El Paraigües

¡Vaja, home! No sé per qué, em dona l’impressió de que este se’n va sense mi… ¿Que no? Ya voran com sí… En acabar-se el café en llet que demanà i pagar-li al del bar, s’ha baixat de la banqueta, s’ha abotonat la gavardina i ha mirat de reüll a la mulata eixa que està assentada junt a la porta…

¿No et dia yo? ¡Al carrer sens recordar-se de que entrà al bar en mi! ¡Au, fill, que Santa Bàrbera et guarde!

Bo. Em van a permetre que els explique per qué estava tan segur de que açò anava a ocórrer.

No és que yo haguera advertit en el meu “ex acompanyant” tendència alguna a deixar-me o cosa pareguda, és més, quan este matí abans d’eixir de casa es percatà en mirar per la finestra de que plovia, em desenfundà en acabar de traure’m de l’armari en un gest no exent d’afecte. Al menys aixina me ho paregué. Allisà els meus plecs en varies passades de mà entre rudes i amables a un temps, i em dedicà una mirada no sé si escrutadora o admirativa… M’agradaria més inclinar-me per açò últim.

El cas és que només eixir al carrer em desplegà, colocant-me sobre el seu cap per a resguardar-se de la pluja. ¡Bo, això a ningú deu d’estranyar perque per ad això vaig ser concebut i creat!, i si no, ¿per a qué punyetes anava a aprofitar un paraigües?

¿Veu? És lo que yo dic. Si les pluges foren contínues, nostra pertinença a qui nos adquirí estaria per a sempre assegurada, perque està clar que ningú ix de casa en paraigües i torna sense ell si no ha deixat de ploure, pero si plou intermitentment el resultat és… pero que molt distint.

L’abandó es consumarà o no, en els tres segons següents al moment en que el propietari ixca de nou al carrer. Si en eixir li cau una gota en el nas o sobre un cristal de les ulleres, com mogut per un resort tornarà a entrar en el local exclamant: “¿M’he deixat ací un paraigües?” El recuperarà en gest de goig i al carrer a seguir en lo seu. Pero com en eixos fatídics segons no li’n caiga una gota… ¡S’acabà! Se’n va a soles sense recordar-se del paraigües fins que torne a ploure, encara que siga tres mesos més tart.

Açò no vol dir que nos quedem per complet desamparats, puix lo més fàcil és que qualsevol espavilat dels que entrà en l’establiment sense paraigües nos adopte portant-no-se’n en ell. Hi ha verdaders especialistes en la tasca de “recuperar” paraigües abandonats… Sol ser gent àgil, prou morena i de mirada inteligent, que lo primer que fa quan entra en un bar és mirar si junt a la porta han colocat un paraigüer, en el fi d’arreplegar en ell nostres escorregudes plujoses per a no posar-ho tot perdut.

Si hi ha paraigüer, l’individu s’assenta en un lloc pròxim des d’a on puga observar als usuaris, i en quant veu que algú que el deixà a l’entrar ix sense arreplegar-lo, ell, en tota naturalitat paga lo que ha pres, pren el paraigües oblidat, i se’n va en la satisfacció del deure complit. Ya tenim un nou amo, que en tota seguritat no nos oblidarà en cap de lloc.

Els que havem passat per la mà d’estos “especialistes”, sabem que molt pronte serem objecte de venda o regal, per lo que tampoc tenim massa temps per a encarinyar-nos en nostre salvador.

Atres vegades, el oblit passa a ser crònic. Un es queda a soles en qualsevol racó del bar sense que ningú torne a per ell o el reclame, i molts dies més tart quan la seua presència ya molesta, algú decidix portar-lo a l’oficina d’objectes perduts, per a fer un favor al possible despistat que el pergué, i per a lliurar-se d’un objecte que destorba, sobre tot, a la dòna de la neteja que ya l’ha canviat sis vegades de lloc i no deixa de protestar.

Per cert, ¿per qué nomenaran ad eixe servici municipal “oficina d’objectes perduts”, quan deurien nomenar-lo “oficina d’objectes trobats”? Perque això és lo que allí s’ajunta; tot lo que la gent troba, pero, ¿lo que es pert?…

En una ocasió vaig ser hoste del mencionat departament i si els anara a contar les experiències que de tal lloc traguí, tindria tema per a estar entretenint-los un bon espai de temps. Siga prou dir que allí es depositen les coses més estranyes que pensar-se puga, coses que ningú creuria es pogueren arribar a perdre’s, perque oblidar-se d’un paraigües quan no plou és de lo més normal, inclús d’una cartera en papers en un taxi, i fins en diners, que pareix ser cosa que els humans tenen en son major afecte, pero, ¿cóm s’ha pogut oblidar algú d’una dentadura postiça?… ¿I d’una cama ortopèdica?…

No, no. No creguen que estic foll o que pretenc prendre’ls el pèl. Precisament en una dentadura i una cama en aquell lloc depositades, mantinguí un canvi d’impressions de lo més interessant, i del que potser en un atre moment tindré molt de gust en informar-los, per a que puguen fer-se una idea de lo complicades que poder arribar a ser les persones; pero, anem a lo que hui nos ocupa.

Potser perque la de hui ha segut una ramassada imprevista, poca gent haurà eixit al carrer en paraigües, i aixina en este bar tampoc s’han molestat en colocar el paraigüer en l’entrada. El meu, digam-li ex propietari, s’arrimà al mostrador per a prendre’s son beurage penjant-me de la barra que hi ha situada baix del mateix. Lloc a on continue en este moment més a soles que la una, i ademés sense despertar la curiositat de ningú. Atra cosa seria si m’haguera deixat damunt d’alguna cadira que algú poguera necessitar, pero clar, ací en la barra a soles i tan discretet…

I està clar que ahí fòra deixà de ploure fa temps, perque ni qui em portà ha tornat ni ha entrat ningú més en paraigües. L’absència de companyers a la vista acurta també les possibilitats de que algun “caçaparaigües” es pose en acció, perque per a passar inadvertits en son quefer es precisa que hi hagen entrades i eixides, tancaments i obertures de quants més millor. Lo contrari cridaria l’atenció, i això, poden estar segurs de que cap àgil de pell morena i mirada inteligent, estaria dispost a fer.

Vista com va la cosa, m’estic tement que vaig a tornar a trobar-me un lloc de repòs temporal en aquella oficina sinistra a on es reunix tanta cantitat d’objectes rars…

I la cosa és que estar allí tampoc nos assegura ser prontament recuperats, perque alguns, que són prou sabuts, en arribar preguntant per un paraigües que pergueren no es conformen en dur-se el seu, sino que entre tanta concurrència no dubten en triar algun que els faça més gràcia, per un no sé qué d’unes pintetes en el puny, o unes borletes més cridaneres. Perque clar, ¿cóm va a saber el municipal si a l’interessat l’interessa, interessar-se per un paraigües alié? I ademés, per desgràcia, en nosatres no fan massa desburgacions perque a on hi ha abundància, ya se sap…

¿Eh?; ¿qué passa?…

¡Vaja, home! Mira per a on les meues previsions no es van a complir. Al menys hui.

Algú que no veig des d’esta posició en que estic penjat baix del mostrador, pareix ser que m’ha descobert i m’està palpant descaradament… A vore si puc averiguar qui és l’atrevit…

¡Repalleta! Puix esta vegada no és un àgil de pell morena i mirada inteligent, sino la mulata aquella que rebia les mirades del meu “ex”, i que des de la taula que ocupava junt a la porta ha vengut directament a per mi, despenjant-me de la barra com es despenja a un paraigües. I no dubta, no, perque en acabar de posar-me baix l’aixella, se’n va directament al carrer com si ací no passara res.

Bo. Me pareix que ya tinc un atre amo, o millor dit, una ama, i mulata. Vejam si ara tinc més sort i li’n dure més temps ad esta. Els promet contar-li-ho.