Es curios saber que en tot l’ambit romanic europeu, la primera volta que es documenta l’us lliterari de la “rustica romana lingua” o romanç, es precissament en l’España musulmana. No hi ha dubte de que aixo evidencia tant el vigor que tenia el romanç en esta part d’Espanya, com l’alt nivell cultural que ho feu possible.

Sabem que Maimonides nos contà que en l’Espanya musulmana del s. XII, existien composicions redactades completament en romanç, hui desgraciadament perdudes. Pero ya es prou lo que ha aplegat als nostres dies, que son certs poemes composts per a ser cantats, escrits entre els ss. X i XIII, en els que sobre una base de redaccio en arap o hebreu, s’incorporen paraules soltes, versos complets, i estrofes sanceres en algemia o romanç. Es tracta de les “harges”, “jarchas” (cast), o “xarajat”, pressents en les “moassahes”, “moáxajas” (cast), o “muwassahat”, de les que anem a parlar.

Per a definir “muwassaha” (pl. “muwassahat”), o “cant del cinturo”, podriem dir que era una composicio estrofica poetico musical, que podia ser unilingüe en arap classic, hebreu i romanç, o bilingüe. El bilingüisme podia manifestar-se en la “xarjah” (pl. “xarajat”) o “eixida” en arap, que era la part final de la composicio que podia estar redactada en romanç, a pesar de que la llengua principal fora l’arap o l’hebreu. La “xarjah” de la “muwassaha”, podria assimilar-se a la “eixida”, “finida” o “tornada” d’una composicio valenciana, o al “estribillo” d’una castellana.

Com vegem, tractem d’una mescolança de llengues en un mateix text, gens estranya als valencians, per ser usual en territoris bilingües o en cas d’us de distinst registres. Per posar algun eixemple, Bonifaci Ferrer, germà de sant Vicent, introduia en el s. XV la llengua valenciana del poble en el text llati de la “Memoria pro fratrer Bernardo de Ribes…”, quan escrivia que “…cuilibet enim satis est de fumo assumere unum austum ‘de fum tot hom na prou de una golada’, sicut dicitur vulgo in nostra lingua valentina”. En el s. XVI, el valencià Pere Roiz, autor “Libro de los relojes solares”, introduia la llengua valenciana entre el castellà quan escrivia “A lo cual respondió el autor, en lengua valenciana, por ser natural suya, lo siguiente “En boca medida, i la bolsa estreta, nu fet en bragueta, sustenten la vida i fan-la quieta”.

L’existencia de les harges escrites en alfabet arap o hebreu en les que hi havien parts en romanç, era coneguda des d’antic, pero no podien valorar-se perque no es sabia interpretar el seu significat. Com hem vist, la translliteracio del romanç a partir de l’arap o de l’hebreu, podia donar com a resultat enigmatiques seqüencies de consonants. La situacio escomençà a canviar a partir de que Stern ne descifrà algunes de les escrites en alfabet hebreu, publicant-les l’any 1948 en la revista “Al-Andalus”. Al poc de temps, es publicaren les de la serie en arap, obtingudes fonamentalment a partir d’un manuscrit del s. XVII que arreplegava tres coleccions de texts del s. XIV. Per a fer-nos una idea de la magnitut del tema, hem de saber que actualment, F. Corriente, inventaria 69 harges romances, dividides en 26 de la serie hebrea (“Poesia dialectal árabe y romance en Alandalús” -1998) i 43 de la serie arap (“Romania arabica” -2008).

A l’hora d’interpretar les harges en romanç a partir d’alfabets distints, crec necessari insistir en les dificultats de translliterar-les, transcriure-les i finalment interpretar-les. El problema pot iniciar-se en una transmissio defectuosa de l’original. Segons R. Hitchcock, hi han texts en els que “…el amanuense reproduce fielmente el texto en lengua árabe, que él bien conoce, de la muasaja, pero al llegar a la jarcha romance, que no entiende, deforma inconscientemente su contenido”.

Per a comprovar eixa dificultat, es representativa l’historia interpretativa de l’ultim vers de la harja “H-12” d’una muassaha que Mose b. Ezra (c.1060-c.1140) dedicà a Yehuda Halevi, que ha variat segons epoca i autor, des d’una “Valencia afalagadora”, a un “afalgador a plaços”, passant per la “cora de Valencia” i acabant en una “puta que fia”. Vejam-ho: Stern en 1948 i García Gomez en 1950 translliteraren el vers com “f'lqwrh blnsyh”, translliteracio coincident en l’actual de F. Corrientes. L’any 1954, Lévi-Provençal la varià a “f'ntqwrh blnsyh”. En quant a la transcripcio, la de Stern de 1948 fon “falaguera Valencia”, que interpretà com a “Flatteusse Valencie”. Francisco Cantera la modificà en 1949 a “falquera Valençya”. En 1950, García Gómez reprengue el “falaguera Valencia”, interpretant-ho com “la aduladora Valencia”. Dos any mes tart, Spitzer interpretava el vers com “The beguiling city of Valencia”. En 1953, Stern corregí de “falaguera Valencia” a “falaquera Valencia”. A partir de 1954, desapareix la referencia a Valencia. Lévi-Provençal la transcriu eixe any com a “f-Antequera bi-l-nasiya” i García Gómez en 1965 com a “falageron bi-n-nasi’a”, o “adulador a plazos”. Solà Solé reintrodui Valencia l’any 1973, transcriguent “fî-al-qura Balensia”, o “en la cora de Valencia”. Actualment, F. Corrientes la transcriu com “fajra  bannasiyya” o “ramera de fiado”. I hem pregunte yo ¿De qui nos fiem?

La “comprensio” de les “xarajat”, revolucionà molts conceptes i obrí molts camps d’investigacio. Confirmaven que el romanç havia segut llengua lliteraria en l’Espanya musulmana entre els ss. X i XIII, lo que exigia que fora entes i parlat pel poble. Tot apuntava a que nos trobavem front a un producte de l’hibridacio cultural, en el que la “xarjah” romanç podia tindre una vida independent de la “muwassaha” arap o hebrea. Els temes presents en les “xarajat” i la seua antiguitat, nos situaven front a una llirica popular en romanç, anterior a l’occitana que no s’inicià fins al s. XII. Podiem buscar-li antecedents i considerar les possibles influencies en lliriques populars posteriors, investigant sobre els mijos de transmissio.

Mamprengam a documentar que hi hagueren “muwassahat” unilingues en romanç, aixina com l’existencia de les “xarajat” en romanç i la seua importancia en la formacio de les “muwassahat”.

L’existencia de les “muwassahat” en romanç, la certificà Maimonides, quan en el comentari a la “Mishnah” titulat “Kitab al-Siraj” (ap 1165), escrigue que “if one of these two muwassahas is in Hebrew, and the other is either in Arabic or is in Romance…”, es dir “si una d’estes dos muwassahat està en hebreu i l’atra està en arap o en romanç…”,  (p 8 de “Ten Hispano-Arabic Strophic Songs…” de B. M. Liu i J. T. Monroe. vol 125 de “Modern Philology”). Per una atra banda, al Marrakusi (1185-1228), escrigue del poeta murcià Ibn Hazmun que “No se sacaba a colación una moaxaja de las que corrían en lengua de las gentes en aquel país sin que hiciera…”, llengua que si no era l’arap en que parlava al Marrakusi, havia de ser el romanç.

El primer que explicà que la “xarjah” -o “markaz”- de la “muwassaha”, podia  compondre’s en romanç o en la llengua vulgar del poble, fon Ibn Bassam (m. 1147), qui afegi que la “xarjah”, era la base sobre la que es fea la “muwassaha”, dient que “ya’judu (l-Qabriyyu) l-lafza l-ammiyya wa-l-ayamiyya, wa-yussammi-hi l-markaza, wa-yada’u ‘ala-hi l-muwassahata”, volent dir que “al Qabri” prenia una expressio del parlar vulgar del poble o ‘amma’ (al-'ammiyya) o del romanç (al-‘ayamiyya), a la que nomenava ‘markaza’ (= “xarjah”), sobre la que construia la “muwassaha”. Les mateixes idees estan en el llibre “Dar al-tiraz fi’amal al-muwassahat” o “Taller de poesia estrofica”, escrit per l’egipci Ibn Sana'almulk (1155-1211), qui conegue a Maimonides en l’exili. Ibn Sana'almulk escrigue que “A veces la jarcha está compuesta en lengua extranjera (ayamiyya)…”.

L’us de la llengua romanç junt al caracter musical de les “xarajat”, era declarat a voltes pels autors. Ibn Ruhaym de Bocairent, n’introdui una dient “a'rabat 'an mantiqin 'ayamiyyi”, es dir “canta en llengua 'ayamiyyi o romanç”. Emilio García Gómez nos donà distints eixemples: “Mi corazón enfermo vuela como una golondrina hacia él, mientras exclamo en lengua de Edom (término que en la Edad Media era sinónimo de Cristiandad)” o “El corazón desfallece debido a su canto que aniquila, como la gacela que canta en la lengua de los Cristianos” o “Es una joven admirablemente bella, que claramente canta en su lengua bárbara (=agamí)”.

Situant cronologicament als autors de “muwassahat” en “xarjah” romanç, sabem que les primeres “xarajat” en romanç podrien haver-se escrit en el s. IX, perque Ibn Bassam diu que el “creador” de les “muwassahat” fon Muhammad ibn Mahamud al-Qabri, qui faltà entre 911-912. Segons Ibn Bassam, Ubada Ibn Ma’al Sama, mort entre 1028/1030, podia haver escrit “xarajat” en romanç. De mitant del s. XI es la primera “xarajat” en romanç que es conserva, composta pel judeu Yosef al-Katib o Josep l’escrivà, que segons Stern forma part d’un panegiric a Abu Ibrahim Samuel b. Yosef Ibn Negrella, mort sobre l’any 1042 i que fon visir del reis de Granada Habus (1025-1038) y Badis (1038-1075). Autors morts en el s. XI poden ser Ibn Arfa Rasuh de Toledo (m. 1075), Ibn al-Mu’allim de Sevilla (m. 1090), o Harun al-Asbahi al-Laridi. De la primera mitat del XII son Ibn Ubada al-Qazzaz de Malaga (m.c. 1106/1107), al-Kumayt de Badajoz, Ibn Lubbon, senyor de Sagunt, Ibn al-Labbana de Denia (m. 1112/1113), Ibn Ruhaym de Bocairent (m. 1126?), Abu-l-Abbas al-A’ma de Tudela (m. 1130), Moseh ibn Ezra de Granada (m. 1135), Yehuda Halevi de Tudela (m.c.1141), Al-Jazzar, el carnisser de Saragossa. (m. post. 1143), Ibn Baqi de Cordova (m. 1145), o Yosef Ibn Saddiq de Cordova (m. 1149). De la segon mitat del XII serien Abu Bakr b. Malik As Saraqusti, secretari del rei Llop, (p 136 de “Poesía dialectal árabe y romance en Alandalús” de F. Corriente),  Ibn Gurla de l’Algarb, Abraham Ibn Ezra de Tudela (m. 1167) o as-Sayrafi al-Ansari (m. Oriola 1162/1974?). Del s. XIII serien Al-Xabbaz, el panader de Murcia i Todros Abu-l-‘Afiyah (m. 1298). Segons pareix l’atribucio d’alguna “xarjah” en romanç a Ibn Luyun d’Almeria (1282-1349), era un error de llectura per Ibn Lubbun.

Cronologicament, comprovem que l’explendor de la moda de les “xarajat” tingue lloc en epoca almoravide. Geograficament es comprova una dispersio d’autors per tota la geografia de l’Espanya musulmana, que s’exten per Badajoz, Bocairent, Cordova, Denia, Granada, Lleida, Malaga, Murcia, Sagunt, Saragossa, Sevilla, Toledo, Tudela…, independentment de que l’identificacio respoga a lloc de naiximent o de residencia.

En relacio als motius que justifiquen el perqué de l’us del romanç en les harges, F. Corriente ha reconegut lo evident, diguent que “lo lógico es pensar que nos encontramos frente a una mera consecuencia del bilingüismo en Alandalús”. Per tant, si com hem vist, la redaccio de “xarajat” en romanç abraçà des del s. X al XIII, aixo demostra un bilingüisme que aplegà com a minim fins al s. XIII.

Image 3 i 4: todocolección