Hem vist que l’any 1264, Jaume I, dictà una disposicio, recordant que el Justicia i els juges havien d’escriure o fer escriure les querelles i les declaracions dels processos judicials en pla o romanç, lliteralment, segons eren dites “Set iusticie et iudici scribant vel scribi faciant querelam petentis et responsionem defendentis verbotenus et in plano”. En este articul nos concentrarém en l’aspecte de que les declaracions de les parts havien de reproduir-se lliteralment, la qual es troba continguda en el llati “verbotenus”, que es molt important per a que sapiam, que les declaracions dels musulmans valencians que el Justicia escrivia o fea escriure en el Llibre de la Cort, eren exactes i responien lliteralment a tot lo que expressaven en la seua llengua romanç o algemia valenciana. Com mes d’un “sabut” pot pensar que hi havia traductors, vorem com no.

S’ha escrit molt en relacio a la textualitat de les declaracions que es feen constar en els procediments judicials, aixina com sobre la seua importancia a l’hora de coneixer el romanç parlat pel poble. Podem diferenciar entre les declaracions que es feren constar en els Llibres de la Cort en estil directe “dix:…”, que suponen la reproduccio de la declaracio paraula a paraula, i aquelles que consten en estil indirecte “dix que…”, que admeten la possibilitat de que l’escrivà introduira certs matissos.

Escomençant per lo que s’ha escrit en relacio a la textualitat de les declaracions i a la seua importancia, Sanchis Guarner, escrigue que: “Però molt millor encara que els textos literaris, per realistes que siguin, la llengua parlada apareix fidelment reproduïda en les declaracions dels testimonis incloses en els processos judicials” (“Els textos dialogats, manifestacions del català col·loqial” -1980), Veny i Clar, ha escrit que “el réflex més exacte i fideligne del registre col·loquial es troba en les deposicions judicials transcrites poc després d’haver tingut lloc, amb un intent de reproducció literal” (“Introducció a la dialectología catalana” -1985). Vila i Rubio escrigue sobre “recorrer a documents de tipus jurídico-processal, els quals recullen amb fidelitat tot el que durant el procés ha estat dit” (“Importancia dels documents jurídico-processals en l’estudi lingüístic” -1987). Martí i Castell, ha escrit que “Són sobretot els documents sense pretensions literàries ni cultes els que més fidelment poden reproduir l’us viu d’un idioma” (“Producció escrita i producción oral” -1989). Montoya i Abad, ha comentat que “…les declaracions dels acusats i els testimonis durant els judicis, que contenen aquests documents, son garantia fideligna de la llengua parlada col·loquialment pels nostres antecessors…” (“Un repte per a la lingüística histórica: copsar la llengua parlada del passat” -1989).

En concret, i referint-se a l’estil o registre directe, Terrado i Pablo escrigue que “aquest registre pretén reflectir amb fidelitat les paraules pronunciades pels interlocutors. Els textos que el posseixen són testimonis inestimables de la llengua parlada s’èpoques pretèrites” (“Registres lingüístics i llenguatge notarial” -1986), i Riera i Sans ha escrit que “molt sovint, sobre tot quan reprodueix els diàlegs i les frases en estil directe, no ens podem sostreure a la conviccio que tenim exactament les paraules pronunciades davant el jutge” (“El cavaller i l’alcavota”-1987)

Passant a comentaris especifics sobre els Llibres de la Cort de Justicies valencians, Ovidi Carbonell i Cortés, ha escrit, en relacio al de Cocentaina, sobre la “polifonía del texto, quizá debido a la intención del escriba de ser fiel a lo que escuchaba” (“Marginación en el Reino de Valencia” -2003). Joan Miralles i Monserrat, comentant el llibre “Clams i crims en la València medieval segons el Llibre de Cort de Justícia (1279-1321)”, ha escrit sobre que “l’interès lingüístic dels llibres de cort és realment extraordinari i sens dubte es deu tractar d’una de les fonts documentals més representatives per a conèixer de prim compte la llengua antiga” (“Estudis romànics” nº 27 -2005). Concha Ferragut ha escrit del “Llibre de la Cort del justicia d’Alcoi”, que consta de “declaracions de testimonis, normalment gent il·letrada, fet que ens proporciona una informació ben valuosa per a conéixer les formes d'expressió mes populars de segles enrere. Aquestes declaracions es transcrivien quasi immediatament després d'haver-se produit, com mostren les rectificacions, mots ratllats i anotacions entre línies que s'observen al manuscrit. Encara que l'escrivá podia modificar les paraules dels testimonis, existia la voluntat de reproduir literalment el contingut de la declaració amb l'anotació textual de mots pronunciats en el moment dels fets”.

La textualitat de les anotacions consta en els propis Llibres. Aixina, en el del Justicia de Valencia, llegim que “Na Simoneta, testimoni, jura e  fo demanada sobre totes les coses [p]osades en los articles, paraula a paraula…”, o que “En Bernat Godayl, testimoni, jura e fo demanat sobre totes les coses posades en los articles e interrogacions, paraula a paraula, e dix que no y sab res”. El de Johan d’Ortó, qui “fo demanat sobre cascuns e sengles capi[tols] posats e contenguts en la dita [d]enunciació, paraula a paraula singularment, e neguà aquels capitols esser vers”, es especialment interessant, perque en un atre passage, el declarant es identificat com a convers “Johan d'Ortó, lo qual vos tenits pres e lo qual avie nom Hubaquer en temps que ere moro”. En alguna ocassio, el Llibre tambe fea constar les raons i motius pels quals el Justicia pensava que no era necessari reproduir les paraules d’un testic, per ser un testimoni coincident en el d’un atre, como quan “Johan Périz de Fontes, testimoni, jura e dix en totes coses e per totes axí com G. A., batiat, testimoni sobira, concor[dan]-se en totes coses al testimoni d'aquel, jasia ço que per altres paraules digues son testimoni”, es dir, que no es reproduien les paraules d’un testic, per coincidir en les anteriors d’un convers.

Com hem dit, ans d’escomençar a vore les declaracions dels musulmans valencians davant dels Justicies valencians, hem de saber que en els Llibres de les Corts del Justicia de la ciutat de Valencia, de Cocentaina o d’Alcoy corresponents al s. XIII, no es menciona l’existencia de ningun traductor. Ovidi Carbonell, en relacio al de la Cort del Justicia de Cocentaina ha escrit que “Constato además la ausencia de menciones a traductores o torsimanys”. (p 250 de “Identidades Marginales” en “Marginación en el reino de Valencia”). A pesar d’aixo, Joan J. Ponsoda, es plantejà l’hipotesis de  “Que hi havia traductor”, concloent en que “aquesta hipótesi no es gens convincent”, degut a que “entre moros i cristians hi havia situacions comunicatives espontànies en la vida quotidiana”. Es, pata a pata, lo mateix que passa en els Llibres de Valencia i d’Alcoy, en els que no consta ni una sola mencio a traductors, trujamans o torcimanys. 

En relacio a la llengua dels musulmans valencians en procediments judicials d’uns atres llocs valencians, la catalana María Teresa Ferrer i Mallol, que estudià la llengua d’un proces judicial que tingue lloc en l’horta d’Alacant l’any 1315, en el que participaren cristians i musulmans que “hi parlen i no tenen cap dificultat de comprensió”, ha escrit que “…no hi ha indicis que hi intervinguin torsimanys…” (“Un procés per homicidi entre sarraïns de l'horta d'Alacant (1315)”. Luz Ortiz García-Bustelo, ha escrit en relacio al senyoriu d’Albaida que “lo cierto es que en Albaida, se ha documentado que moros, moriscos y cristianos se entendieron directamente ante los tribunales sin necesidad de intérpretes. Y parece lícito sostener la idea de que la comunicación también se llegó a realizar en romance valenciano” (“Aculturación, cristianización y criptoislamismo en el señorío de Albaida”). Per ultim, recordem que Ciscar Pallarés ha demostrat que el 97,4% dels musulmans varons i majors de 20 anys, que declararen entre 1560 i 1609 davant del Justicia de la Valldigna, ho feren en llengua valenciana, sense necessitar traductor.

I si els cristians no necessitaven d’interprets per a relacionar-se en els musulmans, es evident que els musulmans tampoc els necessitaven per a relacionar-se en els cristians. En paraules de Carmen Barceló: “no tenim noticia que els musulmans utilitzassen intèrprets…” (“Àrab i català: contactes i contrastos” -2011). Esta Carmen Barceló, es la mateixa que en “Minorías islámicas en el País Valenciano”, llibre prologat per el “inclit” Joan Fuster, “demostrà” que els musulmans valencians necessitaven d’interprets per a comunicar-se en els cristians. Per aixo, el mateix autor que constata “la ausencia de menciones a traductores o torsimanys” en el Llibre de la Cort del Justicia de Cocentaina, afirma a renglo seguit que “Los datos que refiere Barceló, aunque tardíos (siglo XV), confirman la necesidad de intérpretes y lo arraigado del analfabetismo romance”. Al respecte hem de saber, que el llibre de Carmen Barcelo podria considerar-se com un manual de la manipulacio, per varios motius. Com hem vist, l’informacio que analisa en relacio a la necessitat de traductors es del s. XV, i no es llicit obviar que la presio cristiana eixercida des del s. XIII i el progressiu incompliment dels pactes de la reconquista, condui a que els dirigents de les zones controlades per musulmans, posaren en marcha mecanismes d’autodefensa que els dugueren a tancar-se com a grup i a accentuar les diferencies que els individualisaven. Lo que ya es surrealiste es la mescla infumable que fa Carmen Barcelo, de musulmans lliures i esclaus, valencians i forasters, que necessitaven de traductor. ¿Qué hi havien alguns musulmans en Valencia, molts d’ells dirigents, d’orige foraster o descendents de forasters que nomes parlaven en arap? Carmen Barcelo no ha descobert res que no sapierem. Ara, lo que preten Carmen Barceló es fer-nos creure que una llista d’eclipses de sol, demostra l’inexistencia del sol. I aixo no cola.

I sense mes dilacio, aportarém distints casos relacionats en la presencia de musulmans en distints procediments judicials, dels que clarament es conclou, que l’immensa majoria dels musulmans valencians parlaven en romanç valencià. Escomençarém per alguns eixemples del Llibre de la Cort de Justicia de Valencia, seguint en eixemples de procediments judicials que tingueren lloc en Alcoi, Xativa, Chivert i Horta d’Alacant, acabant en un estudi mes a fondo d’algunes de les declaracions de musulmans que consten en el Llibre de la Cort del Justicia de Cocentaina.

Com molts dels casos que anem a vore, tenen el seu orige en els Llibres de les Corts dels Justicies del s. XIII, considere necessari coneixer, que l’informacio que contenen, la tenim a la nostra disposicio des de no fa massa temps. El coneiximent public del “Llibre de la cort del Justicia de Cocentaina”, aplegà pel llibre “El català i l’aragonés en els inicis del Regne de València segons el Llibre de Cort de Justícia de Cocentaina (1269-1295)”, de Ponsoda, publicat l’any 1996, i no ha tingut publicacio exclusiva, fins a l’any 2009. En relacio al Llibre del Justicia de Valencia, l’any 2001, es publicà “El llibre de cort de justícia de València, 1279-1321: estudi lingüístic” de Diéguez Seguí i l’any 2008 s’han publicat tres volums corresponents als anys 1: 1280-1282, 2: 1283-1287, i 3: 1287-1288, 1298. Finalment, l’any 2011, s’ha publicat un molt llimitat “Llibre de la Cort del Justícia d'Alcoi (1263-1265)”. Mamprengam la faena.