L’orige de totes les mentires que s’han escrit sobre la llengua dels moriscs del territori valencià, es troba per a variar, en el “mestre indiscutible” i “català de Sueca” Joan Fuster, qui escomençà a extendre-les en “La lengua de los moros valencianos” (Levante, 31-X-1958), continuant en “Poetes, moriscos i capellans” (Valencia, 1962).

Robert I. Burns, en “La muralla de la llengua”.- (1976) mantingue que Joan Fuster havia aplegat a la conclusio del “unilingüisme àrab dels moriscos”, a partir de “la vella col·lecció de documents de Boronat”, referint-se a l’obra “Los moriscos españoles y su expulsión”, de Pascual Boronat i Barrachina, publicada l’any 1901. Segons Burns, previament al “descobriment” fusterià, els historiadors es dividien entre els que mantenien “que en general els musulmans només parlaven romanç, mentre que la llengua àrab era confinada a un nombre insignificant d’erudits i funcionaris”, i aquells que dien “que la població de l'Espanya musulmana era bàsicament bilingüe, i que el romanç era la llengua més dominant o domèstica”. La mentira fusteriana vingue a enredrar-ho tot, establint-se com a dogma.

Establit el dogma del “profeta” i convertits els llibres de Fuster en texts normatius, eren previsibles les consegüents cabotades reverencials dels acolits, que no es feren esperar. L’any 1980, l’il·l·lustrissim Ferrando, parlava en “Consciencia idiomática i nacional dels valencians” del “caràcter pràcticament monolingüe dels moros autòctons”. Dos anys mes tart, el català Josep Mª Nadal, en “La conquesta àrab i la llengua catalana”, mentia i manipulava dient que “Que els moriscos dels segles xv i xvi només parlessin arab indica, sens dubte, que abans de la conquesta catalana els arabs ja només parlaven arab i que, conseguentment, el mossarab de Valencia havia desaparegut al llarg de la dominació arab -fóra impossible que després del 1238, quan el catala era la llengua dominant, els ‘arabs’ parlessin arab i que, en canvi, abans del 1238, quan l'arab era la llengua dominant, els ‘arabs’ parlessin romanç”. Ara… ¿qué podem esperar d’un element que diu ‘arabs’ a tots els habitants de la Valencia prejaumina, per moltes cometes que pose? Pero l’aquelarre no havia fet mes que començar.

La mentira anava a ser agotadorament repetida pel consabut cor de mones de la “paraeta”  universitaria. L’any 1984 li tocà a Carmen Barceló en “Minorías islámicas en el país valenciano” i en 1989 a Germà Colón en “Español y catalán juntos y en contraste”. I aixina, podriem continuar i no parar, perque a partir de la gran conclusio del “mestre”, l’obligacio dels incondicionals consistia en fer-li costat, afegint mes “proves”, que nomes eren bones si conduien a identica conclusio.

Per a demostrar la mentira del dogma sobre el “unilingüisme àrab dels moriscos” anirem per distints camins. Per una banda vorem lo que diuen persones de reconeguda solvencia que ho han estudiat, aplegant a conclusions molt distintes. Per una atra banda, posarém de manifest referencies textuals molt claretes d’epoca dels moriscs, que peguen un bon rebolco a les mentires catalaneres. Escomençem pel principi.

Ya en 1971, Harvey, L. P, escrigué que el dialecte arap de Valencia es trobava en un estat altament inestable “a highly unstable state”, sospitant l’existencia de bilingüisme (“The arabic dialect of Valencia in 1595”. Al-Andalus, XXXVI, pp. 81-113). Deu anys mes tart, el catedratic d’historia de l’universitat de Murcia Juan Bautista Vilar, a la vista de les “ordinaçiones” del del bisbe Tomás Dassio (cap a 1580), a on es mana que es done “traslado los dichos nueuamente conuertidos… en lengua valenciana, o de la manera questan (es dir, en castellà), o de la manera que ellos mejor lo pueden entender”, parlava de que “el bilingüismo se hallaba generalizado entre los moriscos de la diócesis de Orihuela” Afig que “Comprendían el valenciano y más raramente la lengua castellana –en este caso sobre todo los granadinos inmigrados…” (“Les Morisques et leur temps”. Montpellier. 4-7 juliol.-1981).

L’any 1984, Lleopolt Peñarroja, en “Moriscos y repobladores en el Reino de Valencia: La Vall d’Uxó (1525-1625)”, conclogue que “los moriscos valencianos usaron extensamente del romance…”, parlant de “una situación de bilingüismo más o menos generalizada, con los naturales matices y excepciones”. Mikel de Epalza li feu una critica al llibre dient d’ell que era “un treball important,…amb una documentació nova, abundosa i coherent”. Mark D. Meyerson, en “The Muslims of Valencia in the age of Fernando and Isabel…” (1991), estudià als musulmans valencians durant el periodo justament anterior a la seua conversio forçosa, entre 1479 i 1516. I escrigue que “their avowed unilingualism is open to debate”, es dir, que el monolingüisme declarat dels musulmans valencians es trobava obert al debat, perque ell havia comprovat que, “The records of cases tried in the court of the bailiff general, in which Muslims appear as litigants and witnesses, are suggestive of a significant Mudejar bilingualism” es dir, que els registres dels casos jujats en la cort del Bale General, en els que intervenien musulmans com a llitigants o testics, indicaven un bilingüisme significatiu.

L’any 1994, Eugenio Ciscar Pallarés, publicà un treball titulat “Algaravía y algemía”, en el qual estudiava informacio de la Cort del Justicia de la Vall de l’Alfandech o de la Valldigna, generada des de l’any 1560 al 1609. La vall de la Valldigna contava en eixa epoca en mes d’un 75% de poblacio morisca, existint pobles de poblacio morisca exclusiva com Tavernes o Benifairó i uns atres en una important minoria cristiana com Simat o Xara. Es tractava de contabilisar i tractar de forma estadistica la presencia o no de traductor en les comparecencies dels moriscs davant de la Cort del Justicia, discriminant-los per edat i sexe. Nomes una frase del treball es prou per a que la mentira catalanera sobre el “unilingüisme àrab dels moriscos” pegue el gran esclafit. I diu: “de 791 declarantes, 20 (2,5%) necesitan intérpretes y 771 (97,4%) no lo necesitan”. Es dir, que en casos tan compromesos com la defensa front a la justicia, un 97,4 % dels moriscs declarants, varons i majors de 20 anys, es defenen en llengua valenciana. ¿“unilingüisme àrab dels moriscos”? ¡Si senyor! ¿Per qué sera que estos acatalanats no n’encerten una? ¿Sera que demostrar la mentira de l’orige català de la llengua valenciana no es tan facil, per la senzilla rao de que no es pot demostrar una mentira?

Eugenio Ciscar ha ampliat el tema, en treballs posteriors com “La Valldigna, siglos XVI y XVII: cambio y continuidad en el campo…” (1997) o “Los moriscos y la justicia. Notas sobre la práctica procesal en la Cort de Valldigna” (2009). En el primer d’estos dos treballs (p 158), hi ha una frase representativa que diu que “Se ha mantenido que la algarabía era una ‘muralla’ entre las dos comunidades, que la gran mayoría de los moriscos desconocía el romance valenciano o castellano (‘algemia’) y creemos que ello no se corresponde a la realidad” (vore “La falsa muralla de la llengua”). En relacio a extendre els resultats de la Vall de la Valldigna a uns atres llocs del Regne, Eugenio Ciscar diu que que el cas estudiat, “debió ser semejante al caso de la vecina y rica llanura de Gandía-Oliva…y la próxima Pego…y es muy probable que no se diferenciara en exceso de los pocos núcleos moriscos rodeados de cristianos en la Ribera Baja…o en las inmediaciones de la ciudad de Valencia”. Concreta relacions economiques entre cristians i moriscs de tot el regne, sugerint que el  bilingüisme havia de ser important en “localidades de poblamiento mixto” com “Gandía, Oliva, Fuente Encarroz, Simat, Alzira, Corbera, Manises, Mislata, Paterna, Villamarchante, Betxí, Castellón, Segorbe, Borriol...”

Finalment, citarém a l’historiador hispaniste francés Bernard Vincent, qui escrigue en relacio a l’articul de Ciscar Pallares que “Sus conclusiones sobre el amplio bilingüismo de los moriscos, particularmente de los hombres, y sobre los conocimientos del árabe por un sector de la sociedad cristiana en la zona de Valldigna van en el mismo sentido que mi estudio” (“Reflexión documentada sobre el uso del árabe y de las lenguas románicas en la España de los moriscos (ss. XVI-XVII.-1993). Bernard Vincent aplegà a esta conclusió en acabant d’haver estudiat 569 declaracions inquisitorials de moriscs de Carlet, Benimodo y Benismuslem. Es curios que també es carrega la teoria oficial catalanera que parla d’excepcions de moriscs bilingües en les ciutats, comprovant que “Los moriscos de Benismuslem, hombres y mujeres, son todos capaces de responder en lengua romance a las cuestiones de los inquisidores”, quan Benismuslem en eixa epoca, “no tiene más que 100 a 120 habitantes”. Es pregunta sobre “¿cómo imaginar que la situación en 1609 haya sido idéntica a la de 1500 o de 1525?”, quan hem vist que els acatalanats assimilen la situacio de 1238 a la de 1609, i parla de “toda la riqueza de una gama que iría desde el morisco estrictamente monolingüe al morisco perfectamente bilingüe”, faltant-li concretar que el monolingüisme podia ser tant d’arap com de romanç.

Per a acabar en esta part de l’articul, i vist el ridicul espantos en que queda la teoria catalanera sobre el “unilingüisme arab” dels moriscs del territori valencià, hauriem de preguntar-nos sobre les raons per les quals els catalanistes i/o acatalanats han aplegat a conclusions tan absolutament falses. Al respecte, Ciscar Pallarés ha posat de manifest que Joan Fuster es basà en el llibre de Boronat, i que en ell es conté documentacio poc objetiva i interessada, donat que “la gran mayoría de documentos que recoge aluden a los moriscos desde la óptica del control político y de la asimilación religioso-cultural”. Seria una cosa pareguda a que un historiador del futur traguera conclusions sobre el present, exclusivament a partir de l’informacio de fulles parroquials o del BOE.

Per una atra banda, les atres “proves” aportades pels “hooligans” i “cheerleaders” o animadores de Fuster, consistixen en una rastrera de cites de moriscs que no sabien romanç valencià o que ne sabien molt poc, sent facil endivinar que s’amaguen les que van en sentit contrari o se’n trau alguna per a mostrar-la com a excepcio. S’obvia intencionadament que en Valencia existien descendents de “sarraceni de natura”, de araps o nortafricans -almoravits o almohades-, que era prou difícil que parlaren en romanç valencià. Ademes, pareix que no sapien que les fonts conten normalment excepcions o coses excepcionals. A l’animadora Carmen Barcelo li direm que una rastrera de cites de distints eclipses de lluna, en absolut demostren que la lluna estiga sempre eclipsada.

En en següent articul d’esta serie comentarém alguna de les cites textuals airejades i manipulades pels acatalanats, presentant-ne unes atres que no deixen lloc a dubte.