S’ha escrit molt i variat sobre l’orige de la paraula “Mona”. De llegenda ha de ser calificada l’historia de que el nom prove del malnom d’una vella musulmana a qui dien “la mona”, que “inventà” un pastiç fet en farina molt blanca i en ous, gracies al qual es curà una reina mora d’un mal misterios. De destrellatades han de ser calificades afirmacions com la del català de Tremp, Joaquín Bastús, qui escrivia l’any 1862 que el nom de “mona” era “por la figura de Mona que solia y suele darse a la pasta o rosca que llevan los huevos”. (p 226 de “El Trivio y el cuadrivio”), que encara hui continuen mantinguent alguns, com podem vore en  “Tradicions santcugatenques” a on es diu que “El nom de mona sorgí del fet que molts artesans de l’art més dolç col·locaven micos o mones sobre el tortell”.

Una etimologia a partir de l’arap, es la que consta actualment en el DRAE, a on per a la segon acepcio de “mona” corresponent a “hornazo (rosca con huevos)”, es manté que ve “Del ár. hisp. máwna, y este del ár. clás. ma’ūnah”, que vol dir, segons Corominas, “proveiments, queviures”. Rodant sobre l’eix d’esta teoria, es troben afirmacions que parlen de que posteriorment a la reconquista, els musulmans tenien “la costumbre de regalar a sus señores una mona como presente en los primeros días de la primavera”. (“Valencia pintoresca y tradicional” de José Soler Carnicer), sent estrany que tractant-se una suposta “costum”, estiga absolutament indocumentada. S’ha de dir que en el “Vocabulista arauigo en letra castellana” de Pedro de Alcalá “horonazo de gueuos” es traduit com “Raguifa.ragaif”; (en portugues els diuen “regueifa”), “Rosca de pan” com “cahca.cahq” i “pan blanco” com “Darmaq” (d’a on “adargama”, “genero de pan darmach…que por regalo se haze” fet d’una “harina albissima” o molt blanca, segons Francisco Sanchez de Oropesa (s. XVI), mege valencià establit en Sevilla). Comprovem que res que puga semblar-se a “mona”.

L’orige a partir del llati es defes per eixemple per Corominas en el DELC, per Marcel Bataillon en “Mona: Étude etymologique” i per Caro Baroja. Segons esta hipotesis, “mona” podia ser una sustantivacio de l’adjetiu llati femeni “munda” (net, pur, fi), que, quan anava associat al pa, volia dir, un pa de calitat. L’eixemple de l’associacio el trobem en canon VI del XVI Concili de Toledo de l’any 693, en “De integra oblata et ex studio praeparata in sacrificio offerenda”, a on es diu que el pa de l’eucaristia ha de ser “panes mundos et ex studio praeparatos”, o pans nets, fins i preparats per a l’ocasio.

La substantivacio de l’adjetiu es troba en el “Elucidário das palavras, termos e frases que em Portugal antigamente se usaram e que hoje regularmente se ignoram” de Viterbo (1744-1822), en document del monasteri portugues de Pendorada a on es parla de “Sete mondas centêas pera vós, e pera a manceba: e darem-vos raçom de vinho d’adega…”. Viterbo, definix mondas como “michas, pão pequeno, de centeio, ou milho, e de toda a peneira, que ainda hoje se costuma dar aos pobres nas portarias das ordens monacais” o pa chicotet de centeno o mill que encara es gasta en les ordens monacals, per a donar als pobres. Es curios trobar que en el “Dicionario fraseoloxico siglo XXI castelan-galego” es llig que “ser a do demo e a mona” equival a “Merienda”, aixina com que en “Dicionário hebráico-portugues”, Rifka Berezin traduix una paraula hebrea com a “monda, retirada de ervas daninhas; celebraçao de jubileu”.

L’orige a partir del llati “monda”, exigix la reduccio del grup –nd a –d,  de “monda” a “mona”, de forma analoga a l’evolucio de “candela” a “canela”, fet que varem estudiar en “El ‘mossarap’ i les caracteristiques del romanç valencià prelliterari”, comprovant que esta evolucio era propia de la llengua valenciana prejaumina. No obstant, es dona la casualitat de que “mondar”, en el significat de netejar, es precisament una paraula viva en llengua valenciana en la qual no s’ha donat eixa reduccio. Eixa no reduccio, es troba present en l’expressio “fer monda”, que vol dir netejar les cequies, encara que tambe es poden “mondar” nesples o faves i tampoc es donava en 1269 “el çarig (safareig) que sia mondat…” ni en 1275 “e que faça mondar les cequies…” (“Llibre de la Cort del Justícia de Cocentaina”) ¿Podria ser que s’haguera produit la reduccio en un significat i no en un atre?

Pero encara podriem tirar arrere, a epoca dels ibers valencians, i trobar l’orige etimologic del la paraula “mona” en un “munno” - “munna” prerromans, orige de moltes paraules en coincidents caracteristiques morfologiques. Si atenem a l’orografia, per eixemple, en euskera, “muño” vol dir lloma; “mun”, tossal i “munaizka” tossal menut. “Mona” es un lloc d’una montanya sobre Oporto i en territori valencià, “La Mona”, es el nom de tossals de Xabia, Xativa i Lliria, existint tambe en alguns llocs accidents orografics en el nom de “Moneta”. Segons Corominas, “Mona” es tracta d’un terme que detecta “en altres pobles no lluntans des de Dénia a Ontinyent i amb el sentit de ‘turonet’, mot d’origen incert, aquest (probablement heretat del mossàrab)” (“Congres Internacional de Toponímia i Onomàstica Catalanes (2001) València”). Existixen variants com el tossal de “Monyo” que es troba en Benifallim i el de “Monyinos”, en Aigües de Busot. En epoca de Jaume Roig, havia de tindre un significat ben viu, per quan en el seu “Spill”, nos parla de “hun vell monet / o çerronet”. Es interessant coneixer que en l’Hispania romana s’ha detectat un cult prerromà a les “Matribus monitucinis”. Els prerromans “munno” - “munna”, podrien ser l’orige etimologic de paraules valencianes com “monyica”, “mondongo”, “bonyigo”, “bonyiga” o “monjoya” (fita de pedra). Crida l’atencio el llegir que en “La Sénia”, “la paraula manjoia designa una especie de mona de pasqua” (p 10 de “La cuina de les Terres de l'Ebre…” de M.Carme Queralt). Observem per tant, que una raïl prerromana pot trobar-se present, tant en elements naturals com artificials, coincidint tots ells en una forma arredonida i que sobreix com un bony.

En relacio a esta ultima proposta, pot ser significatiu que les hipotesis etimologiques a partir de l’arap i del llati, expliquen prou dificilment la “mona” en que els valencians nomenem a una caguerada de considerable tamany i forma redoneta, cosa que aclariria l’orige prerromà. ¿Podria ser la semblança morfologica la que justificara l’orige etimologic de la mona gastronomica, que en cas de referir-se al pastiç, es voria reforçat pels significats llatins i araps?

Encara farem una ultima part, per a parlar d’algunes cosetes que no poden quedar despenjades de la Pasqua de la mona valenciana, com es el joc de la milocha.