Estan passant moltes coses, a molta velocitat, i conve que nos enterem; hem d’espavilar-nos perque el tren circula molt de pressa i no solen passar-ne mes de tres. Pot ser que hi haja una segona oportunitat, pero no moltes mes.

¿Per qué dic estes coses tan criptiques?, ¿es pot dir mes senzillament? Si.

Finalment en Alemanya s’ha tornat a reeditar la gran coalicio entre els socialistes i els democristians. Ha costat sis mesos de sanc, suor i llagrimes en la banda de la ‘esquerra’ (a la dreta no se li arruga el melic, com hem comprovat tantes voltes en la nostra casa, es capaç de negociar i vendre a sa mare si fa falta). Fins ara no li ha anat massa be al Partit Socialdemocrata alema ya que en les successives eleccions ha anat perdent influencia i diputats. En acabant de les ultimes votades i vists els resultats, el president del SPD, Martin Schulz proclamà a tots els vents que ni parlar d’una nova aliança en la dreta. Passà el temps i acabà acceptant l’acort i hague de dimitir. Pero no es a soles aço, es que la contestacio interna –les joventuts del partit, que son el futur– estan en contra. Es cert que el proces ha segut absolutament democratic, tot consultat, tot votat, tot majoritari… pero aço no lleva que en quatre anys ho tornaran a pagar en les urnes, si no es abans. Per cert, ¿saben qué han pactat a banda de repartir-se els ministeris? (ho dic perque la prensa d’aci no ha obert la boca com la va obrir pel ‘repartiment’ de ministeris en un possible pacte de govern entre PSOE i Podemos… ¿se’n recorden?).

Pareix que la socialdemocracia europea continúa sense rumbo i sense presentar una oferta atractiva que no siga cedir a les pressions dels ibex-trentacinc o juntar-se en la dreta per necessitats del guio, vullc dir, per raons d’estat. ¿No?

I l’atre païs que nos partix l’anima son els nostres veïns italians. Contra l’ibex-trentacinc propi van i guanyen els populistes, ya no comandats per Beppe Grillo, sino per Luigi di Maio, un guapet jovençol de 31 anys –no un ‘macron’ que ol a plastilina bancaria– que dirigix el triumfant Moviment 5 Estreles –M5S–. Ara per ara es una incognita qué pot passar alli, pero les coses no seran com abans, en un centre esquerra desfondat, el del primer ministre dimitit Matteo Renzi i que era l’esperança blanca de l’Unio Europea per a ‘controlar’ l’ingovernable ‘bota’. Al carrer. Alli s’han sublevat els ultradretans –els de Silvio Berlusconi i els de la Lliga Nort de Matteo Salvini–, i molts atres desheretats, especialment en el centre i sur, que no veuen eixa pluja fina de millores i beneficis comunitaris que proclama el neolliberalisme de forma permament.

La crisis economica de la qual ya han eixit –mai havien entrat– les multinacionals que dirigixen el mon, en els governs interposts, socavà l’estat del benestar que teniem des de la segona guerra mundial. ¿I qué oferixen el FMI, l’OCDE, el BCE o la propia UE? Lo unic que saben vendre: precarisacio, retallada de llibertats i mes mercat. No poden oferir una atra cosa, perque son els que guanyen en estes situacions. Son els partits politics els que haurien d’estar presentant nous i ilusionants proyectes. La burla maxima (¿?) es la pujada del 0.25 % de les pensions i damunt argumentar que no es pot fer mes, perque si s’ajusta al IPC nos costaria 2000 millons d’euros que son el ‘aperitiu’ ya pagat per les famoses autopistes radials dels amiguets, o una minucia de lo que portem inyectat i no recuperable en els sistema bancari, dels amiguets. Pero l’Europa que no posa pegues a salvar als depredadors dels ciutadans i de lo public, no permet que els majors tinguen una vida minimanent digna (i si es moriren millor, ¡qué es aixo de viure de la pensio mes de lo que s’ha treballat!). ¿Continuen sens entendre per qué el SPD se n’anira a pique i guanya el M5S?  

¿Quín atractiu te que t’estiguen permanentment dient que has de compartir dos, tres o quatre treballs per a traure’t els mil euros al mes?, ¿cóm has d’ilusionar-te quan te recomanen –seriosament– que aforres el cost d’una cervesa al mes per a completar la jubilacio estatal?, ¿quína confiança hem de tindre en esta Europa incapaç de contindre la sangria i les massacres –ni tan sols fer sentir la seua veu– que s’estan cometent en Siria?, ¿per a qué hem de cedir a l’UE soberania nacional quan la capacitat llegislativa –europarlament– i de control dels electes –eurodiputats– es quasi nula?

¿Quína relacio te tot aço en el 8 de març? Lo dels trens que estan passant i alguns no s’enteren.

El PP ha canviat d’opinio en redo en acabant de les multitudinaries manifestacions de dones, i homens, que tingueren lloc en moltes ciutats espanyoles i en moltes atres parts del mon. El virage començà quan, vist l’impuls que estava adquirint la convocatoria, el propi president del govern Mariano Rajoy desautorisà –dient que no se reconeixia en les declaracions d’aquelles– a la seua ministra de Treball, Fátima Báñez, i a la presidenta de la Comunitat de Madrit, Cristina Cifuentes, que anaven a fer folga a la japonesa… treballar mes i mes hores… que els ho diguen als que cobren uns misers euros per anar a estall… a la japonesa.

I si volen una atra prova de cóm els passen els trens ad alguns, ahi tenim al bisbe de Sant Sebastia, José Ignacio Munilla, que criticà la folga feminista del 8 de març per ser obra del diable, i mentres, l’arquebisbe de Madrit, Carlos Osoro, afirmava que la Mare de Deu estaria disposta a secundar la protesta… encara que en son temps no crec que poguera obrir ni la boca a pesar de ser mare de qui fon. A vore si nos aclarim que la mateixa cosa no pot ser simultaneament obra del cel i de l’infern…

I tornant a les movilisacions. Febrer i març s’estan emportant la palma per als jubilats que estan eixint al carrer semana si i semana tambe per a reclamar lo que, des de qualsevol punt de vista, es just: aumentar la pensio conforme puja el IPC, perque si no cada any aniran perdent poder adquisitiu encara que nominalment la sifra percebuda sera major. No soc economiste, pero se sap que les jubilacions son inversions contracicliques i que en epoca de recessio servixen per a estirar del carro del consum. ¿Es tan dificil intuir que si inyectes 10 o 20 euros mensuals en eixes pensions eixes mateixes quantitats entraran en el circuit del consum i de la produccio? Perque es un pensament irracional que si viuen ajustats economicament, els yayos van a dedicar eixos increments retributius a aforrar.

Cada dia es veu mes que hi ha grans sectors de les poblacions mundials movilisats. Aci teniem abans les marees (sanitat, educacio…), pero es que ara s’han apuntat a la llista les dones i els pensionistes. Pero es que en Iran les revoltes que s’han registrat no fa molt s’han degut a la carestia de la vida i a l'altissim nivell de desocupacio que hi ha –un 40 %–. En Estats Units han segut els jovens de l’institut de Florida, a on a mitan de febrer un exalumne matà a 17 adolescents, els que han mampres una campanya contra les armes en aquell païs i que ha obligat a fer minimes concessions a l’administracio nortamericana, al propi president Donald Trump, tan vinculat economicament a la poderossissima Associacio del Rifle.

Front al major control que reclamen i que tenen els poders economics institucionalisats, amples sectors de les societats estan exigint, cada vegada mes, transparencia i democracia, justicia distributiva, millor gestio de lo public, primar a les persones… en definitiva, una major participacio front a la representacio. Una major democracia en la qual tots i totes sigam consultats i pogam decidir i ser mes corresponsables, front a una democracia representativa en la qual una volta li has donat el vot al partit o al politic… has de callar fins a la proxima. I no, no es aixina com pareix que una part molt important dels ciutadans vol que siga la societat del futur