L’interferencia entre el romanç i l’arap de la poblacio bilingüe, condui a la formacio de paraules mixtes que eren part romanç i part arap. Jaime Oliver Asín parla de “…el ambiente bilingüe de la España musulmana, en la que se producen hibridismos inconcebibles por adaptaciones morfológicas de lo indígena al árabe, o por adopción y alteración dentro de este último, de sufijos autóctonos o latinos” (p 130 de “Quercus en la España musulmana” de Jaime Oliver Asín (Al-Andalus, 24:1 (1959))

Aixina, trobem paraules d’orige llati a les que s’aglutina l’articul “al” arap com “ALGEPS” de l’arap “AL” + llati “GYPSUM”, documentada en un Privilegi de l’any 1239 “... pusca pendre e levar pedra, calç algeps, moles o rodes de molí”, o “ALMORSAR”,  de l’arap “AL” + llati “MORSUS”,  documentada en el XIII en el Blanquerna “almorsar carn rostida”. Hi han unes atres com “ALCALDERA”, de l’arap “AL” + llati “CALDARIUM”, o “ALSABÓ”, de l’arap “AL” + llati “SAPONIS”, documentades en el llibre de la Cort del Justicia de Cocentaina, els anys 1275 i 1276, en relacio a la primera de les quals, Ponsoda escriu que “els moros ja devien dir alcaldera. Es més probable açò que no que els cristians afegissen l’article àrab a caldera”, i respecte de la segon que “probablement era un obrador de sabó que ja existia quan arribaren els cristians i que l’anomenaven alçabó”. En el llibre de la Cort del Justicia de Valencia, en l’any 1284, trobem “ALCORTINA” de l’arap “AL” + llati “CORTINA. Es documenten unes atres en esta estructura com “ALGERRA”, “ALFORN”, o “ALCAMBRA”, l’ultima de les quals encara esta viva en certes zones del Vinalopó.

Tambe son hibrides certes paraules d’arraïl arap i sufix diminutiu romanç, com “TARAVELLA”, de l’arap “TARAB” o “musica” + sufix diminutiu romanç “ELLA” o toponims com “ALCANTARELLA” de l’arap “AL-QANTARA” o “el pont” + sufix diminutiu romanç “ELLA”.

El fet afecta a l’antroponimia, per lo que en la Valencia de 1280, trobem que al germà d’Abdulaciç Aben Ayet li dien “MAHOMADELL” o “Mahomadel” de l’arap “Mohammad” + sufix diminutiu romanç “ELL”, i a la toponimia en la que tenim “MESQUITELLA”, de l’arap “masjid” + sufix diminutiu romanç “ELLA”, documentada en la carta pobla de 1285 als musulmans de Perpuchent, “de Alquinencia usque ad portallum de Almizquitella”. D’espectacular pot calificar-se el toponim hibrit “GIBALCOLLA”: de l’arap JIBAL o montanya + el llati COLIA o tossal.

Federico Corriente estudià “Algunos sufijos derivativos romances en mozárabe, hispanoárabe y en los arabismos hispánicos” en “Aula Orientalis” 1 (pp 55-60 -1985). Entre els sufixos dits “mozárabes”, tenim el diminutiu generic “ell” i els diminutius despectius “ol/uč” i “o/uk”; l’aumentatiu generic “ot”; l’aumentatiu intensiu, “ó” i els aumentatius despectius “ač/acho” i “ák”; el sufixos relatius “ič” i “any” i l’atributiu “i/in”. Repasem-los.

Si escomencem pel sufix diminutiu “ell”, sabem que era un diminutiu romanç que es gastava en Valencia, perque nos ho diu Ibn al-Abbar (1199-1260), quan conta que Ibn Mugawir al-Satibi (502/1109-587/1191) li digue a Ibn Gattal -lligcas Gatell- (1077- 1145), que havia deixat fugir un ratoli, a pesar de que el seu nom era el diminutiu de gat en romanç: “wa-huwa ism al-hirr musaggir bi-l lisan al-ayami” (p 213 de vol III de “Biblioteca de al-Andalus”). Vegem que en este cas el sufix “ell” complementava al romanç “gat”, pero tambe s’unia a paraules araps. En l’Almeria de finals del XI, al-Dabi nos parla sobre “un joven llamado Muhammad” a qui “llamaba frecuentemente el alguacil judío gritándole ‘Muhammadell” (“Desinencias adjetivales romances en la onomastica  de nuestros judíos” de Millás Vallicrosa).

Eixemples del diminutiu “ell”, podem trobar-los en paraules com “anganell”, “argadell”, “baldovell”, “bornell” “casell”, “canterell”, “carretell”, “cordell”, “cistell”, “charpell”, “figatell”, “fumadell”, “fusell”, “gargamell”, “llibrell”, “mançanell”, “morell”, “mornell”, “pancell”, “pinatell”, “portell”, “rastell”, “ravanell”, “redonell”, “redondell”, “replanell”, “roncadell” o “taulell”. Pero es molt productiu en femeni, podent haver participat en la formacio de paraules documentades en llengua valenciana com “aixadella”, “alcarnella”, “arpella”, “asprella”, “baldovella”, “barcella” “barrella”, “boatella”, “braguella”, “camella”, “canterella”, “caramella”, “coradella”, “corbella”, “escampella”, “espadella”, “esquella”, “febrella”, “ferrandella”, “gamella”, “gargamella”, “gavella”, “gironella”, “govanella”, “llacorella”, “manganella”, “morella”, “musiquella”, “novella”, “negrella”, “orandella”, “pastorella”, “pebrella”, “perduella”, “piquella”, “portella”, “rantella”, “tavella”, “taravella”, “tinella”, “tramella”, “trenella”, “trepella”, “tribanelles”, “vidriella” … Sabem que es trobava en toponims prejaumins perque Ibn al-Abbar nos parla d’una “Vilella” (“Note sur la localisation du cháteau de Vilella”) i perque en una donacio als templaris del 19 de decembre de de 1210, junt al “castrum de Daymuz, et Castellum Habit”, es dir Daimus i Castellfabib, es parla de “castellum quod dicitur Serrella”, tenint-ne uns atres com “Serratella” o “Anderella”. Tambe era producciu en antroponims, trobant en el llibre del Repartiment a un “Abin Paulella”.

En la forma “ello”, la seua lexicalisacio ha contribuit a la formacio de moltes paraules propies de la llengua valenciana com “colomello”, “cuquello”, “feridellos”, “fondello”, “llomello”, “moquello”, “mosseguello”, “regomello”, “rellomello”, “tomello”…, havent segut tambe productiu en toponimia com en “El Campello”, estant documentat en antroponimia, trobant-nos per eixemple en el llibre del Repartiment a “Mohamat Auixello”, a “Ali Alamello” o a “Mahomet Passarello”.

Si continuem pels diminutius despectius “ol/uč”, el primer d’ells ve del llati -ollu > ol/uelo, i el tenim pressent perque a partir de 1021, el rei de Valencia fon Abd al-Aziz, fill de “Ibn Sansul” o “Ibn Sanchol”. Millás Vallicrosa, en “Desinencias adjetivales romances en la onomastica  de nuestros judíos”, afig els noms de “Ibn Gabirol” - de ‘Yabir’ mes la desinencia ‘ol’-, i d’uns atres judeus dits “Faquirol” o “Ferrisol”.

Algunes paraules en llengua valenciana que podrien contindre este sufix “mossarap” son “bassiol”, “barjola”, “camisol”, “cequiol”, “cabeçola”, “cequiola”, “correjola”, “figuerol”, “fillol”, “gentola”, “magrichol”, “mortichol”, “plumiçol” “pallola”, “panderola”, “picola”, “plaçoleta” “portichol”, “primichol”, “ravachol” “regachol”, “reguerol”, “riachol”, “rumiol”, “terrerola”, “verderol”, “vermichol”…En quant a “uč”, me venen al cap “serruig” o “fanguig”. En relacio al diminutiu despectiu “o/uk”, F. Corriente posa l’eixemple de “aladroc”, que fa derivar de “al-hatr/uk” o “charrador”, per la gran boca caracteristica de l’aladroc, per lo qual seria un atre hibridisme en base arap i sufix romanç. Una atra paraula que podria contindre el sufix seria “renoc” i segons Corriente possiblement “xaloc” de “salawq”, que ve de “salum”.

Passant a l’aumentatiu generic “ot” podriem parlar de “arpellot”, “cadellot”, “calbot”, “carchot”, “chicot”, “corbellot”, “parot”, “pigota”, “pechinot”, “tararot”…, i unes atres com “pardalot”, “animalot” etc. Es curios que en català a voltes li donen al sufix “ot” un caracter de diminutiu i casi sempre despectiu. Ni un ni l’atre son propis de la llengua valenciana.

En relacio a l’aumentatiu intensiu “-on/o”, Corriente cita els eixemples dels arabismes “gaido” -de “gaydun”-, i “raco” -de “rukun” als que podriem afegir “algepso” o “chicon”. En quant als aumentatius despectius “ač/acho podriem parlar de “fardacho”, “barbacho”, “borracho”, “carboncho”, “gancho”, “sangacho”, “sarnacho”, “sarvacho”, “culacho”, “macho”, “pouacho”, “gaspacho”, “penacho”, i inclus “amigacho”… Parlant de l’aumentatiu despectiu “ák”, Corrientes retrau el valencià “baldraga”, que fa derivar de base arap i sufix romanç “hatr-ak”, i que es documenta en “La brama dels llauradors”, com a paraula propia de l’horta, “que no es de paratge”.

Finalment, en relacio als sufixos relatius “ič” i “any” i l’atributiu “i/in”, es podrien posar els eixemples de “trapig”, “travesany” i “fadri”/ “fadrina”, sent que Corrientes fa vindre “fadri” de la rail arabica “hdr” + in, pretenent que el “sentido original habría sido tontuelo”.

Hi han moltissimes mes paraules valencianes que deuen la seua existencia a l’evolucio del romanç prejaumi. Per desgracia, totes eixes paraules valencianes inexistents en català, necessiten de la nostra atencio per estar en franc perill d’extincio. Si pensavem que l’AVL podia fer alguna cosa en eixe sentit, crec que ya es hora de llevar-nos-ho del cap, perque hem tingut temps de comprovar que nomes estan ocupats i preocupats, en llavar-los cara i cul als acatalanants universitaris que fa temps giraren l’esquena al poble, i als catalans.

Segurament, l’AVL i l’Universitat de “València”, estaran molt contents de que fa poc, en “Canal noi” nos adoctrinaren, sobre les “Carxofes amb cloïsses a Alcossebre”. Respecte del català “cloïssa”, hem de saber que es tracta d’un invent que no te entrada ni el “Diccionari Català-Valencià-Balear”. El Gran Diccionari de la Llengua Catalana el definix com “escopinya” -¡che tu d’escopinyà!-, i diu: “enregistrat el 1611 clouïsse com a marsellés”, es dir que en “Canal noi” gasten una paraula marsellesa, passadeta pels catalans, i deixen a banda la paraula valenciana “pechina”, en relacio a la qual l’acatalanat de Castello, Germà Colón ha escrit que “El origen mozárabe valenciano de petxina, a partir del lat. PECTEN, está asegurado a todas luces”, i que en 1418 documentà Guillem de Copons, quan escrigue “De pechina qui sta en la mar”, dient que “Pechina es un peix enclos”, que “es tota redona, mes obre e clou quant se vol”.

La paraula “Pechina” no es mes que una de les moltes paraules especificament valencianes que estan en perill d’extincio i que porten la caguila de “mossarap” per tindre “ch”. Ne tenim prou mes, com per eixemple “trapig” d’a on “trapichar”, que es un moli de moldre canyamel, del llati “trapetu”, moli d’oli o almassera; “chulla” d’un hispanorromà “suilla”; “charpell”, que es un cabaç de palma, del llati “scirpus” o junc; “clochina”, del llati “clocila”; “tocha”, d’un hispanorromà “taucia”; “reclocha” o quarta part d’un “fila” o cabal de rec; “melcucha”, dolç o dolços, antigament subjectes a impost especific; “carchata”, part del forn o pendent d’acces a una casa; “milocha” o cacherulo; “rodancha”, “galocha”, “chicon”, “porche”, “choneta”, “mecha”, “clocha”, “carchotada”, “cherna”, “cachell”, “charcull”, “cachiporra”, “chincha”, “novicher”, “alacha”…Entre els verps podriem citar-ne: “chiular”, “chillar”, “perchar”, “reguchar” o “machucar”, est ultim documentat pel Justicia, que l’any 1407 escrivia sobre una esclava que “tenia lo cap machuchat a la part squerra”. Nomes de pardalets, me venen al cap el “chauet”, el “chiribec”, el “cheu”, la “chena”, el “chorlit”, la “churlivita”, el “gavachet”… El filolec català Corominas, parlant de la veu valenciana “fachida”, documentada en el s XIV, parla de que la “ch, tan rarament pertanyent al fons primitiu del catalá, es una senyal gairebé infal·lible que una forma o mot ens ve d’un llenguatge afí peró distint de la nostra llengua” (DECLLC), afegint que l’orige nomes podia ser “mossàrab”. Per tant, segons Corominas, l’abundancia de paraules propies de la llengua valenciana que incorporen “ch”, es una mostra de que es afi, pero distinta del català.

Recordem que el profesor Bosch Vilá  parlava de “la muy antigua tendencia medieval a la pérdida de -e y -o, especialmente fuerte en el E. peninsular, y característica del romance valenciano -ayamiyya sarqiyya”. (“Notas de toponimia para la historia de Guadalest y su valle”). No obstant eixa tendencia, el poble valencià, be de forma generalisada, be per zones, ha conservat la “o” final quan li ha paregut convenient, sense que ningu siga qui, per a dir si es o no correcte. Alguns eixemples serien: “animo”, “banasto”, “bando”, “brullo”, “cano”, “caramello”, “cego”, “centeno”, “cepello”, “cervo”, “coixo”, “colmo”, “corbo”, “cuquello”, “edro”, “fardacho”, “floronco”, “fondello”, “fondo”, “cacho”, “lligallo”, “llomello”, “llongo”, “macho”, “moceguello”, “moquello”, “morro”, “moro”, “onso”, “papafigo”, “rabo”, “regomello”, “rellomello”, “sangacho”, “sarnacho”, “serrello”, “títaro”, “tello”, “tomello”, “tormo”, “torondo”, “vaso”… Hi ha qui diu que “La explicación más verosímil de tanta anomalía, parece sea la de admitir que el romance valenciano…”.

Pero s’han de tindre anomalies en el cervell, per a vore anomalies en la llengua d’un poble. En els sermons de sant Vicent Ferrer podem llegir “Ve’l-te coxo. E per ço pecquen…”. Un vers d’Ausias March diu “Ab coxo peu m’a sseguit y aturat”. Joanot Martorell pareix que se’n passa, quan en el Tirant escriu sobre “si es coxo o tort”, cometent mes d’una “anomalia” perque la “Inteligentzia” del poder obliga a dir “coix” i “borni”. Es el mateix cas de Narcis Vinyoles, que quan escrivia “a Tu anant qual cego la perdera / si va de nit, ella’s tan verdadera”, no sabia que 500 anys mes tart el seu poble continuaria dient “cego”, “perdera”, “de nit” i “verdadera”, pero que hi haurien comissaris politics que obligarien a dir “cec”, “perdés”, “a la nit”, o “veritable” (pronuncie’s “beritappla”, que queda de cine, de “tardes de cine”). ¿No sera que l’anomalia mes gran es que certa gentola vullga furtar-nos la nostra llengua i lliteratura valenciana, insultant i volent fer-nos creure que no sabem parlar i que hem d’imitar als catalans? ¿No es una anomalia ben gran que entre eixa gentola hi hagen valencians?

No podem acabar sense deixar constancia d’un ramellet de paraules patrimonials valencianes, que tambe solen calificar-se de “mossaraps”, i que escapen de les caracteristiques que hem repasat, entre les que podrien estar “andana”, “barandat”, “bresquilla”, “broma/bromera”, “carrasca”, “casporra”, “coet”, “colmena”, “corder”, “falaguera”, “folli”, “gambaire”, “herbasana”, “jumensos”, “llanda”, “pigota”, “oró”, “porseguí”, “pleita”, “rabosa”, “roder”, “serreig”, “mondar”, “roll”… i moltissimes mes.

En esta part de “L’algemia valenciana”, hem comprovat que hi han un fum de “paraules en romanç i romancismes” que son propis de la llengua valenciana, i que están documentats anteriorment a la vinguda de Jaume I. Seria interessant fer un vocabulari exclusiu de totes estes paraules, perque segurament nos donariem conte d’estar fent un vocabulari de la llengua valenciana.