Abans d’entrar a Valencia, el rei Jaume I havia pactat en el rei Zayyan, a traves del raiç Abulhamalet, la rendicio de Valencia a la seua persona, que no a l’eixercit, per a desgracia, especialment, dels aragonesos. Segons la tradicio, els moros van penjar en la torre d’Ali Bufat (despres del Temple) un drap imitant la senyera reial, com a prova de rendicio i a la vegada, com hem dit, com a avis que eixe territori no es podia saquejar per les tropes per acatament al rei. El capitul 282 del Llibre dels Feyts ho narra aixina: "enviam a dir al rey e raiç Abulhamalet, per tal que sabessen los christians que nostra era Valencia, e que negun mal no’ls faessen, que metessen nostra senyera en la torre que ara es del Temple; e els dixeren que’ls playa. E nos fom en la rambla, entre’l reial e la torre, e quan vim nostra senyera sus en la torre descavalgam del caval, e endreçam-nos ves orient, e ploram de nostres uils, e besam la terra per la gran merce que Deus nos havia feyta".

Mai mes es va saber d’aquell drap, fins que el contador de faules Pere Antoni Beuter (tambe es va inventar la de les barres de Wifredo el Vellos, com relatarem en estes mateixes pagines, LP, 17 i 18 /8/08) encarregat en el segon centenari (1538) de fer el tradicional Sermo de la Conquesta, assegura que, el Peno que en aquell moment es conservava en l’esglesia de Sant Vicent de la Roqueta, es el mateix que issaren els moros en la capitulacio de Valencia. Cent anys despres, ab motiu del tercer centenari, el Justicia Criminal, segurament en millors mijos cientifics dels que hui disposa el CSI (si no, no es comprén), va despenjar el Peno i va assegurar que era l’autentic donat el seu aspecte de vell. ¡Una prova irrefutable per a certificar la seua autenticitat! I Horatio, el de la serie, sense enterar-se. Alli va permaneixer fins al sigle XIX que, en la desamortisacio dels bens de l’Esglesia, va passar a la Casa de la Ciutat i en 1855 es va traslladar a l’actual Ajuntament.

Els catalanistes han vist en este fals Peno un simbol per a identificar-se ab els catalans, en contraposicio de nostra Real Senyera, en un clar intent de divisio dels valencians. D’aci que determinats grupusculs desorientats i desinformats intenten per tots els mijos el seu reconeixement a nivell oficial.

Pero, ¿es possible que eixe tros de drap blanc -en el pas del temps les franges blanques han adquirit un to groc que li dona un aspecte de mes "autentic"- de forma abocellada, sobre el qual es pintaren les quatre barres rojes, retallat per dalt (l’historiador Antoni Atienza, en el seu extraordinari llibre La Real Senyera, p. 48, diu que el motiu que estiga retallada pot ser perque: la bandera primitiva estiguera molt desfeta, o que portara inscripcions o pintures per ser una bandera gremial, o inclus que duguera una franja blava ab una corona o un rat penat pintat. Y que deixaren les barres a soles, perque eren l’emblema del rei d’Espanya d’eixa epoca...) i l’inscripcio en castellà "Año 1238" siga el que conta la tradicio ficaren els moros com a prova de rendicio? ¡Puix no!

Anem a analisar que, lo mes prop que ha estat la falsa reliquia del Peno que exposa sense rubor l’Ajuntament de Valencia del rei en Jaume, es el dia que la ficaren sobre l’ataut de les suposades restes de nostre manorca (es ficaren aleatoriament en funcio de la seua altura, etc..., despres de l’expoli del sigle XIX, i com no casaven, l’abat del moment lo certificà en un "yo t’absolvo" al tecnic encarregat de "quadrar" els ossos) en 1952 quan varen ser retornades les "seues" despulles des de la catedral de Tarragona al monasteri de Poblet.

Dien al principi que, com prova de rendicio al rei, els moros pengaren en la torre d’Ali Bufat, la senyera reial, com descriu la "Crònica". I, ¿qual era la senyera reial? Tots els documents, aixina com els historiadors que no han sofrit cap insolacio en l’Ampurdà, certifiquen que l’ensenya reial, nomes tenia dos franges roges: Jaume I tenia, com a ensenya seua personal, una bandera de cinc barres, tres grogues i dos roges, o si es preferix, dos bastons rojos en camp d’or. Eixa era la bandera de Jaume I. (A. Atienza, p. 42.)

Si es cert que, en aquell temps, es poden observar en distintes representacions, banderes ab dos, tres, cuatre, nou i fins dotze barres, pero aixo es degut a que en el sigle XIII encara no estaven definides les quatre barres. Pero lo que si es paradoxic es que, a Jaume I, sempre se l’indentifique i represente ab dos.

No obstant, i per que no haja dubtes, anem a analisar documents que ho acrediten.

Tots els experts coincidixen que les pintures del castell d’Alcanyis son de la mateixa epoca de la conquista, es mes, l’immensa majoria interpreten que respresenten la reconquista de Valencia. Indistintament que siga l’entrada a Alcanyis o a Valencia, observant la pintura es detecta que, entre totes les banderes de diverses barres que es reflexen, just el peo que va al costat del rei (ho està mirant directament de forma reverencial), porta el seu estandart personal, ab dos barres.

García Moya en el seu magnific llibre, tantes voltes comentat i del que, incomprensiblement, l’Ajuntament de Valéncia no ho ha tornat a reeditar (magnifica ocasio perduda aprofitant est any de celebracions): Tratado de la Real Senyera, ens aporta multitut de testimonis, com analisarem, entre atres, esta que especifica que: "Uno de los pocos retratos efectuados en vida de Jaume I, es en las "Cántigas de Santa María" de 1260, en el que aparecen tanto en su traje real como en su trono las dos barras. La pintura fue encargada y supervisada por Alfonso X el Sabio (rey de Castilla y yerno del Conqueridor). El cual conocía el ceremonial aragonés, sino también la heráldica de su suegro" (p. 122).