El Chiulet

¡Quina força té esta chica!…

Pareix mentira que sent tan poqueta cosa puga chiular d’eixa entusiasta manera… Perque la veritat és que l’aspecte no diu molt al seu favor…

Ya veus, quan es parla d’una dòna, dient; “és guàrdia”, es podria pensar que té una talla elevada i que “lo demés” és proporcional a l’altària. Puix no, en este cas no és aixina.

L’altària de, ¿cóm es diu? ¿Pili? ¡Vaja un nom per a un guàrdia!… Dia que la talla de Pili deu d’estar en el llímit del mínim senyalat en la convocatòria, i la resta del cos també l’acompanya. Bo, l’acompanya pero en part. M’explicaré.

La part de més amunt, la que soporta eixa gorra tan desficaciada que li han colocat, no resulta mal del tot, per més que el color de la pell siga un tant pàlit i les ulleres redones no li favorixquen massa, ara be, a cada cosa lo que siga, el cabell pentinat cap arrere i nugat a nivell del bascoll imitant una coeta, li dona certa gràcia.

De lo més distant del cap casi res els puc dir, perque clar, enfundades en camals de pantaló cap cama és lleja, i d’allò que es desconeix és millor no parlar. Una atra cosa seria que haguera tingut ocasió de vore-les, mes per ara no ha segut aixina. Si algun dia ho sé els promet contar-li-ho.

Perdonen un moment perque ara pertoquen dos chiulits…

Be. Continuem en la descripció. Pujant des d’els peus cap amunt nos trobem en la part més voluminosa de Pili. ¿Veus? D’ahí sí que podríem dir que guarda relació en l’altària i tal vegada passant-se un poc… Perque lo cert és que el fastuós desenroll que concentra en eixa part del seu cos, deu d’estar en el llímit màxim de les mides demanades en la convocatòria.

¿O en la convocatòria no es contempla eixa mida?… No ho sé, pero si no es contempla deuria de  contemplar-se, perque tot aquell que la mira és lo primer que sol contemplar. ¡Home, és que salta a la vista!… ¿Que cóm és?… Li diré. Mirant-la de front resulta “superabultadíssima” dels costats, tant que de segur no hi ha una atra dimensió més gran en Pili que es puga observar des d’eixa perspectiva. ¡Clar, a no ser que estenga els dos braços!…

Si la mirem de costat pareix… ¿cóm li diria yo? ¿Vosté ha vist la Lluna quan està mija i es veu partida de dalt a baix? Puix exactament igual pero com varies llunes juntes. I si la observem per darrere… ¡Mare meua! Des d’eixa posició els assegure que no conec ni de llunt, una atra cosa més gran.

Un moment que ara correspon un chiulit…

Esta part de la seua anatomia segons tinc entés, deuria d’estar separada de la següent sempre en sentit ascendent, per un estretament que a algunes dònes dividix com si vullguera trencar-les, i donant pas a l’atra secció, que normalment és la que més irregularitats presenta a l’espectador.

En el cas de Pili, el mencionat estretament continua fins als muscles. Sí, sí, com li ho dic. La mires per a on la mires és totalment regular i sense curves, en una continuïtat que fa pensar si el qui programa les distintes convocatòries no deuria cuidar un poc més la taula de dimensions exigides. No és per res, ya veus lo que a mi m’importarà, pero sent que ha d’estar tot el dia de plantó i mostrant-se al públic, lo menys que podia tindre, és una figura agradable que compense a la gent que la mire, per ser vilment manejada a força de chiulits.

Puix be. D’un pit tan estret com el d’esta guàrdia que no pot contindre uns pulmons molt més grans que una albargina, hi ha que vore la cantitat d’aire que és capaç d’eixir quan es tracta de fer-me chiular.

En ma vida he patit tant com quan Pili, sostenint-me entre els dents tanca els llavis en força, i unflant les galtes m’insufla tan descomunal bufada que casi fa que la boleta se’n ixca a trossos per la finestra.

¿Exagerat? Si és que els que ha oït fins ara no li diuen res a vosté, quan vullga el convide a que vinga ad este cantó front al Banc a comprovar-ho. Yo per a mi que, o està deprenent  l’ofici  i encara no ha passat de les pràctiques de chiulet, o és que és lo únic que li agrada de la professió.

Un moment que tornen a tocar-ne dos…

Abans de continuar en el relat de les meues desgràcies li vaig a explicar el perqué d’estes interrupcions, que no són atra cosa que les actuacions professionals de Pili.

Quan es posa el semàfor en vert per als peatons, ella amolla un chiulit. Que canvia a roig, puix dos chiulits. I això a cada canvi de color, com si tots els peatons foren cegos i necessitaren les senyals musicals per a saber quan deuen passar. Que dona pas als coches, atres dos chiulits. Que vol que passen més de pressa, “la tira” de chiulits. I si algú se li’n passa quan no deu o li diu alguna chocarreria al passar, el concert que forma no el supera ni la banda de pifres del municipi, en l’agravant de que tira de bloc i bolígraf i li amolla una multa que el fot.

Fixe’s vosté si li tindrà amor a la professió de chiuladora, que este matí, s’ha encabotat en indicar-li a una dòna a on estava la plaça Major i quin autobús devia prendre, sense traure’m de la boca. És clar que la pobra senyora, s’haurà anat no comprenent res de lo que Pili l’ha informat, i potser haja pres l’autobús que va un atre barri.

I aixina entre chiulit i chiulits transcorre la jornada en tan agobiant treball. En dir-li que he degut d’estar de baixa dos dies a causa de la boleta…

¿Que qué és això de la boleta?… ¡Ah!, ¿pero és que vosté no coneix l’anatomia d’un chiulet? ¡Home!, en tal cas tindré molt de gust d’explicar-li-la. Vorà…

La part més voluminosa d’un chiulet és “el ventre”. Hi han de moltes distintes formes, pero la més normal és la redona en els laterals plans. De la capacitat d’esta part depén el to més o menys agut característic de cada chiulet. Del ventre naix una prolongació horisontal de forma prismàtica que es coneix com “la gola”, per a on circula l’aire que entra per “la boca”, obertura que està situada en l’extrem més lluntà del ventre…

¡Per a on ha entrat ara el que m’acaba de fer sonar!…

Entre el ventre i la gola, existix una “finestra” sempre oberta cap a dalt, per on se’n ix tot el vent que insuflat en la boca i conduït al llarc de la gola no cap en el ventre, i que en circular per son interior fa moure’s “la boleta”. Esta, com son nom indica és redona i elemental; en forma de bola. Sol ser de suro o plàstic molt llauger, d’un tamany lo suficient menut en relació al ventre per a que puga botar sense corruixes en ell, i lo suficient gran per a que no es puga eixir per la finestra a causa d’un mal bufit.

En la part externa i en oposició a la boca està “l’orelleta”, que és un apèndix sobreixent i foradat per a on es passa “l’anella”, que subjecta la “cadena o cordó”, utilíssim atifell accessori utilisat per a transportar-nos. I ya està tot.

Una volta explicada a vosté la meua anatomia, imagine que ya s’haurà apercebut de que la bola és l’única part mòvil del conjunt i també la més delicada, realment és la responsable de que el chiulit ixca aspre, fort i raspós, que és com deu d’intentar sonar sempre qualsevol chiulet que es valore com a tal.

Com acaben de sonar els dos d’ara ¡que han segut mascles!…

També hi han alguns chiulets en distinta anatomia de la que he explicat. Els que, per eixemple, tenen dos goles, ventre cilíndric i absència de boles. Es solen utilisar en alguns deports de no massa concurrència i per a poques coses més. La meua espècie és la més difosa, és la que podríem definir com a “chiulets de raça hispànica”, i encara que això deuria ser un orgull per a qualsevol que com yo estime la seua professió, la veritat és que esta moixa m’està fartant, perque, ¡és que no em deixa viure!…

¡Nyas, ya se li ha colat un conductor carcanyol! ¡Ara voràs l’escàndal que li forma!…

¿Qué? ¿No li dia yo que esta chica era una haca?… Puix ya veu. M’ha tret la bola per la finestra; i d’ahí a la jubilació anticipada no hi ha més que un pas.

¿Que exagere?… Sí, sí. M’agradaria saber qué diria si fora a vosté, al qui una guàrdia li traguera la bola… d’un bufit.