Estic convençut de que els valencians (valencianistes) tenim un do especial per a aguantar les humillacions dels manipuladors de tanda, tant dels de fora de nostra Patria, com dels de la nostra casa (d’ahi la postilla de “valencianistes”, adjetiu utilisat i assumit inclus per els que no creuen o defenen la personalitat valenciana, cas dels catalanistes, o dels espanyolistes centralistes amagats de pseudovalencianistes). Les distorsions cognitives que patixen els porta a creure’s eixe mon artificial inventat per ells mateixos, sense donar-se conte de que la veritat esta per damunt de les seues usurpacions i felonies. I es que, per molt que alguns s’empenyen en distribuir panflets per a desvirtuar la realitat, i aixina poder presentar com a propi lo que es alie, ni la realitat ni l’historia poden canviar-la. Perque no hi ha mes veritat que les proves i mes si estes son contundents i sense ningun tipo d’apelatius, quedant aixina en evidencia i fent el ridicul mes espantos els que intenten disvirtuar-les, per mes que conten en afins irresponsables (en ocasions inocents), que assumint les funcions de ‘‘palmeros’’, es fan complices dels fins maquiavelics dels interessats.

Este tambe es el cas dels que presenten la llengua valenciana com un subproducte del catala, o lo que es pijor, com a catala directament.

En els temps a on es respectava la noblea i no existien oscurs interessos de suplantacio predominava l’acatament a la trayectoria de cada u. Prova ben evident d’este fet es que els catalans asumiren que la seua llengua es debatia en el no res, i la llengua valenciana en els sigles XIV, XV i principis del XVI era la mes culta d’Europa. De fet ells tenien que recorrer a reeditar en Catalunya les nostres insignes obres escrites en llengua valenciana, i que propiciaren un Sigle d’Or, per a poder ilustrar-se en el saber i en el pensament, com abans havien segut les obres escrites en llati.

Aixina s’acredita en l’edicio de 1481 de Lluis de Fenollet (Xativa, ¿-1505), humaniste i escritor: Colofo de la Hystoria de Aleixandre de Plutarco, feta en Barcelona l’any 1481, a on es pot llegir: ‘‘en la present lengua valenciana transferida’’.

Tambe ocurrix en l’edicio de Barcelona de 1493 (18 de setembre), quan publica el escritor i traductor Benardi Vallmanya (Valencia, sigle XV): Lo Carcer d’amor de Diego de Sanpedro (British Museum, Londres). En el començament de la dedicatoria es pot llegir: ‘‘Traduit de lengua castellana: en estil de valenciana prosa’’. Este llibre es un clar eixemple de lo que ocurrix actualmente en qui carixen de treball propi, i te que recorrer a l’apropiacio indeguda per a acreditar la seua falsa notorietat i autoria. En 1906, la Societat Catalana de Bibliòfils fa una nova edicio manipulada de l’obra i consigna en el colofo que ha segut traduida per Valmanya de llengua castellana en catalana prosa... ¿? ¡Meyns mal que tenim l’original i demes proves, si no algun incredul pensaria que tenien rao estos ‘‘fotocopistes-investigadors’’!

Com no podria ser d’atra manera l’obra cim de la lliteratura valenciana, hui presentada com a catalana, Tirant lo Blanch , tambe s’editava en Barcelona en 1497 en la seua llengua original, la valenciana, com consta en el seu colofo: ‘‘lo qual fon traduhit de angles en lengua valenciana’’.

Un cas molt curios es el del catala de Girona, Francesc Eiximenis (1325-1409), qui se va assentar en Valencia, i va fer patent la diferenciacio de les dos llengües, la catalana i la valenciana. En una edicio de 1491 de l’Art de ben morir , afirmava: ‘‘deliberé de traure’l segons la possibilitat del meu pobre entendre en lenguaje català clar e manifest estill’’. Pero en l’edicio barcelonina de 1507 del mateix opuscle, feta a la vista de la valenciana de 1497, la susdita frase la rectifica i apareix aixina: ‘‘he desliberat traure’l segons la possibilitat del meu pobre entendre en llengua valenciana e manifest estil’’.

Totes estes cites aci replegades, junt a les que al llarc de 20 anys d’investigacio he reunit sobre l’historia de la llengua valenciana, conegudes en sa inmensa majoria pels llectors gracies als articuls publicats durant mols anys, s’han recopilat en el llibre Cronologia historica de la llengua valenciana . En total, el llibre recopila 700 cites i vora de 450 documents que corroboren l’autenticitat de les mateixes. Estos inapelables documents conten, ademes, en els capituls introductoris de M.ª Teresa Puerto.

En definitiva, queda clar que els usurpadors, manipuladors i farsants, per mes marketing que empleen, sempre queden en evidencia. Les seues mentires es tornen contra ells, perque la veritat, per molt que s’empenyen, no es pot canviar: ¡per ad aixo estan les proves! I es que al cesar lo que es del cesar, i a Deu lo que es de Deu.

Continúa...