En els dos articuls anteriors hem vist toponimia del territori historic dominat pels castells de Morella, Cervera, l’Alacaten, Culla i Ares, documentada anteriorment i simultaneament a la conquista de Jaume I.

Entre eixa toponimia, com es llogic, hi ha de diversos origens, no existint el minim dubte de que l’immensa majoria es d’orige prerromanic o romanic, deguent-se incloure en el grup romanic, aquella que sol etiquetar-se com a “mossarap”.

Una chicoteta part d’eixa toponimia es d’orige en l’arap, que no “toponimia arap”, per haver-se integrat plenament en el romanç valencià una volta passat pel seu garbell de normes que modifiquen i adapten. Entre esta toponimia podriem trobar “ALCOLEA”, de l’arap “al-qulaya” o el castellet; “ALFORRE”, de l’arap “al-hurra” o la lliure o franca, assimilable a Vilafranca; “BENIFASSÀ”, de l’arap “Ibn Hassan”; “MALEFA”, de l’arap “maliha”, la bella o fermosa, assimilable a Vilafermosa; “OLOCAU”, que podria tiendre orige en l’arap “al-uqab” o la costera o en els “olcaldes” prerromans. Tambe es discutix l’orige arap de toponims com “LLACOVA”; “CORACHÀ”, que podia estar relacionat en el llati “coratiam”; “BENAVIT”, que recorda els distints “Benaventes”, “Benavites” o el “Benavento” italià; “ALCORBA”, que podia incloure el romanç “corba” o “AVINSILONA”, que podria ser d’un arap “Ibn Silona” que podria estar relacionat en el nom llati “Silo” (Siló/Silona), que dugue un rei asturià

La covivencia de l’arap i el romanç, es posa de manifest en toponims clarament hibrits com “ALCANTARELLA”: de l’arap AL-QANTARA o el pont + sufix diminutiu romanç ELLA; “ALMENARELLA”: de l’arap AL + llatí MINAE +  sufix diminutiu romanç ELLA o “GIBALCOLLA”: de l’arap JIBAL o montanya + el llati COLIA o tossal.

En relacio a la toponimia que alguns etiqueten de “mossarap”, podem citar “REGACHOL”; “PUACHOL”; “VINACHO”; “CAMPELLO”; “ORTIELLO”; “PARDOS”; “ESPINO” o “MOCHELLOS”. Hem de saber que en uns casos es tracta de toponimia no evolucionada o adaptada, que conserva formes molt antigues del romanç, tractant-se en uns atres casos del fet de trovar-nos en una zona de transicio de entre el valencià i l’aragones. La toponimia “mossarap”, es l’unica toponimia romanica que els acatalanats destaquen, per a fer-nos creure que si els valencians de l’epoca parlaven en romanç, eixe romanç era molt distint de la llengua valenciana, que el dogma manté que dugueren els catalans.

En relacio a la toponimia que conserva formes no evolucionades o adaptades, es evident que la seua presencia en el s. XIII no implica en absolut que siguen formes caracteristiques del romanç que parlaven els valencians d’eixa epoca, significant exactament lo mateix que la seua presencia actual. El fet de que els valencians pugam anar a una “lloma” de la partida del “llombo”, a menjar-nos un entrepa de “llomello”, mentres acariciem el “llom” d’un gos, no indica que en cada moment parlem distintes llengües de distintes epoques. Simplement indica que parlem en llengua valenciana.

A la pregunta sobre la “nova” toponimia dels conquistadors, hem de dir que es detecta algun minim canvi toponimic. Un d’ells es per un canvi d’amo. La “TORRE DE VINRABI”, d’on en algun moment degue ser “senyor” el judeu Ibn Rabi, passà a ser la “TORRE D’EN BESORA”, perque a partir de l’any 1269, tingue com a nou “senyor” a “Guillermus de Besora”, qui l’any 1274, otorgà carta pobla a furs de Saragossa “ad bonos foros et usus et consuetudines Cesarauguste”. Hi hague una important resistencia al canvi de nom, sent que en 1303, encara es parlava de “Turrem de vina Rabino”. Un atre es el “RIU DE LES TRUITES” o “hereditas dicitur Rivus de las Truytas”, que Blasco de Alagón dona a repoblar l’any 1239, que passà a ser “VILAFRANCA”, i que en 1263 ya era nomenada “Villafrancha”. Finalment, tambe Blasco de Alagon donà a repoblar “GALINTORT” o “locum in termino de Morella qui dicitur Galintort”, passant molt pronte a nomenar-se “CASTELLFORT”, nom ya documentat en 1260 com “Castelfort”, segurament pel seu impotant castell d’orige romà.

Comprovem que la “nova” toponimia dels conquistadors, es ben pobra al costat de la toponimia valenciana que es conserva i perdura. No podem deixar de dir, que si fora certa la pretesa relacio entre “repobladors” i llengua, tota esta zona hauria de ser de llengua aragonesa/castellana, pel fet d’haver-se “repoblat” en sa major part a furs d’Arago (Corachà -1235; El Boixar -1236; Vilafranca -1239; Castell de Cabres -1239; Benassal -1239; Ares -1243; Culla -1244; El Forcall, -1246; Vistabella -1251…) i inclus Morella a furs de Sepulveda. No obstant, el significat dels termes “poblar” i “repoblar” ha segut replantejat ultimament, per no tindre sentit pressuntes substitucions massives de poblacio, en el sentit de que “Es obvio i comúnmente aceptado por la mayoría de los historiadores, que al término “repoblar”, hay que darle el significado de “organizar”. Está claro que estas ciudades no se hallaban despobladas, y sin que neguemos la realidad de nuevos pobladores, la pretensión de la monarquía es organizar y consolidar políticamente estos territorios” (“El Bierzo en la época de Alfonso III” de M.C. Rodríguez en  p 152 de “La época de Alfonso III y San Salvador de Valdediós”). Sera un tema a profundisar. Esta idea de continuïtat de la poblacio anterior “reorganisada”, es l’unica que explica la continuïtat toponimica.

Per a acabar, anem a fer un passeig virtual que un valencià podia fer anteriorment a la vinguda del rei en Jaume, gastant el vocabulari romanç present en la toponimia documentada en eixa epoca. Aixina, un valencià dels s XII i XIII, que caminara per “valls”, “moles”, o “montanyes”, segur que s’entropessaria en “pedres”, “penyes” i “coves”. Chafaria “herbes” i reconeixeria arbres com els “boixos”. Difícilment no voria alguna “aranya” i segur que podria topetar-se en algunes “cabres”. En el seu cami, trobaria “fonts” per a beure i “torres” i “castells” en missio protectora. Coneixeria les delimitacions de les propietats per les “fites” i estaría familiarisat en una mesura com la “barcella” o en un deposit com el “cup”. Podria ser que tinguera temps per a encomanar-se als “sants”. Documentem-ho:

VALL: Es documenta com a una part del nom del poble de “Vallibona”, en territori del castell de Morella i com a paraula independent en l’expressio “Vall d’Usera”, en la Tinença de l’Alcalaten. Vallibona la trobem documentada com: “sicut vadit ad Vallibonam” (1157); “et includit Valipon” (1194); “sicut aqua de Valimona”, “ad caput Valissbone” (1197); “ad caput Vallis Ibone” (1209); “in capite Vallisbone,…iuxta caput serre Vallisbone” (1210). En Vall d’Usera: “secundum christianos Bos et secundum sarracenos Vallis Ursera” (1203). O siga, que “segons els sarraïns” es dia “Vallis Ursera” o Vall d’Usera. ¡Redell, quin arap mes estrany que parlaven eixos sarraïns!

MOLA: Es troba referenciada en el conjunt “Mola d'Ares”, en el teritori del castell d’Ares: “quomodo vadit ad Molam d'Aras” (1157); “et de illis Molis d'Ares” (1194).

MONTANYA / MONT / MON: Arraïl pressent en “Montornes”: “et in Monte Roio super Montornes” (1100), “ad montaneam de Montornes” (1172), en “Monllober”: “et sicut vertunt aque de Monte Labor versus Quinque Turres” (1194), en “Monllats”: “illas forcas que dicuntur de Mont Lach et de Ribosico” (1202) “Monte etiam Lato intus stante” (1213), en “Monlleó”: “et ferit ad barranchum de Montleon” (1239) o en “Monegrell”: “descendit per barranchum de Montenigriello...” (1232).

PEDRA: La tenim formant part del toponim “Pedrafita”, hui pressent en el “Mas de la Pedrafita” o en la “Font de la Pedrafita”, en Ares: “et includit Petrafita et Quinque Turres (1194).

PENYA: Documentada en el nom de la montanya del sistema iberic coneguda com “Penyagolosa”: “Sanctam Mariam de Berrazin, Pennam Golosam, Torol” (1158); “de Penna Golosa usque ad collatum de Forcatis” (1203). Tambe en la Penya del Aranyol, en Castell de Cabres: “Alehedo, Allokaf, Mallo, Penna de Arannon” (1216).

COVA: Les Coves, fon un territori baix la proteccio del castell de Coves d’Avinromà: “et de Cova vadit terminus in serra de villari de Fredes” (1210); “Et ex alia parte usque ad Covas de Berig sicut extenditur et exit ad collatum de infurcatis” (1213) “castrum et villam de Cuellar, et castrum et villam de las Covas de Avenroman” (1235).

HERBA: Pressent en l’orige del nom de dos poblacions del territori del castell de Morella com “Herbers” i “Herbesset”: “et de Balinou et de Bel, et de Arber” (1194); “vadit ad Herber medianum, et de Herber mediano” (1210).

BOIX: Un lloc en molts boixos es un “boixar”. I “El Boixar” es un poble que es trobava en territori del castell de Morella: “sicut aqua de Valimona dividit usque ad Boxar” (1195).

ARANYA: En Castell de Cabres, es troba la “Penya del Aranyol”. “et de Coraian vadit ad fundum de Arannonali” (1210); “Alehedo, Allokaf, Mallo, Penna de Arannon” (1216).

CABRA: Forma part del nom del poble de “Castell de Cabres”, que estigue en terme general de Morella: “Cuiquidem castro de Cabres hos terminos” (1210); “et Boxar, et castrum de Capris, et Bel” (1233).

FONT: En territori que fon protegit pel castell de Morella, prop de Castell de Cabres es troba la “Font del Cup”. Esta font, en 1210, ya era la Font del Cup: “de capite Vallisbone in fonte de Cubo, et de fonte Cubi vadit ad Herber” (1210).

TORRE: Es part del nom del poble de Cinctorres: “et includit Petrafita et Quinque Turres” (1194). Tampoc “Quinque” o cinc, te pintes de massa arap.

CASTELL: Hem remet a lo dit en “cabra”, per ser l’atra part de “Castell de Cabres”.

FITA: Hem remet a lo dit en “pedra”, per ser l’atra part de “Pedrafita”.

BARCELLA: Es una de les tipiques topiques paraules mal dites “mossaraps”, que es fa derivar del llati “particella”. La Barcella era el nom d’un antic poblat de Chert, en terme del castell de Cervera: “locum illum qui nuncupatur Barcella, situ iuxta Cervariam, qua sarraceni inhabitant” (1192). Comprovem que els que habitaven La Barcella en 1192, eren de religio musulmana, lo que no era impediment per a parlar en romanç valencià.

CUP: Hem remet a lo dit en “font”, per ser part de l’expressio “Font del Cup”.

SANT: Trobem la paraula “Sant” en el nom de Sant Mateu, poblacio que es trobava en la demarcacio del castell de Cervera: “carrera qua itur de Sancto Matheo dividit usque ad vilar de Cenia” (1195). No es l’unic poble que portava nom de sant/santa durant l’epoca de dominacio musulmana, sent que tambe tenim a “Santa Pola”, referenciada per Al-Udri, (1003-1085) en la seua obra “Nusus‘an al-Andalus” com “Santa Bula”, a partir del llati “Sancta Paula”. El cap de Sant Marti tambe es troba documentat en la “Chronica Rogeri de Houedene” del s. XII que parla de “terram protensam in mari, quae dicitur Caput Martini. Deinde ante civitatem magnam, quae dicitur Denie”.

En est estudi, tambe he tingut oportunitat de documentar alguns noms de fenomens topografics valencians, que per no ser catalans están en franc perill d’extincio com per eixemple: ALTS “et vadit ferire per somos altos”, “et exit ad somos altos” (1239); CABEÇOS “vadit ferire al illum cabeço de Moncatil” (1239); LLOMES “et redit per illam lomam sursum”, et illam lomam vadit ferire ad cabeço de Venahebu” (1239); FOYES “Et ascendit in serra de Foveis” (1244), “usque ad collum altum de capud de Foya d'Ories” (1251); FONDOS “et transversat illum barranchum Fundum…” (1239), “fundum de la Scalarola” (1232), “fundum de Canalellas” (1232), “fundum del Castellar de la Cazon” (1232); DEVESES: “pro vedato seu devesa, totum illum montem qui vocantur Vallivana et Salvasoria” (1242).

Per a que es veja que la toponimia valenciana te molt a on rascar, acabe en un aperitiu d’un atra zona valenciana, estudiada per María Luisa Chofre Navarrete, en la seua tesis doctoral “Las ciudades de “Sicana” y “Sucro”: su localización a partir de las fuentes” (2002), en la que identificà alguns toponims preislamics d’Alzira com “Cabanes”, “Fantina”, “Maranyent”, “Materna”, “Mulata”, “Petres”, “Prada”, “Pranchet”, ”el Pujol”, “Tarragona”, “Tedret”, “Ternils”, “Torà”, “Toro”, “Tulell”, “Vilella”, “Lluch”, “Puig-molar”, (Pismola), “Cavall Bernat”…De Cullera com “Fragalós”, “Matada”, “Bega”, “Caminas”, “Cabeçols”, “Tollo”, “Calzada” o de Sueca com “Aiello”, “Campanar”, “Corcoix”, “Gandient”, “Junçana”, “Villella”, “Sauselles”, “Llombos”… Recordem que Mateu i Llopis va escriure que “Se comprueba la continuidad –dice- de lo ibérico, es decir, del hecho geográfico e indígena, en el período de la Reconquista, con evidente repetición de demarcaciones, límites y distribuciones territoriales varias”.

Emili Casanova, il·l·lustrissim de l’AVL, ha escrit sobre l’importancia de “la constitución de la AVL con una sección Onomástica, competente en toponimia de la Comunidad Valenciana, tanto para la de origen catalán/valenciano, como para la de aragonés-murciano/castellano”. Vegem que per a l’il·l·lustrissim, la toponimia valenciana / valenciana, no existix, perque o es catalana / valenciana, o es aragonesa-murciana / castellana. Com crec que la referencia a la toponimia “de origen catalán / valenciano”, primer “catalán”, segon “valenciano”, necessita d’una explicacio, li faig al Sr Casanova les següents preguntes: ¿Vol dir que l’orige valencià està subordinat al català? ¿Vol dir que no hi ha toponimia valenciana que no siga catalana? Ni un dels toponims vists en el present articul, pot reclamar el seu orige català, i practicament tots son anteriors a que un un sol català es deixara caure pel regne de Valencia. Sent aixina, ¿acas es “de origen catalán/valenciano” per decret de l’AVL?

El “il·l·lustrissim” Casanova continua dient que “Posteriormente al Corpus valenciano debería buscarse un convenio con las instituciones catalanas, a través de la Societat d’Onomàstica y del IEC, para emprender el estudio conjunto de toda la toponimia de origen catalán, pues básicamente, sobre todo la derivada de apelativos que es la mayoritaria, es la misma” (“Estado actual de los estudios sobre toponimia valenciana” p 195-212 de “Toponimia de España” -2010). I ahi volia vore’l yo. Vists els objectius de l’Academia ¿Valenciana? de la Llengua (¿de quina llengua?) i vist lo que diuen alguns dels molt “il·l·lustrissims”, no queda mes remei que manifestar la desilusio de que l’AVL, en els diners dels valencians, tinga com a objectiu “emprender el estudio conjunto de toda la toponimia de origen catalán”. Com per ad aixo ya están els catalans, s’evidencia que l’AVL sobra. Per a eixe viage no es necessitaven estes alforges.

Finalment, es hora de dir ben alt i ben fort, que ya estem farts de certs desgraciats que no tenen mes comboi i mes trafec, que regalar la nostra toponimia valenciana i tota la nostra cultura als catalans. Si volen fer un regal als catalans, els valencians els agraïriem que es regalaren en persona i que se n’anaren fugint d’aci, cap a la seua terra ensomiada. ¡Che tu! ¡Ya esta be!