusio, que pareixia anunciar una mort proxima “tenui notasti / sanguinis rore especiem futuri / morte propinqua”. Eugeni de Toledo, (? - 657), en el poema “De basilica S. Vincentii quae est Caesaraugustae ubi cruor eius effluxisse dicitur”, amplià l’informacio dient-nos que es tractava de sanc nasal. “Nare fluente tuus hic iacet ille cruor”. Sobre a on es conservava eixa sanc, Francisco Sobrecasas, en “Ideas varias de orar…” (1681), nos diu que la sanc tacava una tunica, parlant de “La Sangre que San Vicente derramo en Çaragoça, esmaltando la Tunica Sagrada, que oy conserva y adora esta Santa Iglesia”.

La possessio saragossana d’una tunica de sant Vicent, es troba documentada per Gregorii turonensis o Gregori de Tours (538-c.594), qui en la “Historiae Francorum” nos informa, de que l’any 541, Childebert i Clotari “Childebertus…cum Chlothachario” sitiaren la ciutat de Saragossa “Caesaraugustanam civitatem cum exercitu vallant aique obsident”. Els habitants i en especial les dones, feren una serie de cerimonies, sobre el significat de les quals interrogaren els atacants a un paisà “unum de civitate rusticum ipsi interrogant quid hoc esset quod agerent”. Este els explicà que la gent portava una tunica de sant Vicent i que pregaven al Senyor, per a que tinguera pietat d’ells “Tunicam beati Vincentii deportant, et cum ipsa, ut eis Dominus misereatur exorant”. Gregori de Tours nos conta que eixes circumstancies, feren que els francs prengueren por i se n’anaren “Quod illi timentes se ab ea civitate removerunt”. No obstant, s’afig, que  Childebertus continuà conquistant una gran part d’Hispania i que se’n torna a les Galies en un gran boti “Tamen acquisita maxima Hispaniae parte, cum magnis hi spoliis in Gallias redierunt”. Vegem per tant, que Childebert se n’anà de Saragossa sense la tunica, extrem que es confirmaria en els versos d’Eugeni de Toledo, qui en el s. VII, diu que la tunica encara es trobava alli “Hic tua nunc tunica quod Christi fimbria praestat / Tactu nam salvat hic tua nunc tunica”. Inclus Francisco Sobrecasas allarga l’estancia de la tunica en Saragossa al s. XVII, segons lo que hem vist que escrigue.

Pero per document de 6 de decembre de l’any 558, sabem que “Childebertus rex”, havia decidit construir en Paris un temple “construere templum in urbe Parisiaca”, en honor de sant Vicent, “in honore sancti Vincentii martiris”, de qui posseia reliquies que havia dut d’Hispania, “cujus reliquias de Spania apportavimus”. En eixes reliquies, feu una basilica en honor de Sant Vicent, que fon consagrada pel bisbe de Paris “Germanus”, el mateix any 558 en que morí Childebertus i a on fon soterrat “ad basilicam beati Vincenti, quam ipse construxerat, est sepultus”. (“Recueil des chartes de l’abbaye de Saint-Germain-Des-Prés” -1909). Aimoinus, en “De Gestis Francorum”, nos conta que la basilica l’havia edificada, perque tenia una estola de sant Vicent “Childebertus acceptam beati Vincenti stolam Parisius defert, aedificatamque... basilicam ejusdem sancti Levitae ac Martyris dedicari fecit” ¿D’a on havia tret Childebertus eixa estola, si se n’havia anat de Saragossa sense la tunica?

I es precissament un document relacionat en el bisbe de Paris “Germanus” (496-576), canonisat l’any 754, el que pot donar-nos llum sobre l’orige de les reliquies expoliades d’Hispania per Childebertus. Es tracta d’un document anonim titulat “Translatio anno 755 et miracula” o “Translatio beatissimi Germani praesulis”. En esta “Translatio”, el cos del bisbe “Germanus”, fon traslladat des del portic de la basilica “iacuit in porticu”, a l’absit. Junt a la basilica, es feu un monasteri, conegut inicialment com “monasterii beati Vincentii martyris et sancti Germani Parisiensis episcopi”, i que hui es coneix com abadia de Saint-Germain-des-Prés. El document nos diu, que “Childebertus rex assedit / castellum Valentiam / In Hispania, quo tantus / laevita dormierat”, es dir que Childebert asedià la fortalea de Valentia en Hispania, a on el levita descansava. Afig que “Civitas obsessa diu / ignibus succenditur / Templum sancti concrematur; / cives terror perculit”, es dir que en el siti de la ciutat, succei un incendi, cremant-se el temple sant i sembrant el terror per la ciutat. Diu que els valencians, es guanyaren la clemencia, oferint-li l’estola i la tunica de sant Vicent “Cuius stolam tunicamque / obtulerunt principi / Super muros, exorantes / ipsius clementiam”. (Vol IV nº 1 de “Monumenta Germaniae historica”)

Si aixo passà l’any 541, es evident que el sermo de Just d’Urgell, que parla de “noster in stola”, ha de ser anterior al furt de Childebert. Estos fets, podien fer mes facilment entenible l’epitafi del bisbe de Valencia Justinianus (c.492- c.548), quan diu que es dedicà a edificar nous temples i restaurar els vells “Noba templa construens vetustaque rest[aurans]”, faena en la que, per la gracia de Childebert, hauria d’apretar en els ultims anys de la seua vida.

El fet que des de la ciutat de Valencia, es promoguera el cult al cos de sant Vicent, duria aparellada una peregrinacio religiosa dels pobles mes afins, que segurament dibuixaria un mapa “religios” no molt distint al mapa “comercial” de “Distribución de la moneda de Arse” que dibuixà Uroz Sáez en el seu llibre “La regio Edetania en la época ibérica”, en el qual, posant-se de manifest el comerç entre els ibers -ilercavons, edetans i contestans-, es dibuixava el contorn de l’actual territori valencià. No de bades, el mapa dibuixa la barrera natural de l’Ebre pel nort, a partir de la qual es trobaven els “iberi mixti”, “missegetes” o mesclats, separa pel sur als “batestans”, i per l’oest als “celtibers”. (vore “Els origens remots del poble valencià”). El moviment de persones, d’eixe territori “natural” cap a la “civitas Valentina”, podia haver conduit a una incipient identificacio de les persones d’eixe territori, en els avatars historics de la ciutat de Valencia.

Tot aixo, podia haver segut, independent de les divisions administratives i eclesials romanes i visigotiques, en relacio a les quals sabem, que l’actual territori valencià, estigue en primer lloc en la “Hispania Citerior” i en acabant en la “Provincia Tarraconensis”, que en algun moment es dividi en dos “conventus”, el “Tarraconensis”, segurament cap al nort del Xuquer i el “Carthaginensis” cap al sur. La “Provincia Tarraconensis”, es parti en dos a partir del s. IV, quedant-se la ciutat de Valencia en la “Provincia Carthaginensis”. Entre mig, podiem haver format part de la “provincia Augustana” (de “Maximianus Augustus”), de la que parla la versio BHL 8638 de les Actes de sant Vicent martir que hem comentat (vore “In Augustana Provincia” de Luciano Pérez Vilatela), parlant-se inclus, en la versio BHL 8638, de “Ad civitatem Valentinam que erat una provincia, ut asserunt”. Quan Toledo desplaçà com a metropolitana a la seu de Cartagena, la major part del nostre territori, formà part de la Provincia eclesial “Toletana”. Finalment, i previament a la dominacio musulmana, feu aparicio la provicia de “Aurariola”.

Sabem, que previament a l’epoca de taifes de la dominacio musulmana, la Cora de Valencia, tingue una territorialitat molt pareguda a la de l’actual poble valencià, (vore “La cohesio territorial del regne de Valencia abans de les taifes”) i coneguem que  Abd Allah, fill d’Abd al-Rhaman I, fon conegut a principis del s. IX, com “al-Balansi” o el valencià, per haver-se instalat entre valencians. (vore “L’autonomia valenciana durant l'emirat de Cordova”).

Previament a la vinguda del rei en Jaume, els d’Onda, els de Russafa, els d’Almussafes, els de Xativa, els de Denia…eren valencians. Per aixo, trobem noms en arap com “Ibn Hawt Allah al-Balansi al-Undi al-Faqih al-Allama” (1161-1224); “Ibn Galib al-Rusafi al-Balansi” (m. 1177), autor d’un “Diwan”; “Ibn Ahmad al-Ansari al-Munsafi al-Balansi” (s.XIII). “Ibn Gubayr al-Balansi as-Satibi” (1145-1217); “Ibn Dihya al-Balansi al-Dani” (1149-1235), autor de “al Mutrib”…

No hi ha dubte, de que en este sentiment de valencianitat, degue tindre prou que vore, el martiri de sant Vicent en la ciutat de Valencia. Molts valencians, continuaren sent cristians durant l’epoca de dominacio musulmana i continuaren donant cult al seu cos, com demostra la carta del monge Herman de l’any 1143, per la qual sabem que 40 monges s’havien fet carrec del seu monasteri i que un monge volia vindre a Valencia per a orar davant del seu cos “ad corpus Santti Vicentii orare”. (Vore “Els cristians valencians des del Sit a Jaume I”). El rei en Jaume es trobà en eixos cristians, els “valentini” o valencians de que es parla en la “Ordinatio Ecclesiae Valentinae” (Vore “Els cristians valencians que trobà Jaume I”), que li ajudaren a traure el regne de Valencia del poder musulmà. (Vore “Documentacio excepcional. Els cristians valencians de 1238”). Per tot aço i per moltes coses mes, crec que el poble valencià, te un important deute en sant Vicent martir. L’atencio dels nostres politics a la recuperacio fisica i historica de sant Vicent de la Roqueta nomes mereix el calificatiu de “poca vergonya”.

Image 4: marcasdefuego.buap.mx
Image 6: Source gallica-Bnf.fr