COMENCEN LES AVENTURES DEL “PLENARI”

A raïl de la proclamació d'Adolfo Suárez González com a President del Govern en ciernes, en el més de juliol de 1976, comencen els moviments polítics dels partits en la clandestinitat, que varen ser tots autorisats pel president, fins i tot el Partit Comuniste d'Espanya (PCE), que va presidir, el nomenat Santiago Carrillo.

En este nomenament (el de Suárez) comencen les dissensions entre els distints partits polítics i el president del govern. Ya es van posicionar molts polítics, fins al moment en la clandestinitat silenciosa, per a tractar d'assegurar-se un lloc en les Corts Generals i en el Senat, la formació dels quals vindria despuix de les primeres eleccions democràtiques produïdes en Espanya despuix de la mort del dictador general Franco.I Valéncia, per mediació d'Emilio Atard i Manuel Broseta Pont, els dós de l’UCD, (partit de Suárez) no es priven d'opinar en els següents térmens sobre el gabinet format pel president Suárez: “en categoria de directors generals i subsecretaris, pero que carix de l'eixecutòria capaç de recuperar l'esperança tàcita que partix de l'oposició tenia en el resultat definitiu de la gestió dels reformistes”

(De Albiñana a Monsonís, agonía del pueblo valenciano…Vicente Ramos, Valéncia, 1981). Ni que dir té que el restant dels partits que intervindrien en els primers comicis electorals eren, pràcticament tots, de declarat signe esquerriste: PSOE, PCE, PSP, Independents PSOE, CIC, PSPV, i uns atres.

Els noms que representaven ad estos partits eren sobradament coneguts durant el règim franquiste com a pertanyents, en la seua major part, a la Falange Española Tradicionalista i de las JONS, partit creat per el falangiste José Antonio Primo de Rivera, de marcada deriva de dreta. Molts d'ells, també integrants en el seu moment dels sindicats estudiantils -els coneguts com el SEU-, creats en el règim franquiste i, cóm no, també alguns d'ells formats en seminaris eclesiàstics.

No obstant, molts d'estos polítics de nova traça, no varen dubtar en presumir de la seua lluita en la clandestinitat i la seua estància en presó represaliats en vida del dictador Franco, per la seua oposició al règim totalitari establit en la dictadura. Res més llunt de la realitat, a excepció de molt contats casos, com posteriorment es va conéixer.

A dir de Vicente Ramos (De Albiñana...): “Y aquí estalló la malaventura para Valencia: que los partidos mayoritarios, descarada o disimuladamente, se inclinaron en pro del catalanismo”. Ix a la llum l’estrafalari proyecte dels Països Catalans, proyecte per al que serien prioritats, ademés de la política, la reunificació de les cultures de les distintes regions (Valéncia, Mallorca i Aragó, especialment) en la supremacia de Catalunya, i dins d'esta agressiva campanya cultural, lo més important a conseguir se centrava en l'idioma, a l’objecte de perpetuar una normalisació llingüística i cultural per mig de la campanya de reconeiximent oficial de la llengua, per supost la catalana.

En el més de juliol de 1977 es reunixen tots estos grups polítics en Valéncia i s'acorda per unanimitat obrir el procés de creació del “Plenari” taula composta fonamentalment per polítics d’esquerres socialistes, comunistes, tots ells de decidida tendència pancatalaniste, que no varen tardar en acovardir a les aporegades posicions de les dretes, per supost, en gran facilitat i escassa utilisació de la força dialèctica, per la debilitat que els components de l’UCD i d'AP varen demostrar en tot el procés preautonòmic, debilitat de les dretes que es continua hui en día manifestant en la segona década del sigle XXI.

“¿I com va ser la primera mida que este elenc de parlamentaris va adoptar, puix, senzillament, ordenar la retirada immediata d'una Senyera coronada que es trobava en el saló de reunions de l'Hotel Don Jaume de Valéncia i substituir-la per la bandera catalana (De Albiñana...)”.

Las Provincias del dia 7 d'agost de 1977 comentà: “En el fondo de la sala se había colocado una Senyera en franja azul, que fue denunciada inmediatamente por prácticamente la totalidad de los reunidos: los responsables del hotel procedieron a quitar esa franja azul en toda rapidez: cuando llegaron los reunidos, el asunto ya estaba resuelto”.

¿Cóm es va resoldre l'assunt? Deixant una quatribarrada que era del gust dels assistents a la reunió.

En anex número I es transcriu el text del PROYECTE D'ESTATUT D'AUTONOMIA DEL PAÍS VALENCIÀ (1979).
En anex II es transcriu el text SINOPSIS DE L'ESTATUT DE LA COMUNITAT VALENCIANA.

Tal és la despersonalisació que es perseguia en el terme que volien falcar com a denominador del nostre Regne de Valéncia, que es va perseguir en tots els mijos a l'alcanç dels parlamentaris del “Plenari”, encara a costa del desgrat d'una gran part del poble valencià que considerava que la nostra verdadera denominació correspon a la de Regne de Valéncia.

Vicente Ramos en (Pancatalanisme...) nos diu: La denominación País Valencià, sustituyendo a la secular y jamás abolida de Reino de Valencia, empezaron a usarla en los años de la II República quienes deseaban evitar cualquier connotación monarquismos, sin tener en cuenta que la palabra reino, a la luz de la definición académica, se aplica a “cualquiera de las provincias de un Estado que antiguamente tuvieron su rey propio y privativo, Reino de Aragón, de Sevilla...”. Es decir, que la voz reino dicha de Valencia ...es de legítima ocupación sea cual fuera el régimen político de España”. Y más adelante nos aclara: “la voz país comporta eminentemente un significado geográfico, ajeno por completo a los valores históricos, culturales y espirituales del pueblo que lo habita”.

Per tant, tots aquells que en el seu temps i en l'actualitat s'empenyoren en denominar al nostre Regne com a “país...” són totalment ignorants de lo que significa, tant la paraula país com la paraula regne. Pero en el cas de “país”, les connotacions per al pancatalanisme no eren ni són geogràfiques, ni culturals, etc., són mera i políticament utilisades en la finalitat de despersonalisar nostra història per mig del proyectat genocidi cultural del poble valencià.

¿Qué es pretén en tota esta orquestació? Indubtablement la desvalencianisació i la progressiva pèrdua de la naturalea valenciana i les seues raïls culturals, dins de les quals s'integren l'història, la llengua, l'art i totes les manifestacions representatives de l'idiosincràsia dels valencians. Les nostres costums, la nostra història és la que és i, d'igual manera que els valencians no pretenem anexionar-nos cap cultura aliena a nosatres, tampoc consentim que cap expansió forànea, ni molt manco l'expansionisme català, es considere en dret a invadir-nos, com si es tractara d'una conquista bèlica en la posterior “entrada a sac i rapa”.

Si no es valencianisa nos despersonalisen i si es produïx la nostra despersonalisació perdem tota actitut de resistència i passem a ser catalogats com un poble que pot ser absorbit en qualsevol moment.

A pesar d'això, a pesar dels greus perills en que s'incorre en la despersonalisació d’un poble dins de la seua naturalea les distintes “classes de valencians” han contribuït a que els problemes derivats de la preautonòmía es prolonguen fins als nostres dies i que, fins i tot en l'utilisació errònea dels vots en les urnes, tingam que estar soportant els constants atacs a les nostres històriques raïls, fonamentalment en la mistificació de la llengua catalana i, precisament per la llengua catalana es pretén l’unificació, puix per a Catalunya lo fonamental és que tots apleguem a estar convençuts de que parlem la mateixa llengua. Hitler era també partidari d'esta tesis, puix en plena anexió d'Àustria ya va dir que... si tots parlem alemà, som únicament alemans.

I vejam quals varen ser algunes de les actituts polítiques en relació en l'autonomia valenciana.

El 11 de març de 1978, i com a resultat de la petició a les Corts Espanyoles, se li concedix la preautonomia al “País Valencià”. Prèviament ad això, en 10 de setembre de 1977, va ser oficialment inscrit en el registre de partits polítics, el grup pancatalaniste Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN), partit que anava a tindre una especial rellevància en tot el procés preautonòmic del Regne de Valéncia, i la lluita del qual estava plenament dedicada a l'integració del poble valencià en l’estrafalari proyecte dels Països Catalans, fins i tot recorrent pels seus manifestes relacions en el grup  català Terra Lliure.

“El simbolisme, tan nefast per al nostre poble, és evident: el citat partit sifra la seua raó de ser en la destrucció del Regne de Valéncia en l'objecte d'integrar les seues sòbres en la nova “comunitat nacional” batejada Països Catalans; País Valencià és el nom d'una segregada zona del Regne, elegit per pancatalanistes i sostingut per parlamentaris, topònim necessari per a que, en un matí de profunt carpiment espanyol, el calificatiu “valencià”, mer accident, siga substituït per “català, meta d'ambicions independentistes” (Pancatalanismo entre valencianos -en adelante Pancatalanismo...- Vicente Ramos,  Valéncia, 1998).

I, a raïl d'estes pretensions pancatalanistes, sorgix entre el poble un moviment valencianiste que seria capaç de posar als parlamentaris preautonòmics contra les cordes, fins a tal punt que en l'Estatut d'Autonomia, aprovat per Llei Orgànica 5/1978 d'1 de juliol, i despuix d'innumerables pressions en el carrer per part d'estos sectors sobre les forces polítiques preautonòmiques, es conseguix l'Idioma Valencià per a la nostra llengua autòctona; la Real Senyera tricolor, com a nostra històrica bandera i l'Himne de l'Exposició Regional de 1909, lletrat per Maximilià Thous i musicat pel Mestre Serrano, com l'oficial per a la nostra Autonomia. Pero no pot conseguir-se el nostre històric nom de Regne de Valéncia per a la denominació d'esta terra valenciana, consensuant-se l'anodí de “Comunitat Valenciana”, maquinat en els despachos per la totalitat dels partits polítics incipients en els anys dels moviments autonòmics posteriors a la mort i desaparició de la dictadura franquista.

I Vicente Ramos nos ho diu: “(Pancatalanismo…) el valencianisme polític, fins i tot el de sentit més lliberal, havia vingut sent tachat de reaccionari per els qui veen en ell una competència, encara que, tan sols en la categoria de possibilitat remota. Amprar en tal cas l'expressió Regne de Valéncia casi equivalia a reforçar l'acusació de l'enemic, que no deixaria d'interpretar lo de Regne com una afirmació monàrquica. I, en este sentit, l'expressió de País Valencià va constituir una oportuna adaptació” i, afig Vicente Ramos “oportuna e ignorante y hasta cobarde, tales como, en 1977, ocurre”.

A pesar de lo establit per les forces polítiques en el primer estatut d'autonomia, les esquerres (partits i sindicats) continuen denominant la nostra Comunitat en el antiestatutari “País Valencià”. Pel contrari, les forces polítiques de dretes no tenen cap interés en denominar a la nostra terra com a Regne. Fins i tot Aliança Popular del Regne de Valéncia va passar a denominar-se AP de la CV., despuix PP de la CV.

En relació en la Real Senyera, ademés, en molts ajuntaments dominats per les esquerres i fins i tot per les dretes, es continua exhibint en els seus edificis i actes culturals i polítics, la màrfega “quatribarrada” catalanista (“màrfega” matalaf de fulls de pallofa de dacsa que s'utilisava com a llit en les barraques valencianes per les famílies en escassos mijos econòmics de vida. Els fulls de dacsa s'introduïen en unes teles llistades en roig i groc i d'ahí la similitut en la bandera catalana). ¿Els motius? naixen del fracàs polític en les negociacions. I nos ho recorda Vicente Ramos: “Bandera, lengua y denominación de territorio- sin olvido de la provincia. Constituyen las claves que distinguen el pancatalanismo del valencianismo, y la ambigüedad de su tratamiento ha determinado el fracaso político tanto del Consell como de la UCD, puesto que pesoistas comunistas siempre se han mostrado pancatalanistas...”. (De Albiñana...).

I el periòdic Valéncia Hui nos diu: “El poble va guanyar la Batalla de Valéncia al PSOE quan va intentar impondre a la força la bandera quatribarrada catalana, la denominació de catalana per a la llengua autòctona i el topònim ‘país valencià’ en l'Estatut d'Autonomia de 1982. El poble, constituït en multitut, va eixir al carrer a defendre les seues principals senyes d'identitat, fins que va conseguir que quedaren reconegudes en l'Estatut.

Eixa voluntat popular ferventment manifestada per mils de valencians fins a mig milló en una sola manifestació ha segut violentada, pero sense pauses fins a buidar-la de contingut, modificar-la o descafeïnar-la.

L'afirmació de “Fes tu la Llei i deixa'm a mi el Reglament” s'ha aplicat a consciència, premeditació i desllealtat en el cas de les senyes d'identitat valencianes, especialment en lo referit a la terminologia ‘país valencià’ i denominació de l'històrica Llengua Valenciana.”

La denominació de Comunitat Valenciana es consensua en la “moqueta” -és dir, els despachos- per una série de parlamentaris que, carint de tota rigorositat històrica del nostre Regne i en funció de les ambicions polítiques de tots aquells incipients partits, es decanten per les concessions al pancatalanisme imperant, perpetrant, en això, la major traïció preautonòmica sofrida per la nostra terra. Despuix... vindrien mes traïcions, pero d'elles ya parlarem més avant.

I conseqüència de tots estos genocidis, barbaritats històriques, que el pancatalanisme anava teixint sobre la nostra història i cultura, naix el moviment més important que el valencianisme va constituir en les albors de la democràcia. Si fins al moment no s'havia produït esta reacció de valencianisme va ser perque durant la dictadura no va aparéixer per cap costat el moviment pancatalaniste. Els catalans prou tenien en estar callats i aprofitar-se de les prebendes en les que es mimava la seua economia i dels privilegis que gojaven demanant-se de la política proteccionista del franquisme de les regions industrials.

Be és cert que durant el franquisme solament es reconeixia com a llengua pròpia de l'estat l'espanyol. No cabia la possibilitat de que en cap centre escolar ni organisme públic poguera utilisar-se la llengua valenciana. No obstant això, la nostra llengua va continuar transmetent-se de mares a fills, com en moltíssimes sigles preterits es va fer, mantenint-se viva la seua utilisació entre el poble pla, transmissió que nos ha servit per a que hui (fòra de les institucions que obliguen a l'utilisació del català,) podem continuar utilisant l'autèntica llengua valenciana heretada dels nostres antepassats.

Pero tornem la vista arrere i entrem de ple en els acontenyiments que es varen produir, en contra de les idees pancatalanistes que, per al nostre Regne de Valéncia, tenien els polítics i que, somerament, hem comentat en els anteriors paràgrafs. Entrem de ple en lo que es va conéixer com…

Continuarà…