Per a acabar en l’analisis, per damunt damunt de les caracteristiques del “mossarap” valencià parlat per la poblacio autoctona valenciana (iberorromans cristians i islamisats), en relacio a les mentires que du la “Gran Enciclopèdia Catalana” (volum X, pp. 336-337), seguirém en la que fa 8.

8.- “El iod no tenia zumzeig i a vegades queia: Faios 'faigs', Poio 'puig', Montroi 'mont roig', Meanes (Atzeneta del Maestrat) 'mitjanes'”.

Comencem malament, perque aixo de “a vegades”, es evident que no dona una caracteristica que puga propugnar-se com a “llei”, ya que tambe es podria dir lo contrari “a vegades no queia”. Voldria dir que quan “no queia”, l’evolucio del romanç valencià era identica a la del romanç català. Els “Catarroja”, Ribarroja”, “Massarojos”, “Carraixet”, “Moixent”... del Repartiment, mostren “quan no queia”.

9.- “La c davant e i i llatina tenia una articulació palatal africada sorda: Xèrcol (Llíria) 'cércol', Xella 'cella', Carxe (Iecla) 'càrcer', Fotx (Tivissa) 'Fou'”.

El filolec Amado Alonso expon: “...la idea que hasta ahora hemos tenido sobre la pronunciación mozárabe de la c como ch era una opinión, pero no un conocimiento... , hemos de admitir que los casos de ch por c en la toponimia son arabismos fonéticos... luego adoptada por los españoles...”

Nomes en un eixemple n’hi hauria prou per a demostrar la falsetat de la generalisacio: De 1098 es el document pel qual “Rodrigo Díaz Campeador dota con varias heredades la iglesia catedral de Valencia” (Autógrafos inéditos del Cid y de Jimena en diplomas de 1098 y 1101. Menéndez Pidal) i llegim: “…villam que dicitur Pigacen, cum villis el terris et vineis…”. Segons la “norma” els descendents dels iberorromans valencians haurien d’haver dit i diriem ara “Picachent”

I en el “Llibre del Repartiment” trobem per eixemple: “Parcen” (Parcent) de “Parcenius”; “Carcer”, del llat “Carcere”; “Prunesia” del llat “Prunacea”; “Cignen” (Cinyent) prob. del llati “Cinius + enu”; “Somacarcer” (Sumacarcer), Merniça (Bernissa)...I valencians que es dien Aviniunis i Avinhiuniç, del llat “juniciu”, Maçalterraç, Abulpaniç, Alucernat...

Els toponims “Vilamarchant” de “villa + Marcenus”, “Perpuchent” de “Perpucianus”, “Marchalenes”, de “Marcilius”, en els furs com Vilamerxant, Marchilien i “Perpunxent”, junt a uns atres com pot ser “Luxen” (Lluchent), tenen la seua causa en arabismes fonetics, estabilisats per la classe dirigent que parlava en arap i adoptat pels valencians que varem tindre que conviure en ells durant molt de temps.

En aço, es demostra el destrellat en que cauen molts “sabudots” quan nomes miren els arabismes fonetics per a calificar una paraula com formada en epoca previa a la reconquista.

10.- “Es mantenien ambdós elements en els aplecs mb i nd llatins: Llombo (Planes) 'llom', Colombar 'colomar', colombaire 'colomer', Pregonda (Mercadal) 'pregona', Redonda (Catí) 'rodona'. Conservaven la n final romànica: [fullíyin] 'follí', [capon] 'capó', [bíben] 'vímet'”.

Analisant primer la tendencia a la reduccio mb>m i nd>n, i referit als eixemples que nos donen, començarém diguent, que en llengua valenciana el català “colomar”, es diu “colomer”, i per tant un “colomer”, no es un “colombaire”, els qui solen portar coloms, pero dificilment un colomer sancer. Comentar tambe, que Peñarroja ya dia en 1990: “dudo de colombaire como mozarabismo”, dubte que corroborà l’any 2003 Emili Casanova, diguent que “difícilment pot ser d’origen mossàrab a pesar de les aparences”. Es deduiria que l’analisis de Sanchis Guarner seria com voler analisar un porc en una cuixa de pollastre.

No obstant, es cert, que el manteniment de la mb i nd llatines ha donat a la llengua valenciana un fum de paraules (fondo, gamba, mondar, orandella, tanda, torondo...), moltes de les quals son valencianismes lexics en català. Pero no es deveres que les reduccions que analisem s’hagen produit en català de manera uniforme. ¿No diguem catalans i valencians “tombar” del llati “tombare”? I derivat de “mundanu”, ¿No diguem “mundà”? Inclus els valencians tenim paraules reduides que els catalans no tenen. Del llati “candela”, ¿com diuen catalans i castellans? ¡candela! I els valencians diguem “canela” o “caneleta”. Ho reconeix el DCVB, que diu: “CANDELA (i sa var. canela, avui valenciana...)”. Si llegim a Ausias March, vorem: “Si com lo foch, quant es en la canela... d’us de raho, ab encesa canela”

I lo que es completament fals, es mantindre que en romanç valencià del sigle XIII, no existira eixa tendencia a la reduccio mb>m i nd>n. Anem a vore-ho.

En el primer manuscrit del “Llibre del Repartiment” trobem un barri de Valencia que es diu “Matalcama” derivat del llati “camba”, i un “rahal” dit “Lomeri” de “Lumbu + ariu”. I noms de valencians, com per eixemple: “Amet Abin-gamero”, de “gambariu”, “Mahomat Al-foner” de “fundariu”, Abin-colom de “columbu”...i molts mes. Comprovem com la tendendia a la reduccio sí existia abans de la reconquista.

Alguns catalanistes diran que segur que fon l’escrivà el qui va fer la reduccio. I no pot ser per una atra rao, mes que perque creuen en el milacre de que eixos escrivans sabien en quins pobles anava a mantindre’s “mb” “nb” passats huit sigles -com Llombay o Onda-, i les mantenien, llevant-les en les demes. ¡Santa paciencia!

Respecte a la conservacio de la n final romanica, començarem per reproduir un trocet de “Moments clau de la història de la llengua catalana” d’Antoni M. Badia i Margarit, qui parlant de Ramon Llull diu: “La –N final acostuma a desaparèixer, però es manté, per proclisi, en alguns monosílabs, com bé, bo, i d’altres. Una vegada més ens sorprèn la manca d’unitat de la llengua lul·liana, que empra “bo” i “bon” sense obeir a cap criteri determinat...” I mes. Coromines parlant de Girona: “sembla haver existit a l’Edat Mitjana una zona de conservació de la –n”. I Gimeno Beti, parlant del “Liber iudiciorum”: “revela dades sorprenents com ara formes com padre i madre “pare i mare”, mots no documentats mai fins ara en català...Hi ha exemples de manteniment de la –n final...”

I vist aço, deu tindre’s clar, que hauriem de parlar de “tendencies” i no de “lleis”, en un moment historic de llengues no estabilisades.

Trobem un eixemple interessant en la carta pobla de Vallibona, concedida l’any 1233, per l’aragones Blasco de Alagón. En ella es parla de “Vallem de teixo”, es dir la vall del teixó del llati “taxone”. “Teixó”, es paraula valenciana, que els catalans normalment diuen “Toixó” i pronuncien “Tuixó”.

I si anem al “Llibre del Repartiment”, nos trobem en l’alqueria “Aculló” del llati “aculeone”. I trobem que “Uxó”, apareix moltes mes voltes que “Uxon”, I consta Benicató de “Beni + llat. Catone”, “Orí” del llati “aurinus”, “Catí” de “Catinu”, i en fi, “Xaló”, “Castelló”, “Vinromá”... I tambe trobem que hi ha valencians que es diuen:”Amoló” del llati “Mole + onem”, “Crespí” de “Crispinus”, Mahomat Al-marí, Amaç Loça (lligga’s Llosà, com Val Lobrega es Vall Llóbrega en Girona) etc, etc.

Es demostra que la tendencia a la eliminació de la –n final romanica existia entre els valencians previament a la vinguda de Jaume I.

11.-“No palatalitzaven la nn geminada: Penàguila 'penya àguila', Cabanes 'cabanyes', Canet 'canyet'”

Lo de “Cabanes”, en relació a “Cabanyes”, realment no ho entenc. El DCVB, documenta “cabana” en el català oriental i el balear. Precisament la primera documentacio de “cabanya” es troba en el “Vita Christi” de Sor Isabel de Villena i es, per tant, valencià.

Tant el català com el valencià diguem “canem”, del llati “cannabu” i tant en català com en valencià antic es dia “enganar” i no “enganyar”, del llati “ingannare”.

Galmés de Fuente, senyala respecte del mossarap de Murcia: “...del mismo modo que -ll- palataliza en [l], los grupos -nn- y -ny- dan sin duda un resultado palatal en el mozárabe de Murcia, como parecen probar las grafías nn y ny del Repartimiento”.

Nomes un eixemple: D’abans de la reconquista trobem “Pinnam Gulosam” (Penyagolosa), l’any 1213. I es suficient per a demostrar que la caracteristica que Sanchis Guarner atribuix al mossarap, no son mes que distintes solucions, moltes voltes, arcaismes del romanç valencià. Aixina, el català no te el valencià “canyamó” (documentat en el Tirant lo Blanch de Joanot Martorell), i a la “canyamissa” diu “canemuixa” i en canvi, en valencià tenim “canuts” de canya inexistents en català. I els valencians tenim “canella” i els catalans “canyella”, del llati “cannĕlla”.

En esta serie d’articuls hem vist com els valencians no necessitem per a res dels catalans, per a explicar les caracteristiques i orige de la llengua valenciana. Com catalans i catalanistes sí necessiten de la llengua valenciana per a dotar al català d’una lliteratura de la que carixen, s’han llançat com a llops a tergiversar-ho buscant una inexistent dependencia, que satisfaga les seues ansies expansionistes i imperialistes. Encara que els articuls puguen haver segut “durs”, considere important poder retrucar en arguments, quan catalans i valencians submisos catalanistes, ixquen en l’obsoleta cançoneta del “mossarab” valencià.