"E quan vim nostra senyera sus en la torre descavalgam del caval, e encreçam nos ves l'orient, e ploram de nostres uyls, e besam la terra per la gran merce que Deus nos havia feyta". Aixina descriu Jaume I en el Llibre dels Feyts el moment en el que va vore la seua ensenya real bibarrada que els musulmans havien issat en senyal de capitulacio en la torred’Ali Bufat (en acabant del Temple).

Ensenya bibarrada, conve subrallar, no el fals ‘peno de la conquesta’ que els reescrividors d'historia intenten colar de forma gens cientifica i en una evident intencionalitat.

Dies despuix d'aquell acontenyiment, el 9 d’Octubre, nostre monarca fea la seua entrada triumfal en Valencia. Esta data quedà marcada en l'historia: passavem de ser un regne musulma a un cristia i, per voluntat del rei, un regne independent dins de la Corona d'Arago.

La desllealtat i ambicions patides per Jaume I ya des de chiquet per part dels nobles aragonesos i catalans, impregnats encara del ranci feudalisme, aconsellaren al rei a donar eixe pas. No podia donar mes poder, riquees, ni privilegis ad aquells que havien pretes fins i tot destronar-lo o deixar-lo tirat en les seues campanyes beliques. Miquel Adlert ho descrigue aixina: “Era la lluita del poble i la Corona contra la soberbia de la noblea”.

Jaume I dotà al Regne de Valencia de Furs propis, marcant la diferenciacio clara dins de l'organisacio politica-juridica de la Corona d'Arago. “Creure en la unicitat de la Corona d’Arago com un sol estat, per ser rei unic, es un espellisme per la contemplacio de Castella, on el monarca equivalía a l’unitat, contra la significacio que tenía en la Corona d’Arago d’unio; unio i no unitat ho diu el privilegi de Jaume II. I dins de la Corona d’Arago no es dubtava que l’unio no era unitat, i per aixo, durant l’activissima politica diplomática entre els estats de la Corona d’Arago durant l’interregne, diuen embaixadors als representants que un estat envía a atres”, aclarix Miquel Adlert.

Es per aixo que ya des del primer centenari de la conquista (1338), els valencians festegem el 9 d’Octubre, una festa que mos recorda lo que som i no lo que atres volien que forem.

Malauradament portem anys en els que esta jornada se veu manculada per aquells que preferixen vore este territori subjugat a un atre en una atra cultura, llengua, tradicions i personalitat diferents.

Per a conseguir eixe fi, als seus partidaris no els importa mesclar-se en la processo civica en els que han vingut, durant decades, eixint al carrer per a manifestar el seu orgull de ser valencians. Com si d'una carnestoltes fora, s'emmaixqueren de fals valencianisme per a aparentar lo que no son, i aixina, baix eixe disfras, atraure a qui es deixa enganyar a la seua causa.

Durant el restant de l'any, estos mateixos disfrassats son els que financen la manipulacio historica i llingüistica en el sistema d'ensenyança, els que promocionen actes ludic-festius que promouen els “països catalans”, els que se burlen del nostre Estatut denominant ‘catala’ a la llengua valenciana, els que desprecien nostra Senyera en actes i fins en organismes publics a on governen, els que s'entreguen a entitats llingüistiques d'atres comunitats per a unificar en ells nostra llengua i que passe aixina a ser considerat un simple dialecte, els que gasten quantitats ingents de les arques publiques valencianes per a subvencionar la megalomania catalanista.

Pero no, el valencianisme no se defen en una careta. I a pesar de tots els amanys i els diners invertits aplegarà el dia en el que se'ls caura la maixquera.

Mireu-los. Son perfectament identificables. Pels matins acodixen en senyeras al 9 d’Octubre i per la vesprada se sumen a la sinistra carnavalada del braç dels que apleguen en autocars subvencionats a tractar d'expandir els seus dominis.

Conve denunciar-ho. Hi ha molts que viuen confosos. I es que, com dia Mark Twain, “es mes facil enganyar a la gent que convencer-la de que ha segut enganyada”.

Els valencians, en general, no volem una atra cosa que ser lo que som: valencians. Estem pagats de nostra historia, llengua i tradicions. Ser un poble que desija continuar proyectant-se al futur recolzant-se en el llegat dels seus antepassats. I ho reivindiquem cada 9 d’Octubre. Lo atre es una carnestoltes fraudulenta.