EDITORIAL

Unio, unio, unio

Provablement es la paraula mes usada pel valencianisme, especialment pel politic, pero dona l’impressio de que el terme es usat en una unica intencio: quedar be davant l’auditori. Perque pareixeria que realment l’unio que es perseguix es aquella que no es basa en el respecte mutu i en acorts per a conseguir conjuntament uns objectius; es nomes un terme buit que dona bona image de qui l’utilisa pel sentit positiu que implica, pero que a la fi no es mes que –en els parametros en els que nos movem– un postureig per a seguir dividits, quan no una excusa per a l’enfrontament.

No fara ni mes i mig que algun lider d’estos partidets valencians que naixen de la nit al mati, com si es tractara d’un esclat de foncs en terreny humit i climatologia adequada, va dir, mes o manco, allo de: “O tots en mi, o yo a la meua”, deixant mocats als representants d’uns atres partidets que tambe es presenten com a valencianistes i que havien acodit a la reunio en l’idea d’acostar postures i arribar a acorts. Resulta dificil entendre que se presente una plataforma que unix a tres partits d’ambit autonomic i a varies agrupacions o formacions politiques locals…, i que no hagen transcorregut ni dos semanes per a que se’n presente una atra en la que figura el dirigent al qui hem aludit.

Pareix que la situacio no te remei i que es impossible anar baix una unica marca. Si be les diferencies ideologiques poden ser menors, les actuacions –¿ambicions?– d’alguns d’estos “liderets” fan prou que pensar; mes, si recordem que alguns d’ells formaren part de llistes o militaren en el partit que mes mal ha fet a Valencia culturalment, economicament i politicament parlant: el de los “populares”.

Cadascu es responsable dels seus actes, i tambe de la seua trayectoria; per a blanquejar-la es precisaria un “acte de contriccio” public i creïble. Esmenar els errors i baixar dels pedestals de fanc, que a la minima se quartegen, es imprescindible per a donar credibilitat.

Si hi ha voluntat tambe ha de hi haure humilitat, i esta es necessaria per a obrir portes, fer correr l’aire, sanejar proyectes i sobre tot oferir uns objectius de futur ad esta societat nostra anestesiada per la bonança del clima. Uns objectius que han de superar lo de sempre, que han de treballar per a conseguir realment una finançacio justa que no han segut capaços de conseguir els del Botanic; desbloquejar proyectes o potenciar-ne d’atres, com el del Port de Valencia; procurar una vertebracio de tot el territori valencià, lo qual passa per modernisar i afrontar noves infraestructures; valorar el sector agricola –la seua recuperacio haura de millorar l’ecologia de les nostres terres, abocades a la desertisacio–; procurar l’autosuficiencia energetica; conseguir que s’incorporen les comarques del nort a la Diocesis de Sogorp-Castello per a evitar futurs espolis dels nostres veïns del nort –a lo que tan acostumats estan–; i, clar, velar i procurar per la nostra cultura recolzant les manifestacions genuïnes i evitant finançar des de lo public lo alie si en aço se perjudica lo propi. La llengua, per supost, ocupa un gran paper en est ideari. Pero, en conte de parlar tant d’ella, actuem; fem-ho deprenint a usar-la en propietat en tots els temps i circumstancies, fem-ho “consumint” llibres, espectaculs i manifestacions que l’usen en propietat… i, lo que es mes important, no l’utilisem com a arma front a les comarques no valenciaparlants, lo que no vol dir que no tinguen els seus habitants, despuix de casi mes de dos segles, certa obligacio de coneixer la llengua valenciana, sense necessitat d’estridencies ni de traduccions.

I tornem a la unio. Si esta se vol conseguir no hi ha mes remei que obrir-se al dialec i ser sincers en el mateix. Sino, mes val que no nos facen assistir a tant de teatre i cascu que vaja per la senda que millor li convinga; aixina, el debilitat electorat valencianiste per una volta tindra l’excusa perfecta per a pensar en allo del “vot útil”. Garantisem en eixa possible unio que el vot util siga el valencianiste, decidim que este siga qui nos represente i, si a la fi, conseguida l’unio, els de l’excusa del vot util voten centralisme i uniformisme, demostraran que estan ben al marge del valencianisme i que el poble valencià no pot contar en ells per a deixar de permaneixer subjugat i poder viure lliure de coercions i ser protagoniste sense tuteles del seu devindre. Demostraran que els importa poc este poble i que per ad ells la seua sumissio es prioritaria ara i sempre. Sense eixa unio, haurem d’acostumar-nos a anar deixant que el devindre tanscorrega, que el futur es vaja fent present, i que lo valencià siga historia o, com a molt, una cosa pareguda a una reserva espiritual de lo que en uns atres temps fon un Regne lliure i sobira.

Lea la revista completa desde este enlace.