¿Televisió “valenciana”?

En haver passat uns anys d’aforro monetari i descans mental, sense vore aparéixer pel saló de casa la image i gerga de les Rambles via caixa tonta, se nos anuncia que en breus dates anem a tindre de nou en Valéncia televisió autonòmica. ¿Qué haurem fet per a meréixer això?

L’experiència patida pels valencians en el naiximent, existència, i posterior tancament de Canal 9, nos deixà clar que tal mig de comunicació era totalment prescindible per als habitants en general. No aixina, segons pareix, per ad eixe grup de “paisans” que ploren totes les nits per no haver-se pogut vore en la menuda pantalla, assistint als seus saraus, encontres, inauguracions, reunions, sessions parlamentàries, i demés actes sense els quals no podrien viure. I dic viure, sinònim de subsistir, puix sense tals ocupacions seudolaborals no sé cóm se les arreglarien per a proveir-se el companage.

Ataques a la libertad en Valencia

Dos decretos del Gobierno valenciano son la fotografía de un ataque a la libertad en toda regla: el de conciertos educativos y el del modelo lingüístico valenciano.

El ariete contra la libertad es un joven conseller, el de Educación, de 33 años, elegido minuciosamente por Mónica Oltra en las filas de Compromís. Su trayectoria personal y profesional –es maestro– en el sindicato STEPV y en Escola Valenciana no ofrecían ninguna duda: imposición del valenciano en la educación –que para Marzà equivale a imponer catalán– y asfixiar a la enseñanza privada.

El traductor SALT

En motiu de l’aniversari de Blasco Ibáñez, s’estan produint en les últimes semanes gran cantitat de actes en casi totes les entitats oficials i privades valencianes. Just és que els valencians recordem la llabor de quins nos precediren, aplaudint-la si en ella donaren llustre a la nostra cultura, com és patent que lo escrit per Blasco li’n donà, portant el nom de Valéncia a tots els racons del globo.

Les seues obres, numeroses i d’indiscutible calitat, aprofitaren per a donar a conéixer nostra terra, costums, virtuts i també nostres defectes -que bo és contar-ho tot per mor de la equanimitat-, a una ingent cantitat de llectors en múltiples idiomes. Sabut és que la producció lliterària de Blasco  ha alcançat les més altes cotes en traduccions; al menys algunes de les obres com “Sangre y arena” o “Los cuatro jinetes del Apocalipsis”, conten en traducció inclús en esperanto.

Chantaje lingüístico de Marzà

Ya está publicado en el Diario Oficial de la Generalitat Valenciana, con fecha 6 de febrero, el decreto sobre el modelo lingüístico educativo valenciano, que aprobó el Consell el 27 de enero. Desde que se conocieron las intenciones del conseller Marzà –que por su trayectoria ideológica personal antes de ser conseller y por sus declaraciones tras ser nombrado responsable de Educación y Cultura en el Consell no han estado nunca ocultas-, los partidos de la oposición han calificado este plan como un “chantaje”, término utilizado tanto por el PP como por Ciudadanos. También la Mesa por la Educación en Libertad.

La Valéncia Musulmana

Com pareix ser que en parlar del Regne, una gran part de la gent només contempla a Valéncia coronada des de l’entrada de Jaume I, em permet relacionar els distints monarques que la governaren en el periodo musulmà, que no per ser moros tenien que ser menys valencians.

1009-1017  Mubarak I – Fundador del Regne de Valéncia. Síndic de les sequies del Turia, assumí el poder en morir el Califa de Córdova sense successor. El 11 de febrer de 1009, any 399 musulmà, l’iman de la mesquita el proclamà monarca des del minaret. Les seues tropes conquistaren el territori des de Requena fins a Tortosa, dominant per curts espais de temps Xàtiva i no podent acabar de derrotar a Muyahid en Dénia.

1017-1019  Muzzafar I el Fidel – Íntim amic i companyer de Mubarak, mantingué la corona valenciana pel temps de dos anys, portant a cap molt dures pugnes contra el rei de Tortosa.

Delirios pancatalanistas (Un peligro evidente si el PP perdiera el poder)

Hace unas semanas, Joan Tardá i Coma, militante de Esquerra Republicana, con su bronca petulancia separatista, declaraba a la prensa sin ningún rubor que una vez conseguida la inmediata independencia de Cataluña, volvería al Congreso de los Diputados elegido por el resto de los territorios que forman los llamados Paisos Catalans.

El señor Tardá, dentro de su lógica enfebrecida, ahí nos incluía, a todas las llamadas comarcas churras (Rincón de Ademuz, Alto Palancia, Alto Mijares, Los Serranos, la Hoya de Buñol y otros municipios castellano parlantes cuya sola enumeración sería muy extensa). Tanto para Joan Fuster en su día como para Joan Tardá en la actualidad, los llamados churros no pasamos de ser unos anexos sin importancia que en nada altera la esencia de los Paises Catalanes.

Suscribirse a RSS del Club de opinión Jaime I y de estudios históricos